V- La dimensió social de la ciutat global

Condicions d’un creixement sostenible

Cap creixement és sostenible si no és capaç de corregir els desequilibris que provoca. La globalització econòmica causa desequilibris que semblen rellevants almenys en el terreny polític, social i mediambiental, a més dels específicament econòmics.

Diverses senyals d’alerta han aparegut en el terreny polític com l’imparable creixement del populisme, l’auge de nacionalismes o els moviments indiscriminats contra la immigració. Tots ells semblen rellevants com a amenaces al creixement, a la llibertat individual i a la democràcia, però desborden l’àmbit d’aquest treball.

Quelcom semblant passa amb els desequilibris mediambientals, terreny en el qual els negacionistes del canvi climàtic troben cada dia més dificultats per a explicar el creixent del nombre de fenòmens climatològics extrems.

Tot això afecta sense cap dubte, el futur de la Ciutat Global en la mesura en què repercuteixen en tota “la nau Terra”.

Els desequilibris als quals hem fet referència, igual que els desequilibris econòmics, poden fer inviable una societat justa, inclusiva i cohesionada, però excedeixen clarament en el seu desenvolupament i en les solucions de l’àmbit metropolità.

No succeeix el mateix amb els desequilibris socials. La tendència de la població mundial a desplaçar-se cap a Megaciutats fa que en elles es faci més evident el risc d’exclusió social i obliga per això a buscar remeis en l’àmbit metropolità.

La magnitud del problema

Quan provem de mesurar l’impacte de la crisi econòmica desencadenada al 2008, es fa obligatori deixar constància que, fins i tot ara, quan estem superant els seus efectes negatius, el 25% de la població de Catalunya és en situació de risc d’exclusió social, segons criteris d’Eurostat. Aquest percentatge s’apropava gairebé al 30% al 2011 durant la fase més aguda de la crisi. Inclús ara, el percentatge és molt alt i és el reflex dels canvis del mercat de treball, els canvis en l’estructura familiar i de la insuficiència de l’Estat del Benestar per a fer front a les noves i creixents necessitats.

D’acord amb els resultats de l’aplicació de l’Estratègia Europea 2020, la nostra societat suporta, a mésa més de l’elevada taxa d’atur, un fenomen nou: el risc de pobresa dels treballadors ocupats, risc que aconseguia en 2011 fins a un 12,7% de la población activa.

A Catalunya, abans de la crisi, 25.000 persones vivien en llars sense ingressos fixos, avui la xifra ascendeix a 225.000 segons dades de la Mesa del Tercer Sector.

Fins a un total de 30.000 persones reben la Renda Mínima d’Inserció, els beneficis de la qual s’estenen a altres 45.000 persones addicionals dependents dels primers. L’import de la RMI va des d’un mínim de 423 € fins a un màxim de 648 € mensuals per a unitats familiars de 4 membres o més.

Encara està en fase inicial l’aplicació de la Renda de Ciutadania garantida que devem a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) i que xifra la Renda de Suficiència en 569,12 €.

És en aquest context en el que hem d’estructurar la política d’assistència social, oblidant la vella crítica de que aquesta no resol el problema i tan sols suposa un pobre remei a la injustícia. Aquesta crítica prové sempre dels qui no es troben en situacions d’exclusió social o de pobresa extrema. Són aquests últims, no obstant això, els que han de preocupar-nos.

Una política social a l’àmbit metropolità

Enfront del risc d’exclusió social que tan intensament es manifesta entre nosaltres, les Administracions Públiques responen amb recursos insuficients, amb descoordinació dels seus esforços i amb programes plens de complexitats administratives que els resten eficàcia.

La pròpia Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, declarava el 15-5-2018 que malgrat l’increment del nombre de places per a acollir persones sense sostre (un total de 1343 a Barcelona) aquestes resultaven insuficients perquè “més de la meitat de les persones ateses en elles no són de Barcelona” i que en la resta de l’àrea metropolitana aquests recursos són “gairebé inexistents”. La mateixa Laia Ortíz, el 10-08-2018 exigia major eficàcia i transparència a la Generalitat en la seva funció d’avaluar el grau de dependència dels sol·licitants, quan després l’atenció és competència municipal.

No sembla raonable mantenir aquesta dualitat disfuncional i no concentrar les polítiques assistencials en l’Administració Metropolitana. Si volem una Ciutat Global inclusiva i integradora hem de situar la totalitat dels recursos sota una sola Administració.

Referència Específica a la vivenda

Encara més clara resulta la situació quan es refereix a habitatge social. El diari El País publicava el 25-06-2018 que el volum d’habitatge social construït a Espanya ha tornat a nivells dels anys 50, la qual cosa ens situa en l’últim lloc de l’O.E.

A aquesta insuficiència ha de sumar-se que el preu de l’habitatge a Barcelona va pujar un 20% l’any 2017 i continua pujant de forma imparable. Davant tal situació, el Govern Municipal de Barcelona va prometre 4.000 habitatges de lloguer assequible en aquesta legislatura, però en realitat ha construït 557 a les quals vindran a sumar-se 325 en curs i 243 ja licitades. Molt lluny d’un objectiu que ni tan sols resultava suficient.

De poca cosa val redactar un “Pla per al Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025” que és la continuació del Primer Pla 2004-2008 i el segon 2008-2016, i que es va configurar entorn del “Consorci de l’Habitatge” amb la participación de la Generalitat i l’Ajuntament.

El nou Pla no sembla ni millor ni amb més possibilitats de compliment que els anteriors perquè incideix en els mateixos errors.

Una Barcelona metropolitana policèntrica exigeix concebre la política d’habitatge social comprenent els 36 municipis que la composen. Només així els recursos s’aplicaran de forma eficaç, maximitzant el nombre d’habitatges socials construïts. Tenim alguns ajuntaments amb disponibilitat de sòl i sense recursos i altres amb recursos però amb sòl insuficient. Aportar recursos a aquests últims encareix el cost, disminueix el nombre d’unitats construïdes i és contrari a la política de policentralitat.

Una la población jove

Hem vist en els últims anys com l’edat mitjana de la població metropolitana augmenta i existeix consens general sobre l’amenaça que això suposa per al manteniment de l’Estat del Benestar i les polítiques socials.

És imprescindible i urgent, articular polítiques de rejoveniment de la població des d’una doble vessant:

-Creant un entorn socioeconòmic que atregui joves, mitjançant la creació d’oportunitats d’ocupació

-Fomentant les polítiques de suport a la maternitat.

És aquesta una responsabilitat que comparteixen tots els nivells de l’Administració Pública, però que té també, o ha de tenir, una component metropolitana centrada en les guarderies infantils assistides.

És una actuació que ha d’orientar-se a fer possible una maternitat més jove i que no suposi un cost o simplement l’exclusió del mercat laboral per a la dona, per la qual cosa ha d’emmarcar-se entre les polítiques de gènere.

També en aquest cas la concepció municipal del servei resta eficàcia als recursos emprats tant humans com econòmics, havent de reconduir-se a l’àmbit metropolità.

Gestió eficaç dels espais públics

Quant menor és la superfície i la qualitat de l’espai privat a la disposició d’un ciutadà, major és la seva necessitat d’accés a l’espai públic.

No obstant això, el model de gestió de l’espai públic no prioritza l’accés lliure, directe i còmode per als ciutadans.

La meitat del territori metropolità són zones protegides (300 km2) i les administracions públiques disposen de milers de metres quadrats destinats a equipament com a conseqüència de les cessions obligatòries en virtut de la normativa urbanística.

El primer principi en la gestió d’un servei públic, és que serveixi de forma efectiva a la seva finalitat. No sembla raonable incrementar el patrimoni municipal del sòl amb la vinculació a l’ús com a “equipaments”, ha de ser possible un ús flexible que atengui les necessitats reals de la població i que permeti al ciutadà l’ús d’aquests espais.

Vivim en una metròpolis amb un clima envejable, però en la qual instal·lar una terrassa a la vorera és poc menys que impossible, en la qual passejar per determinades zones suposa sortejar centeners de “manters” i esquivar artefactes mòbils de sofisticació creixent i en número igualment creixent.

Retornar la ciutat al ciutadà és fer-la més segura, més accessible, més confortable; no necessitem més Administració Pública, necessitem que aquesta sigui més eficaç i que la gestió de cada servei es faci en el nivell territorial que doni màxima eficiència als recursos utilitzats.

Please follow and like us:
error0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *