El consell de cent com a exemple

Memòria d’una institució municipal

Les primeres passes en la constitució del Consell de Cent, estan vinculades a la política econòmica del rei Jaume I. Estan ben definides al 1265 en el decret de constitució d’un Consell local format per cent prohoms o jurats.

A principis del segle XIII, Barcelona estava situada a l’alçada de les altres grans metròpolis comercials del Mediterrani occidental

Ho explicava Antoni de Capmany i de Montpalau a la seva monumental “Memòries històriques sobre la marina”:

Sobre el 1250, el comerç i les arts de l’antiga ciutat de Barcelona, situar a la ciutat de Barcelona a l’alçada de les grans metròpolis comercials del Mediterrani occidental: Marsella, Gènova, Pisa, Livorno, Nàpols o Palerm

Ho va fer gràcies a homes com Ramon de Plegamans, ric ciutadà de Barcelona, molt “pràctic al mar”, com diu d’ell el rei Jaume I en el “Llibre dels feyts”.

Van confluir interessos per ocupar un lloc important al Mediterrani

Per un d’aquests atzars afortunats de la història, la creació del Consell adopta el mateix to que l’interès de la casa reial de fer-se amb el Regne de Sicília com a peça clau en una expansió per algunes illes del Mediterrani, que li permeti entrar en el ben sanejat negoci de les espècies d’ultramar. 

A Barcelona, tot estava agitat en el darrer terç del segle XIII:

La Corona de Jaume I, va passar al seu fill Pere el Gran, casat amb l’altament distingida Constança, descendent de l’emperador Frederic II.

L’interès dels ciutadans honrats és situar-se en primer pla en les rutes del comerç internacional, en el que el gran medievalista Roberto Sabatino López va anomenar el món dels horitzons oberts.

El Consell de Cent era la peça clau en aquesta decisió de convertir Barcelona en una important metròpolis mercantil.

Barcelona es consolida com a important metròpolis mercantil.

Ocorren a bon ritme una sèrie d’esdeveniments decisius:

  • Les vigilies sicilianes
  • La invasió francesa
  • El canvi de llengua culta del Provençal al català, amb el que Desclot redacta la crònica i la consolidació de la burgesia emprenedora.

La casa reial recolza totes les iniciatives fins el punt d’enviar a un dels més prestigiosos representants dels ciutadans honrats, Guillem Durfort II, a negociar amb el papa Bonifaci VIII (un esplèndid autòcrata), la situació legal de la Corona en el litigi per Sicília.

Guillem Durfort II era filll de Saurina, la dama de confiança de la reina Constança.

Una recomanació del rei, abans de que Guillem Durfort partís (“un burgès de Barcelona qui era seu e de sa casa”, escriu Desclot), es converteix en un toc d’atenció dels molts que estaven en joc en aquells anys, l’avenir de la ciutat de Barcelona ideat des del Consell de Cent.

Jaume II va voler convertir Barcelona en una important ciutat de negoci

Aviat, més d’hora del que es podria imaginar, arriba al tron Jaume II, el fill menor de Pere el Gran, degut a l’accidental mort del seu germà gran Alfons el Liberal.

Aquest va ser un rei de grans decisions que s’involucra a fons en convertir la ciutat de Barcelona en el centre d’una comunitat d’interessos mercantils. Aquests interessos queden reflectits en la millora urbanística, amb la passió dels ciutadans honrats per decorar les seves cases amb pintures de tema cavalleresc.

Fins i tot el propi rei, en recolzar la construcció del monestir de les clarisses a Pedralbes, pel retir de la seva última esposa Elisenda de Montcada, està unint el desenvolupament econòmic de la ciutat amb la moral captaire; al cap i a la fi els franciscans i els dominics fixaren el sistema de valors d’aquesta societat cada cop més limitada; de fet, una oligarquia amb la imatge d’un patriciat urbà.

L’urbanisme de la ciutat de Barcelona com a eina de convivència

En el llibre Regiment de prínceps del franciscà Francesc Eiximenis, es traça el plànol de la ciutat ideal, un quadrilàter al centre del qual es situa la Plaça de la Catedral, dividit en quatre barris, un per cada ordre mendicant.

Les primeres dècades del segle XIV foren una època prometedora, com reflecteix Ferrer Bassa en les seves delicioses pintures de Pedralbes.

L’expansió econòmica de Barcelona

Cap al 1330 regnava l’optimisme i l’ esperança entre la població barcelonina que, superades ja les fabuloses gestes de finals del segle XIII, contemplava il·lusionada l’expansió econòmica, expressió que evocava l’inici d’una era catalana al Mediterrani.

La gent començà a imaginar un futur magnífic, capaç de reconciliar el luxe privat amb la pietat captaire.

Els barcelonins aspiren a rebre bons ingressos per millorar llurs habitatges, pensant en la necessitat de construir una nova muralla com símbol del creixement de l’economia.

Prevalia una immensa confiança en les seves institucions vinculada sempre a la lleialtat a la casa reial.

L’opulència va fer d’aquestes dècades un període prometedor.

La prosperitat presentava temptadores oportunitats per situar-se en peu d’igualtat amb les grans potències marítimes en el negoci de les espècies, alhora que es planificava refer la cultura, sota la matriu del gòtic mediterrani que va començar a deixar mostres excel·lents a hospitals, esglésies, convents i palauets de l’alta burgesia.

La gran expansió requería nous líders

Però els nous canvis requerien líders capaços d’establir un ordre de prioritats i presa de decisions.

Fou en aquest punt on es va trencar l’equilibri i no en una suposada, i tanmateix molt exagerada, crisi de l’economia agrària del Principat.

Vegem aquest punt amb detall, que la història sol ser més complexa que els relats simplificadors (tan del gust actual):

Perjudicats per la crisi agrària però sobretot delmats per l’errònia política de la Generalitat, els membres del Consell de Cent que representaven els ciutadans de Barcelona, a mitjans del segle XIV, s’encaminaven tanmateix cap a una de les grans èpoques de la seva història.

Aquesta atmosfera era sovint crítica amb algunes mesures adoptades pel govern de la ciutat però sempre era optimista i atenta als valors que s’advertien en el futur.

Una part d’aquests es preparaven per rebre la bona nova de l’humanisme italià que, amb Petrarca i Boccaccio, havia adquirit plena maduresa.

Els salons literaris de les dames de Barcelona li demanen a Bernat Metge que tradueixi al català el darrer conte del Decameró, el que es refereix a la història de Griselda. I així ho fa en honor de la senyora Guimerà, que el llegeix en el seu cercle social amb notable succés. 

La corrupció política i la violència urbana a la Barcelona del S.XIV

Un futur prometedor s’obre davant la ciutat de Barcelona, tal com ho pensen els membres del seu distingit Consell, front a dues xacres que perduren com un pes maligne:

  • En primer lloc, la corrupció política que envia a la presó a molts homes vinculats amb les finances de l’Estat en un famós litigi que tingué com principal acusat al financer piemontès, Luchino Scarambi.
  • En segon lloc la violència urbana, que acaba per provocar el desagradable “pogrom” del 1391 en el que es saquegen els habitatges del call jueu.

Però el somni d’una societat millor es va expandint entre els membres del Consell enmig d’un conflicte polític d’enorme calat que, en el Compromís de Casp del 1412, acabà per introduir una nova dinastia a la casa reial.

Les inversions es recuperaren, el to vital de la ciutat va tornar a sentir-se en la bona marxa dels negocis o del comerç marítim.

La Taula de Canvi va servir de suport a la petita empresa.

La corrupció minvà.

Tot i que seguia la tensió política amb els partidaris del Comte d’Urgell, anomenat “Jaume el Dissortat”, qui, des de les terres de l’interior de Catalunya, exigien la corona per ell, declarant il·legítim l’acord al que s’havia arribat a Casp, en el que tanta influència van tenir els ciutadans honrats de Barcelona i, per tant, en part, les deliberacions del consell.

Va resorgir l’art a Barcelona en un nou moment de bonança

El món de l’art es va refer i això era molt important:

Amb un to al·legòric amb Lluís Borrassà que presenta a un noia la finestra veient passar el món davant la seva inquisitiva mirada.

Amb un to simbòlic amb Bernat Martorell que representa el problema com l’oposició entre una princesa presonera i un Drac al que Sant Jordi venç amb la seva llança en rest.

Però, finalment, calia buscar la zona neutral, objectiva, realista: Al 1445, Lluís Dalmau es disposa a fer a Barcelona el que el gran mestre flamenc Jan Van Eyck estava fent a Gant i a Bruges: imposar un nou llenguatge pictòric on s’expressi la veritat d’una societat que aposta pel benestar.

Aquesta veritat a la que aspiren no és la veritat trascendental dels clergues mendicants que encara ressonen a les places públiques (i als púlpits) amb al·legats d’una cultura comuna per tots, sinó la veritat de la natura.

La Barcelona dels oficis i el comerç

Els fets tal com són. Clars, nítids, que mostren el to d’una societat.

És aquí on es percep la influència d’una mentalitat que no hauríem d’anomenar burgesa sense trair les seves aspiracions profundes, però que caracteritzava a tots els barcelonins, que desitjaven millorar la vida social de la seva ciutat.

Un grup humà pràctic, aliè al remolí de les ideologies que dominaven els conflictes socials entre la Busca i la Biga, entre els que creien en la dinastia i els que la detestaven, els que somiaven amb formar part d’un sòlid Estat i els que s’acontentaven amb plorar un passat que, en realitat, mai havia existit.

Enmig de tot aquest rebombori, nombrosos barcelonins van aprendre l’ofici amb precisió, indispensable per jutjar a primera vista els objectius del món modern que era a les portes.

Es tractava d’entendre la mercatura, el món dels negocis estès arreu el món, principi d’una renaixença de la ciutat.

Volien imposar aquesta part de la ragione, que deien els italians del seu temps, una raó que no és la ràtio eclesiàstica, sinó la raó del negoci, de l’obra ben feta, de la moral del treball.

I aquí Lluís Dalmau rep l’encàrrec del consell municipal (notis bé: rep l’encàrrec, aquesta és la gran novetat del moment) i pinta sobre fusta de roure flamenc, i a l’oli, La Verge dels Consellers, on realitza retrats veristes dels responsables polítics que li havien demanat aquesta pintura.

L’obra és una icona de Barcelona a les portes d’una arrencada econòmica.

El consell de 100 dels 128

La reforma feta pel rei Alfons el Magnànim deu anys després de l’encàrrec a Dalmau, significa un augment del número dels jurats del Consell de Cent per donar cabuda a cadascun dels quatre estaments:

  • Ciutadans honrats
  • Mercaders
  • Artistes
  • Menestrals

I així el número va assolir la xifra de cent-vint-i-vuit, trenta-dos per cada estament.

Es fixà, a més, la durada del càrrec dels Consellers, en dos anys, i es crearen les comissions que permetien activar aquest organisme. 

Lamentablement, el perill seguia: Lluny dels valors del món modern percebuts a l’horitzó, es gestava la reacció en nom de les essències d’una pàtria inventada.

A continuació es desenvolupà una tradició perniciosa per Catalunya: la rebel·lió de la Generalitat contra el rei, la guerra civil, que durà deu anys, entre 1462-1472.

La dècada en que es va esguerrar tot.

¿Servirà d’alguna cosa conèixer aquesta història?

José Enrique Ruiz-Domènec 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Basic information on data protection
Responsible Barcelona Districte Federal +info...
Purpose Gestionar i moderar els teus comentaris. +info...
Legitimation Consent of the concerned party. +info...
Recipients No data will be transferred to third parties, except legal obligation +info...
Rights Access, rectify and delete data, as well as some other rights. +info...
Additional information You can read additional and detailed information on data protection on our page privacy policy.