1.- El terme municipal de Madrid te poc més de 600 km2 i una mica més de 302 milions d’habitants. Ambdues magnituds coincideixen gairebé exactament amb l’extensió i la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ; el seu terme municipal i la seva població són molt menors.
2.- Això suposa un sistema de governança metropolitana molt diferent en el cas de l’una i de l’altra. A Barcelona la realitat metropolitana ha de gestionar-se per cooperació entre municipis en un sistema que, en essència, és federatiu. Madrid va mirar d’unificar la seva administració metropolitana i municipal.
3.- No obstant, ni el municipi de Madrid ni l’AMB comprenen els seus àmbits metropolitans íntegrament. A Barcelona l’àmbit de la Metròpoli real es pot identificar amb l’anomenada Regió I tal i com fou definida per la Llei de 2010 del Parlament de Catalunya. Tanmateix, al 2017 el Garraf i part de la comarca de l’Anoia s’incorporaren a una nova Regió del Gran Penedès.
4.- A Madrid, per sobre de l’àmbit municipal només hi ha la CAM que aplega les competències de gestió del territori i les del govern autonòmic.
5.- A la Metròpoli Barcelona, la situació és més complexa. Per sobre de l’àmbit municipal hi ha la comarca, l’AMB i la Diputació Provincial abans d’arribar a la Generalitat com òrgan de Govern autonòmic.
6.- Comarca, AMB i Diputació són òrgans de l’Administració local d’elecció indirecta i amb competències que, en bona part, són concurrents. La cooperació i col.laboració entre administracions es fa obligatòria, però no sempre és fàcil ni eficaç.
7.- No és fàcil d’entendre que, en el nostre cas, calguin 3 nivells d’administració local d’elecció indirecta i a Madrid cap, atès que tant el municipi com la CAM són d’elecció directa. El resultat és que tenim massa administracions, poca transparència i falta de claredat respecte de les responsabilitats de cadascuna d’elles.
8.- Sembla més lògic simplificar les administracions intermèdies. Si existeix un òrgan de gestió metropolitana en el seu àmbit territorial, no són necessaris els Consellers comarcals i aquest òrgan podria fàcilment assumir les seves competències i també les de la Diputació Provincial que podria seguir activa més enllà del territori metropolità.
9.- Un model com el que proposem aprofitaria l’eficàcia derivada de la cooperació voluntària entre administracions locals, que rau en la mateixa arrel del fet metropolità, i la major capacitat d’actuació d’una administració més simple i propera als habitants del territori metropolità.
10.- També és important considerar que d’aquesta manera ens apropem a les realitats metropolitanes configurades com Ciutat Estat (Alemanya, Àustria, Rússia) o com Ciutats Regió (França, Itàlia, Portugal), un model que és recolzat per bona part dels experts en governança.
