III-Una mica de història

El  marc teòric

Cap dels problemes, cap de les esperances i cap de les necessitats que hem examinat són completament nous ni són específics de Barcelona o de qualsevol altra ciutat. Són el resultat d’un procés de concentració de població i d’un canvi econòmic que s’ha anat accelerant després de la segona Guerra Mundial, però que es manifestava ja amb anterioritat.

El marc teòric des del qual s’analitza aquest complex assumpte és diferent segons es parteixi de l’Escola de la reforma, de l’anomenada Escola de l’elecció racional o de l’Escola de la governança metropolitana.

Cadascuna d’elles proposa diferents solucions. Mentre que la primera apel·la a reforçar la institucionalització dels òrgans de govern metropolitans amb elecció directa dels seus components, la segona defensa la suficiència dels òrgans de segon grau, amb elecció indirecta dels governants metropolitans i competències principalment de planificació. La tercera escola, desenvolupada més recentment, posa l’èmfasi en la coordinació entre tots els nivells administratius, donant fins i tot presència a l’Administració Estatal en els òrgans de govern metropolità, quan això resulta convenient per a l’adequada prestació dels serveis.

Els fets metropolitans a Espanya

Atesa la concentració poblacional superior o pròxima al milió d’habitants poden observar-se a Espanya fins a un total de sis aglomeracions metropolitanes:  Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Màlaga i Bilbao.

D’elles va ser València la primera a crear una administració metropolitana (1946) que en l’actualitat ha estat eliminada (1999) i substituïda per Entitats Supramunicipals que operen en els àmbits de transports, aigües i residus.

D’altra banda, tant al País Basc com a Andalusia  les competències que podrien desenvolupar les administracions metropolitanes han estat absorbides per les Diputacions Forals en el primer cas i per l’Administració Autonòmica en el segon.

El cas de Madrid és peculiar en la mesura en què després d’annexionar 13 municipis del seu entorn, el municipi de Madrid reuneix la meitat de la població de la CAM.  Sent una Comunitat Uniprovincial i pel motiu exposat, només existeixen en ella dos nivells administratius, el municipal i l’autonòmic, sent els dos d’elecció directa.

Només Barcelona ha mantingut, no sense accidents, una realitat metropolitana amb òrgans de govern metropolitans, per aquesta raó, és un cas excepcional.

L’especificitat de Barcelona

El primer òrgan de gestió d’àmbit metropolità es va crear amb l’agrupació de 26 municipis sota la presidència d’Enric Masó en 1974. La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) va néixer com un òrgan d’administració local, però assumint no només funcions de planificació sinó també de prestació de serveis.

Dues aportacions substancials de la CMB van ser l’elaboració d’un Pla General d’Ordenació Urbana d’àmbit metropolità i un Pla de Sanejament Metropolità.

Malgrat ser un òrgan amb competències poc definides i d’elecció de segon grau, la veritat és que la CMB va superar la transició democràtica i es va mantenir amb un notable nivell d’eficàcia i sense disens polític o social al llarg de  tota la primera legislatura municipal.

Va ser al llarg de la segona legislatura quan la concepció d’un alcalde amb forta personalitat, com era Pascual Maragall, va xocar amb la no menys forta personalitat del President de la Generalitat, Jordi Pujol. El xoc de personalitats va ser també un xoc de concepcions polítiques en la mesura en el qual PSC-PSOE governava en la majoria dels Ajuntaments de la CMB mentre que CiU ho feia en la Generalitat i, en la nostra opinió, de tot això va resultar un xoc de projectes per a Barcelona.

Mitjançant la Llei 7/1987 la majoria de CiU al Parlament de Catalunya va pretendre resoldre el xoc suprimint la CMB i atribuint les competències de planificació a la Generalitat de Catalunya. La Llei va suposar un canvi institucional, però no va modificar la realitat ni, per tant, va eliminar la necessitat de coordinació en l’àmbit de la conurbació barcelonina.

Ja en 1988 es va crear la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB) que inicialment va acollir 23 municipis, però que en virtut d’incorporacions successives va arribar a agrupar fins a 31 municipis, la gairebé totalitat de la primera corona de Barcelona.

La Llei 7/1987 va pretendre definir com a territori metropolità a l’efecte de planificació les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallés Occidental i el Vallés Oriental (art. 3.a), però simultàniament va crear l’Entitat metropolitana del transport amb 18 municipis i l’Entitat metropolitana de serveis hidràulics i tractament de residus que agrupava 32 municipis.

Replantejament institucional

Per a valorar la intenció i l’efecte de la Llei 7/1987 sembla imprescindible rellegir el paràgraf segon de la seva exposició de motius a la llum de l’esdevingut posteriorment. Diu així:

“Per a abordar de forma adequada aquesta qüestió és necessària una reflexió entorn del fenomen metropolità, la qual ha d’anar més enllà d’una visió restringida a una determinada fórmula organitzativa. Tal com mostren altres experiències, no existeix un model únic d’organització administrativa per a reconèixer una realitat amb característiques peculiars i de l’organització territorial de cada país cal trobar la fórmula que ofereixi una major coherència i racionalitat, articulada amb les vigents coordenades polítiques”.

Sembla que en aquest cas el factor més determinant no va ser la cerca de major racionalitat, sinó “les vigents coordenades polítiques” que van forçar la substitució d’un model feblement institucionalitzat, per cap institucionalització en absolut.

El camí per a superar aquesta situació va néixer de les pròpies corporacions municipals afectades i així impulsat per l’Alcalde de Barcelona Joan Clos es va aprovar el Primer Pla Estratègic Metropolità (2003) al mateix temps que es constituïa un Consorci entre la MMAMB i les dues Entitats de gestió de transports, aigües i residus a les quals hem fet referència. Aquest consorci comprenia 36 municipis que eren també els compresos en l’àmbit del Pla Estratègic i que després de l’aprovació de la Llei 31/2010 componen l’avui restablerta Àrea Metropolitana de Barcelona.

La situació actual i el futur

A l’hora de restablir les institucions de govern metropolità, el Parlament de Catalunya va poder prendre com a referència el que la pròpia Llei denomina REGI I, i això hagués suposat agrupar fins a 164 municipis pertanyents a 7 comarques i amb una població superior a 5 milions d’habitants.

No ho va fer així i va preferir prendre com a base els 36 municipis que constituïen l’àmbit del Pla Estratègic. És un territori amb necessitats i característiques comunes i que resulta apte com a àmbit territorial per a la prestació de serveis i per a la gestió d’infraestructura metropolitanes.

No podem considerar la AMB actualment existent com un veritable Govern Metropolità per mancar de competències exclusives, per la seva insuficient dotació de recursos econòmics, per deixar als municipis l’execució d’algunes funcions que haurien d’exercir-se a nivell metropolità i, finalment, perquè a l’ésser una administració amb elecció indirecta dels seus òrgans de govern té una feble legitimació democràtica.

És, no obstant això, preferible a la situació creada per la Llei de 1987 i és una bona base des de la qual construir el futur.

Please follow and like us:
error0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *