IV- La ciutat global en el marc de la organització territorial de l’estat

Els diferents nivells legislatius

La Ciutat Global, la metròpolis capaç d’interactuar en xarxa amb altres ciutats que combinen ciència, tècnica, cultura, art, qualitat de vida i atractiu turístic és avui, indiscutiblement el centre de la creació de riquesa i de l’impuls del coneixement.

Aquesta ciutat global o millor dit aquesta xarxa de ciutats globals viuen en el marc administratiu forjat per l’Estat del qual formen part, un marc que hauria d’estar concebut per a afavorir el seu desenvolupament ordenat, corregint a un temps els nous problemes que aquest desenvolupament va plantejant.

No obstant això, a vegades l’organització territorial de l’Estat es converteix en un llast que frena el creixement i afecta greument el futur de les grans ciutats al no donar resposta adequada als seus desafiaments i reptes específics.

En el nostre cas, l’organització territorial de l’Estat es configura sobre la base d’un triple nivell orgànic i normatiu constituït respectivament per l’Estat, les Comunitats Autònomes (CCAA) i les entitats locals, donant així lloc a un Estat compost o complex en el qual el règim local és el resultat d’una doble legalitat sota la garantia de la Constitució com a norma suprema que obliga a tots els àmbits de l’Administració de l’Estat.

L’ordenació del territori que la C.E. estableix es basa en les CCAA, les Províncies i els Municipis (Art. 127 CE).

Aquesta configuració inicial necessàriament ha de posar-se en relació amb les competències reconegudes a l’Estat en matèria de “bases del règim jurídic de l’Administracions Públiques” (Art. 149.1.18a C.E.) i les atribuïdes a les CCAA sobre les Corporacions Locals, en la mesura prevista per la legislació de règim local (Art. 148.1.2a), norma que ha de completar-se amb la possibilitat que s’atorga a les CCAA d’establir circumscripcions territorials pròpies amb plena personalitat jurídica mitjançant l’agrupació de municipis limítrofs. (Art. 152.3 C.E.).

L’Estat ha desenvolupat les competències atribuïdes per la C.E. mitjançant la Llei 7/1985 de 2 d’abril Reguladora de les Bases de Règim Local (LRBRL).

La Generalitat de Catalunya la va recollir en la primera versió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (Art. 5 EAC).

D’aquesta manera, a les entitats territorials enumerades inicialment a la Constitució Espanyola, es va sumar la comarca, la possibilitat que les CCAA creessin demarcacions supracomarcals, les agrupacions basades en fets urbanístics i metropolitans així com altres que poguessin formar-se amb caràcter funcional i amb finalitats específiques (Art. 3 LRBL i Art. 5 EAC).

A aquesta multiplicitat organitzativa ha d’afegir-se la consideració que es transcriu procedent de l’Exposició de Motius de la LBRL:

“… excepte algunes excepcions són estranyes la matèries que en la seva integritat puguin atribuir-se a l’exclusiu interès de les corporacions locals; lògicament també són estranyes aquelles en la qual no existeixi interès local en joc”.

La Ciutat Global formada per la conurbació metropolitana s’enquadra en tots els nivells superposats de l’Administració Territorial o funcional, cadascun dels quals exerceix competències compartides o concurrents amb les atribuïdes als restants.

L’Administració Territorial en el nostre sistema

La complexitat resultant podria resultar temperada com a conseqüència del principi d’autonomia que la Constitució reconeix a totes les Administracions Territorials i per ser comunes els principis que proclamen la legislació estatal i l’autonòmica:

En la formulació del dret estatal aquests principis són: descentralització, proximitat, eficàcia, eficiència, estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (Art. 2 LBRL). En termes generals la legislació autonòmica els subscriu en la seva integritat.

Els principis comuns no garanteixen, no obstant això, regulacions equivalents ni interpretacions homogènies d’aquests principis.

La legislació estatal segueix rigorosament el que es preveu en la Constitució Espanyola i per això defineix la Província com una administració local constituïda per l’agrupació de municipis i, simultàniament, com la demarcació territorial per al compliment de les finalitats de l’Estat (Art. 141.1 C.E.). Conseqüentment, l’alteració de límits provincials ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant Llei orgànica.

Funcionalment la Diputació es configura com un òrgan de suport als municipis i molt especialment als quals tenen una població inferior a 20.000 habitants (Art. 26.2 LBRL).

Després de l’aprovació del EAC de 2006 la situació de Catalunya és diferent, almenys en el pla legislatiu, encara que no en el terreny de la realitat administrativa.

El EAC comença per definir l’organització territorial bàsica sobre la base del municipi i la Veguería (Art. 83.1 EAC) per a afegir immediatament la comarca. (Art. 83.2 EAC).

La Vegueria es configura com a òrgan de cooperació local i com a divisió territorial adoptada per a la prestació de serveis de la Generalitat (Art. 90 EAC). La intenció del legislador autonòmic és substituir la Província per la Vegueria i el declara expressament:

“Els Consells de la Vegueria substitueixen a les Diputacions”. (Art. 91.3)

En la seva configuració actual, les vegueries suposen alteració de límits provincials i en conseqüència la seva implantació exigeix una Llei orgànica (Art. 91.4 EAC).

Menor diferenciació existeix entre la legislació estatal i l’autonòmica quan fa referència a les comarques.

La legislació estatal es limita a reconèixer en aquest terreny la competència de les CCAA, limitant-se a establir que la seva existència no podrà suposar la pèrdua de competències municipals en matèria de serveis obligatoris o l’exclusió total de participació en la resta de les seves competències legalment reconegudes. (Art. 42.1 i 4 LBRL).

Per part seva, la legislació autonòmica es limita a assenyalar que són òrgans de cooperació intermunicipal. (Art. 92 EAC).

Finalment, resulta necessari referir-se a les Arees Metropolitanes definides en la legislació estatal com a:

“… Entitats locals integrades pels Municipis de grans aglomeracions urbanes entre els nuclis de les quals de població existeixin vinculacions econòmiques i socials que facin necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres”. (Art. 43.2 LBRL).

La seva creació, modificació i supressió correspon a les CCAA d’acord amb els seus respectius Estatuts, igual que la determinació de competències i recursos de les Àrees Metropolitanes (Art. 43.3. LBRL).

Per part seva, la legislació autonòmica ha assumit plenament aquesta competència que es reconeix com a exclusiva no només en la LBRL sinó amb suport en la pròpia CE d’acord amb la interpretació literal del seu article 152.

Present i futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Des d’aquesta perspectiva ha d’analitzar-se la Llei 31/2010 de 3 d’agost per la qual es crea el Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), entesa com un ens local supramunicipal de caràcter territorial integrat pels municipis de la conurbanizació de Barcelona entre els quals hi ha vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació de polítiques públiques i la implantació de serveis de forma conjunta (Art. 1.2 LAMB).

De fet, el AMB neix per a assumir les competències que exercien l’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat Metropolitana de Serveis hidràulics i tractament de residus així com la Mancomunitat de Municipis.

No obstant això, les competències legalment atribuïdes a la AMB són més àmplies i s’estenen a les següents àrees:

  • Ordenació del territori, urbanisme i habitatge, incloent la gestió del sòl per a habitatge assequible.
  • Transport que discorre íntegrament en el AMBaixí com transport col·lectiu urbà en superfície i subterrani, taxi i pla metropolità de mobilitat urbana.
  • Aigües, incloent subministrament domiciliari, sanejament en alta i depuració d’aigües residuals, així com la cooperació amb ajuntaments per al sanejament.
  • Residus incloent el seu tractament i la coordinació de serveis municipals.
  • Formulació i implementació de polítiques d’ordenació ambiental i la gestió d’instal·lacions d’energies renovables.
  • Actuacions en infraestructures d’interès metropolità, incloent les necessàries per a la vertebració del territori, connectivitat, mobilitat i funcionalitat.
  • Foment de l’Activitat econòmica i promoció de l’empresa, la indústria i el comerç, els serveis i els recursos turístics.
  • De forma específica, ha de promoure un Pla Metropolità per a la modernització, recerca i innovació.
  • Fomentar la cohesió social, millorant les condicions de vida dels ciutadans.

Hi ha dues observacions necessàries en matèria de competències:

-La primera guarda relació amb la possible ampliació d’aquestes competències per delegació dels Municipis que la componen (Art. 13.1 LAMB)de la Generalitat de Catalunya o d’altres ens supramunicipals (Art. 13.5 LAMB) i fins i tot de l’Estat en la mesura en què això contribueixi a la racionalització administrativa. (Art. 27 LRBL).

-La segona es refereix a l’orientació que la Llei dóna al AMB com a administració local de segon grau en la qual l’essencial no és tant satisfer necessitats dels ciutadans sinó …”satisfer les necessitats i aspiracions dels municipis que la integren…”. (Art. 13.2 LAMB).

Un altre aspecte que resulta oportú analitzar és l’extensió territorial que la Llei dóna al AMB, una extensió que comprèn 36 municipis que la Llei enumera (Art. 2.1. LAMB), però que pot ampliar-se mitjançant llei del Parlament de Catalunya sempre que existeixi continuïtat territorial. (Art. 2.2. LAMB).

L’àmbit territorial actual del AMB no es correspon amb l’extensió de Barcelona entesa com a ciutat global. La conurbanizació de Barcelona s’estén en totes direccions més enllà de la demarcació legalment fixada.

No obstant això, abans de plantejar una modificació de la Llei 31/2010 sembla convenient escometre un procés de reforçament dels seus òrgans d’administració, de millora del seu finançament i de racionalització competencial. Només finalitzada aquesta tasca tindrà sentit acomodar el marc legal als imperatius de la realitat social, cívica i econòmica.

Malgrat això, sembla inevitable iniciar sense més demora l’anàlisi de les línies que hauria de seguir un procés de racionalització administrativa que permetés atribuir al AMB les funcions i capacitats que en altres entorns tenen les ciutats globals. En aquest sentit, forçós és considerar que el marc legal en el qual es desembolica el Govern de Barcelona i el seu entorn metropolità és singularment complex estant configurat per les següents lleis:

  • La llei especial de Barcelona.
  • La legislació del Parlament de Catalunya, incloent la LRL i LAMB.
  • La llei de Bases de Règim Local estatal.
  • l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
  • La Constitució Espanyola.

Una pluralitat de lleis que en nombroses ocasions s’inspiren en principis no coincidents o mantenen concepcions diferents sobre suposats principis comuns, com succeeix amb el principi d’autonomia de les corporacions locals, un principi formulat en totes les lleis enunciades, però no sempre respectat per elles.

La necessitat i fins i tot la urgència d’aquest procés de racionalització administrativa hauria de resultar evident amb el simple examen de les entitats que comparteixen funcions de Govern sobre la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

-L’Ajuntament de Barcelona i els Ajuntaments de cadascun dels municipis que conformen el conglomerat metropolità.

-La comarca del Barcelonès composada pels municipis de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs.

-L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

-La Vegueria I contemplada a l’EAC com a entitat territorial alternativa a les Diputacions Provincials.

-La Diputació de Barcelona.

-La Generalitat de Catalunya.

-L’Estat en la seva múltiple funció d’administració Central, territorial i Descentralitzada.

En el marc d’aquest anàlisi, hem de ressaltar la concurrència de fins a tres administracions locals de segon grau, operant sobre el territori metropolità: les comarques, la AMB i la Diputació de Barcelona.

La coexistència de tres administracions locals de segon grau no tindria sentit, en la nostra opinió, en cap cas, però molt menys quan operen sobre un complex metropolità que exigeix unitat de criteri de planificació i d’organització dels serveis i de gestió d’infraestructures metropolitanes.

La situació actual és particularment disfuncional quan es refereix a les comarques. Sobre el territori del AMB exerceixen competències la comarca del Barceloní, però també del Baix Llobregat, del Vallés Occidental i del Maresme. Entenem que les comarques el territori de les quals s’engloba completament en l’àmbit metropolità haurien de dissoldre’s, almenys en la seva condició d’òrgans administratius, passant les seves competències a ser exercides pel AMB.

En els casos en què només una part de la demarcació comarcal estigui compresa en el territori del AMB (i en tant es mantingui aquesta circumstància) les competències sobre els municipis afectats podrien ser delegades a la AMB a l’empara de l’Art. 13.5 LAMB.

D’altra banda, qualsevol projecte per a convertir l’administració de la Barcelona Metropolitana en més eficaç, més racional i més pròxima als seus ciutadans exigeix plantejar la millora de la qualitat democràtica en els procediments d’elecció dels seus òrgans de govern, de gestió dels seus serveis i de transparència i participació ciutadana.

No pretenem analitzar les raons del baix nivell de confiança dels ciutadans en les administracions públiques, sinó centrar-nos en els problemes que presenta la governança metropolitana començant per deixar constància que l’administració Metropolitana actual és la gran desconeguda per als ciutadans de la conurbanizació barcelonina.

La bona governança en un àmbit metropolità ha de tenir com a centre de gravetat al ciutadà, i proposar-se satisfer les seves necessitats amb un màxim d’eficiència i transparència, però també buscar la proximitat. Tot això exigeix plantejar-se l’elecció directa dels òrgans de govern i en particular del seu President i el Consell Metropolità regulat avui pels Arts. 5 i 6 de la LAMB mitjançant procediments d’elecció indirecta: Art. 7 LAMB.

El manteniment dels Alcaldes dels municipis del AMB com a membres nats del Consell Metropolità i l’enfortiment de mecanismes de coordinació i de participació ciutadana han de garantir el respecte al principi d’autonomia i de subsidiarietat al mateix temps que asseguren la major identificació del ciutadà amb l’administració, la major transparència i la millora de la qualitat democràtica.

Només d’aquesta manera podrà exigir-se a l’administració metropolitana que defineixi i condueixi un projecte de Ciutat Global multicultural i integradora, entesa com un projecte de país, al servei dels seus ciutadans i obert a la col·laboració en el marc europeu i més enllà de la pròpia O.E., en la seva condició de capital de la Unió pel mediterrani i de la seva vocació de Ciutat Global.

Please follow and like us:
error0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *