Teoría de les ciutats globals

L’ERA DE LA CIUTAT GLOBAL

1. La realitat

Segons dades de la ONU al 1950 el 30% de la població mundial vivia en ciutats, al 2016 el percentatge total era del 55%, però a Europa s’ha assolit un 75%. El procés que estem vivint no és, però, un simple desplaçament de la població del camp a la ciutat, és també un procés paral·lel de creixement de la mida de les ciutats.

Més de 500 ciutats superen a l’actualitat un milió d’habitants i més de 50 d’aquestes superen els 5 milions d’habitants. El 3% de la població mundial viu en les 15 ciutats més poblades i només una d’elles (Estambul) és a Europa.

El procés de concentració de la població en grans ciutats sembla, a dia d’avui, imparable i paral·lel a un procés encara més accelerat i de major entitat: la velocitat i intensitat de concentració de la riquesa és encara més gran.

Si prenem com a referència els EUA constatem que 7 regions metropolitanes suposen el 25% del PIB total. Es tracta de Nova York, Los Angeles, Chicago, Washington, Dallas, Houston i Filadelfia. No ha de semblar-nos estrany, per tant, que en un estudi que prengui en consideració, simultàniament tots dos factors, el resultat sigui la constatació de que en ciutats que reuneixen el 20% de la població mundial es concentri el 50% de la producció econòmica mundial.

La globalització ha produït una nova realitat i un nou concepte: La ciutat global

2. Què és una Ciutat Global?

Ciutat Global és un terme que apareix per primera vegada al 1991 de mà de la sociòloga Saskia Sassen i més tard està àmpliament desenvolupat a partir d’una tesis central: “les transformacions produïdes per la globalització i la digitalització requereixen una nova arquitectura conceptual per al seu estudi i interpretació. La ciutat global representa aquesta arquitectura conceptual”

Hem vist com la globalització de l’economia ha causat un intens procés de concentració del poder econòmic en unes quantes àries metropolitanes des de les que s’exerceix el control i la direcció de l’economia mundial. En aquestes “ciutats globals” convergeixen els nodes de les principals xarxes de telecomunicacions, en elles hi ha les seus de les principals institucions financeres: i en elles s’hi ubiquen els principals centres de poder mundial, llocs en els que es genera una informació privilegiada que és vital per a la presa de decisions.

Encara que la globalització es caracteritza per una poderosa tendència descentralitzadora, aquesta apareix en sintonia amb agudes tendències que apunten en sentit contrari. S’ha de tenir en compte dos factors:

  1. que la descentralització de l’activitat econòmica no ha anat acompanyada per una desconcentració paral·lela en la propietat del capital
  2. la dispersió territorial que caracteritza a la “cadena de muntatge global” (la producció de bens en fàbriques disperses per tot el món) ha generat una necessitat de control i direcció altament centralitzats.

Des de el punt de vista funcional, la ciutat global és una ciutat postindustrial. La seva raó de ser són els serveis i el tercer sector d’alt nivell. Amb tres pilars bàsics:

  • Les activitats que permeten controlar la organizació econòmica mundial i que s’executen des de les seuss centrals de les corporacions i bancs transnacionals.
  • Els serveis avançats a la producció: assesorament legal i financer, innovació, desenvolupament, disseny, administració, personal, manteniment, transports, comunicacions, seguretat, publicitat, marketing, estudis de mercat, fusions, tasques de direcció, etc.
  • Els establiments que satisfàn els nous habits de consum de la societat contemporània, que tenen especial interès en la moda i l’estil, així com les activitats culturals, esportives i artístiques.

3.-  Desafiaments de la ciutat global

La ciutat global és l’espai on es donarà resposta als desafiaments del futur, crstal·litzats amb especial intensitat en cinc àmbits:

  • Desafiament del canvi demogràfic:
  • 1) adaptació a l’envelliment poblacional a les nacion desenvolupades 2) ràpid creixement de la població a les nacions en desenvolupament, que no necesàriament es corresponguin amb el desenvolupament econòmic 3) la bretxa entre aquests dos típus de països i que la diferència demogràfica anirà acompanyada d’un creixement exponencial de les migracions.
  • Desafiaments del canvi tecnològic: 1) canvi en la percepció del nostre paper respecte al treball: llocs laborals flexibles i més productius, per projectes, a curt plaç i deslocalitzats 2) sorgeixen noves oportunitats per avançar en salut i esperança de vida, 3) avanços en la globalització de les comunicacions, 4) avanços en l’aprenentatge col·laboratiu per mitjà del debat virtual en temps real 5) increment de la participació en la societat civil i canvi en la forma d’interactuar amb l’administració 6) creixent amenaça del cibercrim i les “fake news”, 7) l’aprenentatge permanent, probablement es convertirà en la norma.
  • Desafiaments del canvi climàtic: 1) fenòmens climàtics destructius, com l’exposició de ciutats costeres als riscos d’inundacions per l’augment del nivell del mar, 2) la desertificació i la reducció de la biodiversitat afectarà així mateix a la producció agrària i la pesca: la falta de recursos, carestia i estrés hidràulic podran generar conflictes i crisis humanitàries en àmplies parts del món.
  • Desafiaments del canvi d’identitat: Aquesta combinació de tendències afectarà gairebé amb tota certeaa a la nostra percepció de identitat: les persones poden sentir-se menys connectades al seu país d’origen, passant a identificar-se més fortament amb les comunitats del seu interès de la xarxa. Això és el que es denomina “identitat digital” vinculada a la “nacionalitat digital”. Empreses i ONG’s podrien creixer en poder, proporcionant serveis que solien ser responsabilitat de l’Estat.

4.-  Problemes i esperances

Afrontem també importants desafiaments derivats del canvi en la governança: comunitats amb víncles nous substitueixen el es sobreposen a la religió i la ideologia política forjant llaços intensos, alhora que la població exigeix major proximitat i transparència als seus òrgans de govern.

Una Ciutat Global és un fenòmen de gran dimensió en l’àmbit social i cultural en el que es genera. Aquesta dimensió pot ser diferent a Àsia, a Amèrica o a Europa; però en tot cas l’augment del tamany planteja problemes nous i obliga a buscar noves solucions als problemes de sempre.

Aquests problemes es concentren en els següents àmbits:

  1. Institucional y polític: La Ciutat Global no és, por norma general, un nucli homogeni ni un continu urbà.  És una realitat policèntrica, que en la majoria de casos comprèn diversos municipis. Com garantitzar en aquest marc la representació democràtica dels ciutadans, com millorar la qualitat democràtica i com crear àmbits institucionals de coordinació que tinguin la capacitat per a planificar i executar projectes de futur, són problemes que han d’afrontar-se i ser resolts de forma correcta des del respecte als poders locals, però també buscant la major eficàcia funcional.
  2. Territorials:  En la mida en que és una realitat policèntrica, la Ciudtat Global ha d’afrontar i resoldre problemes d’expansió i de mobilitat en el territori, tenint en compte els avenços tecnològics ja en fase de desenvolupament i implementació global.
  3. Medioambientals: Ha de ser capaç d’afrontar la cada vegada més sofisticada i exigent gestió de residus compatible amb la qualitat medioambiental i de gestionar la provisió i el sanejament d’aigues en situacions, moltes vegades, properes a l’estrés hidràulic.
  4. Socials:  La Ciutat Global com a fenòmen lligat al procés de globalització econòmica ha de garantir l’accés de tots els ciutadans als serveis socials i corregir la “exclusió social”, una situació que no pot quedar reduïda al fenòmen migratori sinó analitzar-se i ser resolt amb una visió de conjunt.
  5. Econòmics:  En un món globalitzat el problema fonamental és la competitivitat. Les ciutats globals competeixen per atraure innovació tecnològica, talent i ciència. Una administració i un entorn social favorable als emprenedors i a la innovació són la condició primera del creixement econòmic i de la creació de llocs de treball de qualitat.

Les dificultats són moltes i molt importants, però també ho són les esperances. Les mega-regions urbanes, les àries metropolitanes que conformen les ciutats globals, concentren com a mínim el 50% del producte econòmic mundial, però representen un percentatge molt major en l’àrea d’innovació científica i tecnològica, garantint d’aquesta manera un major equilibri social i una millor qualitat dels llocs de treball allà on els desafiaments i els problemes descrits han trobat una solució vàlida.

5.-  El camí de l’èxit

No existeix un camí únic cap a l’èxit i una via infalible cap al cim, però si la certesa de que el món de la globalització no espera als que s’endarrereixen massa, i no fa favors als que no han sabut trobar el seu propi camí.

Sí que hi ha molt per aprendre dels qui han sabut arribar cotes significatives d’èxit i potser el primer ha de ser la necessitat de percebre i potenciar les pròpies fortaleses sempre específiques i diferents.

És el cas de Singapur, una ciutat global que és també un Estat. El seu èxit es basa en una equilibrada combinació de geografia i governança. La geografia la situa en una de les rutes marítimes amb major volum de tràfic. La governança l’ha convertit en el primer port del món pel volum de mercaderies que hi circulen.

La creació d’una administració “business friendly” amb seguretat jurídica, impostos baixos (7% IVA, màxim del 20% per a IRPF y 18% Impost de Societats –IS-) i estímuls importants per la instal·lació de novas empreses han situat Singapur en el món de les Ciutats Globals i  això ha vingut a sumar-se a l’especialització en la indústria química i les finanaces que fan de Singapur el 4art centre financer mundial després de Nova York, Londres i Tokio.

Tot això ha estat compatible amb una important activitat desplegada en làmbit del disseny urbà que, alhora s’ha convertit en un focus d’atracció turística d’alt nivell.

Quelcom semblant, salvant les diferències de l’entorn socioeconòmic, ha succeit a Londres. És cert que la suposició de partida era molt millot que la de Singapur, tot i que no necessariament en tots els terrenys, però tambe aquí és fàcil observar el procés de transformació d’una ciutat que va deixar de ser la capital d’un imperi Mundial per a convertir-se en capital de la cultura, l’art, els serveis i les finances.

L’element clau d’aquest procés de transformació ha estat, també aquí, la governança. Si avui Londres és la segona plaça financera del món i la ciutat més valorada del món per anar a treballar, és perquè ha estat i és una ciutat institucionalment ben estructurada, amb una administració eficaç que ha sabut afronar i resoldre els seus reptes.

Londres ha desterrat el “smog” ,ha sanejat el Tàmesis i l’ha fet per guanyar posicions en tots els terrenys de l’economia, demostrant així que una òptica conservacionista no és un cost, sinó una avantatge també per l’economia.

BDF 08/10/2018