Hi va haver un temps llunyà en què quan els viatgers de Madrid arribaven a Barcelona, parlaven i no paraven del civisme de la nostra circulació. Del respecte per les normes. Mentre allà havien de protegir els carrils bus amb cons i altres artefactes per evitar la colonització dels cotxes, n'hi havia prou amb unes ratlles de pintura. Però tot això ha canviat, tant, que ara la llei del més fort ha envaït el territori del més feble, l'ecològic ciutadà que va, l'ancià, la dona amb el cotxet de petit, la parella que passeja.
Però no hi ha malament que per bé no vingui, perquè quan m'aixeco cada matí i surto confiat al carrer per incorporar-me als meus conciutadans, caminants de voreres, de la qual al seu dia va ser una gran ciutat, em sento segur.
Ara m'adono de l'extraordinari servei que em presten els llargs anys de pràctica de judo, karate, kendo, i sobretot jiu-jitsu. Tot plegat em dóna capacitat per caminar per les voreres salvatges de Barcelona. Dono gràcies a Colau perquè ha fet renéixer en mi la necessitat de supervivència, i així mantenir una hora d'entrenament sis dies per setmana. És l'única possibilitat de caminar per les nostres voreres i sobreviure, perquè només impera la llei dels ferotges ORI, els objectes rodants identificats, nocius i traïdors, que sempre cauen sobre el més feble, el més lent. També m'ha servit per entrenar la visió perifèrica, perquè ciclistes i patinadors elèctrics acostumen a envestir des dels costats, ia desenvolupar l'oïda per prevenir l'abordatge des del darrere. Algunes tècniques bàsiques m'han resultat vitals, i més que cap el tai sabaki, que et permet amb rapidesa i economia d'esforç apartar-te de la trajectòria de l'enginy volador que cerca el teu cos.
Gràcies a les voreres salvatges de Barcelona que ens proporciona Colau estem en forma, a un cost elevat, això sí. I ai de tu que no ho estiguis!, perquè de les nostres voreres ha desaparegut tot ordre i autoritat. La Guàrdia Urbana, de la qual ens anuncien cada any que es reforça, és una espècie en risc d'extinció i mereix ser protegida.
Però n'hi ha més i pitjor, no són només els nostres carrers els que s'han tornat salvatges, és la ciutat, els llocs d'oci. Hi ha una realitat molt més àmplia, més tràgica, que s'ha multiplicat aquests anys i que no accepta ironies de cap mena.
La nostra ciutat és cruelment salvatge perquè cada dia es produeix una violació; en realitat en termes estadístics una mica més duna. Un abús sexual amb penetració al dia, 192 casos en sis mesos, 32 al mes. La taxa per 100.000 habitants d?aquest delicte és de 11,5. Madrid, per situar una altra gran ciutat, té una xifra tres vegades més baixa, 3,58. Com pot ser? A la capital de l'adalid del feminisme de gènere, la que institueix centres per a les noves masculinitats, la que ens satura amb discursos, anuncis, subvencions i campanyes contra el masclisme; ara mateix en té una altra per celebrar durant una setmana el dia internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Quina paròdia de celebració a la capital de la violació! Mentre la realitat persegueix les dones, Colau paga amb els nostres impostos actes, espectacles, tallers, i reparteix premis contra el masclisme. Manquen de vergonya escènica.
I és que a la ciutat creix la violència. 16 homicidis els primers sis mesos de l'any, per només 14 Madrid amb el doble de població. Els seus índexs respectius per 100.000 habitants són de 0,96 contra 0,4. I els robatoris amb violència, els pitjors pel mal i la por que causen, tres quarts del mateix. Van ser 7.965, durant aquell període de temps. 1.327 al mes, 44 cada dia; gairebé dues a l'hora. Això representa un índex per 100.000 habitants de 478,6, lluny del madrileny, de 168,5.
Què ha passat a Barcelona per arribar a aquest punt? Què li has fet, Ada Colau? Dóna'ns una explicació de per què passa tot això. No fugiu amagada entre campanyes i subvencions. Reconeguem-ho: vivim sota un perillós problema. Els qui governen la ciutat no saben què fer per una raó fonamental, perquè no poden reconèixer que és la seva ideologia i la cultura que han promogut amb ajuda d'altres, bastants més, la que ha desencadenat el clima que propicia tant desmai.
La qüestió és on és i qui promou la cultura i la política que ha de regenerar Barcelona.
Josep Miró i Ardèvol