Una nova governança per a l'Àrea Metropolitana de Barcelona

BARCELONA ARA

José Enrique Ruiz-Domènec

ElConsell de Centcom a exemple

Memòria d'una institució municipal

Els primers pas en la constitució del Consell de Cent, elConsell de Cent, estan vinculats a la política econòmica del rei Jaume I, ben definida el 1265 en el decret de constitució d'unConselllocal format per centprohomsojurats. Abans, als anys cinquanta, una sèrie de privilegis, editats per Antonio de Capmany i de Monpalau al seu monumentalMemòries històriques sobre la marina, el comerç i les arts de l'antiga ciutat de Barcelona,va permetre situar la ciutat de Barcelona a l'alçada de les altres grans metròpolis comercials de la Mediterrània occidental, en particular, Marsella, Gènova, Pisa, Liorna, Nàpols i Palerm; i ho va fer gràcies a homes com Ramon de Plegamans, ric ciutadà de Barcelona, molt pràctic a la mar, com diu d'ell el rei Jaume I alLlibre dels feyts. Per un d'aquests atzars afortunats de la història, la creació delConselladopta el mateix to que l'interès de la casa reial de fer-se amb el Regne de Sicília com a peça clau en una expansió per algunes illes de la Mediterrània que li permetés entrar al negoci ben sanejat de les espècies d'ultramar.

A Barcelona, a l'últim terç del segle XIII, amb el pas de la Corona de Jaume I al seu fill Pere el Gran, casat amb l'altament distingida Constança, descendent de l'emperador Frederic II, tot és regirat: l'interès dels ciutadans honrats és situar-se en primer pla a les rutes del comerç internacional en allò que el gran medievalista Roberto Sabatino López va denominar el món dels horitzons oberts; elConsell de Centés la peça clau en aquesta decisió de convertir Barcelona en una important metròpoli mercantil. Se succeeix a ritme viu una sèrie d'esdeveniments decisius, les vespres sicilianes, la invasió francesa, el canvi de llengua culta del Provença al català amb què Desclot redacta la crònica, la consolidació de la burgesia emprenedora. La casa reial recolza totes les iniciatives fins al punt d'enviar un dels més conspicus representants dels ciutadans honrats, Guillem Durfort II, la mare Saurina del qual era la dama de confiança de la reina Constança, a negociar amb el papa Bonifaci VIII, un esplèndid autòcrata, la situació legal de la Corona al litigi per Sicília. Una recomanació del rei, abans que partís Guillem Durfort II (“un burgués de Barcelona qui era seu e de sa casa”, escriu Declot), es converteix en una crida d'atenció dels molts que estaven en joc en aquells anys, el futur de la ciutat de Barcelona ideat des delConsell de Cent.

Aviat, abans del que es podria imaginar, arriba al tron Jaume II, el fill menor de Pere el Gran a causa de l'accidental mort del seu germà gran Alfons el Liberal. Un rei de grans decisions que s?involucra a fons a convertir la ciutat de Barcelona al centre d?una comunitat d?interès mercantils. Aquests interessos queden reflectits en la millora urbanística, amb la passió dels ciutadans honrats per decorar casa seva amb pintures de tema cavalleresc. Fins i tot el mateix rei en donar suport a la construcció del monestir de clarisses a Pedralbes per a retir de la seva última esposa Elisenda de Montcada, està unint el desenvolupament econòmic de la ciutat amb la moral mendicant, al capdavall els franciscans i els dominics van fixar el sistema de valors d'aquesta societat cada cop més limitada; de fet, una oligarquia amb la imatge d'un patriciat urbà.

Al llibreRegiment de princepsdel franciscà Francesc Eiximenis es traça el plànol de la ciutat ideal, un quadrilàter al centre del qual s'ubica la plaça de la catedral, dividit en quatre barris, un per a ordre mendicant. Les primeres dècades del segle XIV van ser una època prometedora, com reflecteix Ferrer Bassa a les seves delicioses pintures a Pedralbes. Cap al 1330 regnava l'optimisme i l'esperança entre la població barcelonina que, ja superats els fabuloses gestes de finals del segle XIII, contemplava il·lusionada l'expansió econòmica, expressió que evocava l'inici d'una era catalana a la Mediterrània. La gent va començar a imaginar un futur munífic capaç de reconciliar el luxe privat amb la pietat mendicant. Els barcelonins aspiren a rebre bons ingressos per millorar els seus habitatges pensant en la necessitat de construir una muralla nova com a símbol del creixement de l'economia. Prevalia una immensa confiança en les seves institucions sempre vinculada a la lleialtat amb la casa reial. L?opulència va fer d?aquestes dècades un període prometedor. La prosperitat presentava temptadores oportunitats per situar-se en peus d'igualtat amb les grans potències marítimes en el negoci de les espècies, alhora que es planificava refer la cultura sota la matriu del gòtic mediterrani que va començar a deixar mostres excel·lents a hospitals, esglésies, convents i palauets de l'alta burgesia. Però els nous canvis requerien líders capaços d'establir un ordre de prioritats i prendre decisions. Va ser en aquest punt on es va fer fallida l'equilibri i no en una suposada, i per descomptat molt exagerada crisi de l'economia agrària del Principat. Vegem aquest punt amb detall. La història sol ser més complexa que els relats simplificadors del gust actual.

Avatars d´una institució municipal

Hollats per la crisi agrària però sobretot delmats per l'errònia política de la Generalitat, els membres delConsell de Centque representaven els ciutadans de Barcelona, a mitjans del segle XIV, però, s'encaminaven cap a una de les grans èpoques de la seva història. Aquesta atmosfera era sovint crítica amb algunes mesures adoptades pel govern de la ciutat però sempre era ufanosa i atenta als valors que s'advertien en el futur. Una part es preparaven per rebre la bona nova de l'humanisme italià que amb Petrarca i Bocaccio havia adquirit plena maduresa. Els salons literaris de les dames de Barcelona demanen a Bernat Metge que tradueixi al català el darrer conte delDecameró, el que es refereix a la història de Griselda. I així ho fa en honor de la senyora Guimerà, que el llegeix al cercle social amb notable succés.

Un futur prometedor s'obre davant de la ciutat de Barcelona tal com ho pensen els membres del seu distingit consell davant de dues xacres que perduren com un pes maligne: en primer lloc, la corrupció política que envia a la presó molts homes vinculats amb les finances de l'Estat en un famós litigi que va tenir com a principal acusat el financer piemontès Luchino Scarambi, i en segon lloc la violència urbana que acaba per provocar el desagradable pogrom del 1391 en què es saquegen els habitatges del call jueu. Però el somni d'una societat millor es va expandint entre els membres del consell enmig d'un conflicte polític de gran importància que al Compromís de Casp de 1412 va acabar per introduir una nova dinastia a la casa reial.

Les inversions es van recuperar, el to vital de la ciutat es va tornar a sentir en la bona marxa dels negocis o del comerç marítim,Taula de Canviva servir de suport a la petita empresa, la corrupció va minvar encara que seguia la tensió política amb els pesats partidaris del comte d'Urgell, anomenat Jaume el Disortat, que, des de les terres de l'interior de Catalunya, exigien la corona per a ell, declarant il·legítim l'acord a què s'havia arribat a Casp en què tanta influència van tenir els ciutadans honrats de Barcelona, i per tant en part les deliberacions del consell. El món de l'art es va refer. Això era molt important. Amb un to al·legòric amb Lluís Borrassá que presenta un noi a la finestra veient passar el món davant la seva inquisitiva mirada; simbòlic amb Bernat Martorell que representa el problema com l'oposició entre una princesa presonera i un Drac a qui venç Sant Jordi amb la seva llança a la mà. Però, finalment, calia cercar la zona neutra, objectiva, realista. El 1445 Lluís Dalmau es disposa a fer a Barcelona allò que el gran mestre flamenc Jan Van Eyck estava fent a Gant i Bruges: imposar un nou llenguatge pictòric on s'expressi la veritat d'una societat que aposta pel benestar. Però aquesta veritat a què aspiren no és la veritat transcendental dels clergues mendicants que encara esbufegaven a les places públiques (i als púlpits) amb al·legats d'una cultura comuna per a tothom, sinó la veritat de la naturalesa. Els fets tal com són. Clars, nítids, que mostrin el to d'una societat I és aquí on es percep la influència d'una mentalitat que no caldria anomenar burgesa sense trair les seves aspiracions profundes, però que es caracteritzava a tots els barcelonins que volien millorar la vida social de la seva ciutat. Un grup humà pràctic, aliè al remolí de les ideologies que dominaven els conflictes socials entre la Cerca i la Biga, entre els que creien a la dinastia i els que la detestaven, els que somiaven formar part d'un sòlid Estat i els que es acontentaven de plorar un passat que en realitat mai havia existit.

Entremig, de tot aquest escamot, nombrosos barcelonins van aprendre l'ofici amb precisió. Indispensable per jutjar a primera vista els objectius del món modern que era a les portes. Es tractava d'entendre lacomerç, el món dels negocis estès per tot el món, principi dun renéixer de la ciutat. Volien imposar aquesta part de laraóque deien els italians del seu temps, una raó que no és laproporcióeclesiàstica, sinó la raó del negoci, de l'obra ben feta, de la moral de la feina. I aquí Lluís Dalmau rep l?encàrrec del consell municipal. Noti's bé: rep l'encàrrec; aquesta és la gran novetat del moment. I pinta sobre fusta de roure flamenc, ia l'oli,La Verge dels Consellers, on realitza retrats veristes dels responsables polítics que li havien demanat aquesta pintura. L'obra és una icona de Barcelona a les portes d'un enlairament econòmic. La reforma realitzada pel rei Alfons el Magnànim deu anys després de l'encàrrec a Dalmau significa un augment del nombre dels jurats del Consell de Cent per donar cabuda a cadascun dels quatre estaments, ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals, i així el nombre va aconseguir la xifra de cent vint-i-vuit, trenta-dos per cada estament. Es va fixar a més la durada del càrrec dels consellers, dos anys, i es van crear les comissions que permetés activar aquest organisme.

Lamentablement, el perill seguia. Lluny dels valors del món modern, percebuts a l'horitzó, es gestava la reacció en nom de les essències d'una pàtria inventada. Tot seguit es desenvolupa una tradició perniciosa per a Catalunya: la rebel·lió de la Generalitat contra el Rei, i el seu nefast corol·lari, la guerra civil, que va durar deu anys, entre 1462-1472. La dècada en què es va malmetre tot. Servirà de res conèixer aquesta història?

jo. MILLORAR LA GOVERNANÇA METROPOLITANA I GLOBAL

Al febrer de 2019 elInstitut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona,elÀrea Metropolitana de Barcelona (AMB)i elPla Estratègic Metropolitàpublicaron el trabajo «QUINES POLÍTIQUES PER A QUINA METRÒPOLI», en su presentación Ada Colau afirmaba:

“El segle XXI està cridat a ser el segle de les ciutats, ja que s'han convertit en els principals espais de col·laboració, innovació i impuls de l'economia mundial, de la mateixa manera que els grans reptes de la societat actual (el canvi climàtic, el creixement de les desigualtats, la crisi de confiança en les institucions democràtiques, el canvi tecnològic i els grans moviments poblacionals) tenen també una declinació marcadament urbana”.

És una idea, sens dubte, potent i que podem compartir; però que necessita ser completada en la mesura que els grans reptes que Ada Colau sintetitza tenen una declinació urbana; però tenen també una dimensió que sobrepassa llargament allò urbà i va molt més enllà de les fronteres estatals. Són problemes globals que requereixen respostes globals.

Per això podem afirmar que el segle XXI serà, a més del segle de les ciutats, el segle de governança mundial, de la mateixa manera que el segle XX va ser el segle dels blocs enfrontats i les dues guerres mundials, i el XIX el segle de els Estats i l'Imperialisme.

Crida poderosament l'atenció que els cinc reptes que l'alcaldessa de Barcelona i presidenta de l'AMB identifica siguin tan complexos en les causes com en les polítiques que requereixen per fer-los front. Són problemes on causes econòmiques se superposen a altres de naturalesa política i que, tenint un fort component «urbà»; però també una extensió supraestatal requereixen solucions definides a nivell global, sancionades a nivell estatal i aplicades moltes vegades a nivell local.

Afrontem reptes que exigeixen la col·laboració de múltiples administracions públiques, que no només pertanyen a diferents estats, sinó que sovint responen a diferents pautes culturals i operen, primàriament, sobre territoris i poblacions distants i diferents, malgrat que els seus actes puguin afectar-nos a tots. Hem d'establir models de col·laboració entre administracions i ho hem de fer conscients que la democràcia representativa és, alhora, mecanisme per a la solució i un dels problemes a resoldre.

Estem obligats a millorar els sistemes de governança global, estatal i local si volem donar resposta als desafiaments que afrontem, i que siguin eficaços i justos.

El document al qual ens hem referit al principi d'aquest capítol, contempla diversos apartats: els dos primers relatius als «reptes i propostes de la governança metropolitana» a l'àmbit territorial, a l'institucional (poder polític, participació ciutadana i legitimitat democràtica) i en el de les polítiques i els projectes metropolitans específics, el tercer apartat recull aportacions individuals sobre les potencialitats de l'AMB i la seva projecció exterior, el futur de les ciutats i de la planificació estratègica metropolitana, el desenvolupament econòmic inclusiu i sostenible de la Barcelona metropolitana i «per últim, però no menys important» una reflexió sobre la governança de la mobilitat metropolitana que respongui als reptes de la digitalització i el medi ambient.

A això cal afegir que la publicació del № 61 delsPapers de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, realitzada molt poc abans, es titula GOVERNANÇA METROPOLITANA i que, també contemporàniament, l'AMB va fer públic el Projecte DREAM (diagnosi. reflexió, estratègia i acció metropolitanes) una reflexió estratègica amb tres eixos:

(I) Cohesió social i territorial (inclusió)

(Ii) Metabolisme urbà (mobilitat sostenible, transició energètica, canvi climàtic i prodiversitat)

(Iii) Governança (sobirania tecnològica i transparència)

Es obligado constatar que la gobernanza se ha convertido en uno de los principales asuntos en la agenda del Ayuntamiento de Barcelona, la comunidad científica y el AMB, siendo también el núcleo central del № 9 de la publicación «Política & Prosa» de fecha abril de 2019 y titulado «Les Claus de Barcelona«. En aquest context, no pot estranyar que sigui també el nucli central d'aquesta nova publicació de BDF.

La preocupació per la governança no és una prioritat tan sols per a les nostres autoritats municipals i metropolitanes, sinó que és compartida per destacats politòlegs i per importants institucions internacionals conscients que el món afronta problemes globals que requereixen respostes globals, respostes que només es podran executar elaborant i mantenint un robust Principi de Legalitat internacional.

L'enfortiment de la legalitat internacional es fa més necessari en un moment en què no només els problemes que afrontem són globals, sinó que també ho és el context polític i econòmic en què vivim, una «globalització» que, fins i tot en opinió dels seus més durs crítics, és irreversible.

Aquesta és l'opinió de Joseph E. Stiglitz formulada l'any 2002 en una de les seves obres més conegudes: «El malestar en la globalització». En aquesta obra, escrita en un moment en què la crisi del 2008 encara no era previsible, Stiglitz sosté que la globalització no està funcionant correctament; però que el neoproteccionisme no és la solució, sinó que cal pensar en una millora de la governança a nivell global.

Per dir-ho amb les seves pròpies paraules:

«La globalització actual no funciona. Per a molts dels pobres de la Terra no funciona. Per a bona part del medi ambient no funciona. Per a l'estabilitat econòmica global no funciona«.

I si aquesta és la seva opinió, també volem destacar el seu diagnòstic sobre la causa d'aquest mal funcionament:

«A escala mundial, el motiu pel qual la globalització no funciona és la governança».

Així mateix, el camí per a la solució:

«El canvi més fonamental requerit perquè la globalització funcioni com cal, s'ha de produir en la governança». Dit d'una altra manera, «hem de governar la globalització».

En el nostre treball anterior “Un projecte per a la Barcelona metropolitana”, afirmàvem que Barcelona és una metròpoli connectada a la xarxa nodal de ciutats on es concentra el coneixement i la innovació, la xarxa on es construeix el futur. Som part d´un tot que està qüestionant el seu model de governança al mateix temps que nosaltres qüestionem el nostre propi model.

Vivim un temps en què la mirada se centra en un «nosaltres» massa limitat i proper. Aquesta actitud ens fa oblidar sovint que compartim problemes amb molts altres i que podem trobar ajuda treballant en col·laboració amb altres, propers o més llunyans, així com les respostes que necessitem, alhora que compartim les nostres experiències.

És cert que a nivell global fa temps que hem abandonat la convicció que la democràcia liberal i l'economia de mercat són l'estat més alt de l'evolució humana, és cert que la mateixa idea que un sistema es pugui considerar el final de la història ha estat substituïda per la convicció que la història, més tard o més d'hora, porta tots els sistemes a un final.

Aquest canvi d‟òptica sembla, en moltes ocasions, procedir d‟un profund desengany que afecta, de manera molt generalitzada, les institucions de govern a tots els nivells i que, de manera particular, suposa una crisi de confiança en la democràcia.

Aquest és el clima intel·lectual en què ens plantegem la reforma de la nostra governança i precisament per això considerem de fonamental importància tenir clars els principis pels quals ens hauríem de regir. Un cop més, prendrem prestades les paraules de Stiglitz:

«El bon govern ha de basar-se en uns quants principis senzills de representativitat, legitimitat, transparència i responsabilitat».

Tornarem detalladament sobre ells.

II.- GOVERNANÇA PER A UN TEMPS DE CRISI

1.- Què ens està passant?

Assistim a un canvi de gran importància que pot tenir conseqüències imprevisibles respecte a les nostres societats, en conseqüència, per a les nostres vides. La desafecció cap a la democràcia de gran part de la ciutadania dels països occidentals.

El 1989, sis mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, Francis Fukuyama va escriure un breu article a la revista “National Interest” titulat “El final de la Història”. Les seves tesis les va ampliar després en publicar el 1992 la seva obra més coneguda “El final de la Història i el darrer home”, insistint que la democràcia liberal i el lliure mercat s'havien convertit en la forma d'organització social a escala planetària sense que existís una alternativa que li pogués discutir aquesta hegemonia i constatant que aquest sistema havia demostrat ser compatible amb qualsevol de les civilitzacions existents al món.

A la tesi de Fukuyama, el final de la Història no significava, òbviament, que no poguessin passar fets de rellevància històrica, però sí que no existiria un projecte d'organització social, política i econòmica alternatiu al llavors dominant.

Paradoxalment, la realitat va semblar confirmar inicialment la tesi de Fukuyama amb la desaparició de l'URSS i la incorporació de la Xina a l'economia de mercat, per després contradir-la radicalment. La percepció dominant avui és que no estem vivint el final de la Història, sinó un moment en què l'economia de mercat genera fortes tensions i està provocant una pèrdua de confiança generalitzada i estesa a les classes mitjanes occidentals que semblen estar posant en qüestió de manera simultània, la globalització i els resultats i l'eficàcia del sistema de representació democràtica.

En termes estadístics, la globalització ha suposat una important disminució de la pobresa al món, però simultàniament ha produït un augment exponencial de la desigualtat. La riquesa s'acumula cada cop a les mans a faltar, mentre que les classes mitjanes s'empobreixen fins a sentir que el seu estatus econòmic i social està en risc.

2.- Cinc llibres

Sectors creixents de la població occidental veuen que precisament per aquests riscos la democràcia no funciona i com a conseqüència visible:

1 Els representants viuen com a allunyats dels representats…

2 No hi ha confiança en els polítics per part dels ciutadans.

La població desconfia de la democràcia perquè l'ha defraudat. I això es tradueix en una baixa participació electoral i un desinterès per la política. L'esperança que aparentment va produir la fi de la Guerra Freda ha acabat donant pas a una frustració creixent. No ha estat la “final de la història” i haurem d'evitar que la frustració condueixi cap a posicions allunyades del que és la democràcia.

És un debat actual. Hi ha molta bibliografia que analitza el que està succeint respecte a aquest desencontre amb la democràcia, aquest desencís de la població. I n'hi ha tant a Europa com als Estats Units, d'esquerres i de dretes. Hem fet una selecció de cinc llibres els autors dels quals han buscat interpretar el perquè i trobar solucions.

SlavojZizek: “Problemes al paradís”

Zizek esmenta Fukuyama indirectament en el mateix subtítol… i de fet entre altres coses qüestiona les tesis del nord-americà.

Per Zizek no hi ha una “civilització capitalista” i per això aquest sistema pot operar de diferents maneres en altres contextos civilitzatoris. L'economia de mercat pot funcionar en molts àmbits perquè és una manera d'organitzar l'economia. Així, podrà coexistir amb el model autoritari xinès o amb el de l'estat del benestar europeu.

Al llibre, Zizek intenta explicar mitjançant nexes comunes les diferents revoltes que estan passant al planeta, primaveres àrabs incloses, que veu com el resultat de les contradiccions inherents al mateix capitalisme.

Zizek introdueix un element nou en la consideració marxista dels “aturats com a exèrcit laboral de reserva”. Per a ell caldria incloure tots els que estan ubicats fora del propi sistema, siguin zones o països sencers. Estar explotats és una manera d'existir. La seva negació, ubicació fora del sistema, també és explotació. Zizek considera que el capitalisme introdueix una divisió de classe nova i radical: una divisió planetària que separa els que estan protegits i els que queden fora de la protecció. El conflicte doncs continuaria sent de classes però per a Zizek és necessari ampliar el concepte perquè inclogui tots els explotats. En aquest conjunt s'hauria d'incloure els que ni tan sols tenen l'opció de ser explotats.

Zizek no accepta el xantatge de l'esquerra tradicional que diu que és l'única manera de parar a la dreta. Nega a aquesta dreta i d'aquesta negació no en sorgeix més dreta i si una esquerra més esquerrana que l'esquerra oficial.

Planteja que només des del comunisme, paradoxes de la situació, es poden entendre les causes del resultat negatiu de la globalització. També planteja una iconoclasta idea que el sistema financer s'ha de reformular i parla d'una mena de “socialització dels bancs”. I encara hi ha una nova proposta, relativa aquesta a l'aparentment esquerrana idea de la RENDA BÀSICA, que, novament una paradoxa respecte a la clàssica proposta de l'esquerra de mecanisme de pagament per disminuir el patiment de l'atur, és valorada com una acceptació de que la productivitat deriva d'una intel·ligència col·lectiva i és per això que es genera riquesa.

Zizek valora que hi ha una tendència al declivi respecte a la democràcia impulsada per la fi de l'element de contenció que venia representat per l'anomenat bloc comunista. La desaparició va significar l'erosió de l'estat del benestar. A la UE som testimonis del fet.

Continua incloent idees en la seva anàlisi respecte al creixent endeutament dels països i de les persones. Ves a l'endeutament actual com un mecanisme de control, de dominació. No s'espera que es torni perquè la seva existència és precisament la font de poder dels qui el gestionen.

Zizek, preocupat pel divorci entre democràcia i capitalisme, entra a analitzar les diferents protestes que han anat sorgint a diferents zones del planeta. Considera que totes les protestes tenen un element comú. Planteja que només una democràcia que vagi més enllà de la política i aprofundeixi en la vida econòmica i social podrà superar el divorci. Deixa clar en la seva anàlisi que el socialisme d'estat no és la solució al problema que genera el capitalisme perquè en si mateix no deixa de ser una substitució de formes de dominació.

Amb tots els elements esmentats Zizek analitza les primaveres àrabs, tant d'Egipte com Turquia, el fenomen dels indignats o els enfrontaments a les fronteres de Rússia, amb Ucraïna com a element destacat. Veu en aquests moviments com una crida que algú, “UN ALTRE”, que seria vist com el que pren decisions, actuï. I no hi ha aquest ALTRE. Zizek només veu possible canviar les coses amb la pròpia activitat de cada ciutadà

El cas ucraïnès li possibilita introduir la idea que les passions ètniques i religioses van en paral·lel a un retrocés dels valors de la il·lustració. Veu aquestes pulsions emocionals com a exemple que s'acosta una Edat Fosca. Zizek mostra sorpresa per l'enorme desvergonyiment amb què han aparegut aquestes velles passions.

En les seves contínues reflexions sobre l'esquerra fa una menció especial a Piketty. Accepta la visió que la lògica interna del capitalista tendeix a augmentar la desigualtat i amb això a un debilitament de la democràcia. Tots dos coincideixen que les alternatives al capitalisme històricament assajades no van funcionar i per això conclouen que no hi ha alternativa. Només un Poder Global per contenir les derives que llasten la democràcia. Aquest Poder hauria de permetre aprofitar les capacitats de generació de riquesa del capitalisme amb una redistribució adequada que mantingués controlada la desigualtat i salvaguardar la democràcia. De nou tots dos coincideixen que aquest Poder és inimaginable als límits de l'actual capitalisme global.

D'aquesta visió pessimista respecte a una solució basada en aquest Poder Global introdueix la necessitat d'ACTUAR, entès això com a contraposat a la pseudoactivitat, que ve relacionada amb la participació, mascara que oculta que finalment no passa res. Zizek creu necessària l'actuació de les “multituds autogestionades” de què ha de sorgir l'impuls revolucionari. I tot això considerant que mai no són perfectes les condicions per actuar, que sempre es tractés d'una cosa massa aviat i no obstant caldria començar en algun lloc amb una intervenció concreta i sempre analitzant les complicacions futures que poguessin sorgir d'aquestes accions.

Considera necessari que un líder fort, l'anomena “Nou Amo”, és essencial. La seva funció és alliberadora, ha de superar el “DEUS!” i substituir-lo per un “Pots!” i aquest “pots” es refereix a pensar més enllà del capitalisme i de la democràcia liberal com a marc definitiu. Zizek analitza les experiències revolucionàries i el component de violència. Estableix una comparativa entre la violència del SISTEMA que li permet la continuïtat i la revolucionària dels que busquen transformar-lo. Encara que Zizek aclareix que no s'ha d'anar més enllà amb la violència, l'important és canviar el marc. Zizek reubica l'espai conceptual relatiu a la violència en considerar que allò que és considerat com una cosa normal, gairebé natural, com és una crisi de naturalesa econòmica, que posseeix una important capacitat de devastació, i no obstant hauríem de considerar-ho com un tipus de violència.

Steven Levitskyy Daniel Diblatt: “Com moren les democràcies”

Els autors constaten en aquest assaig el valor de la democràcia dels Estats Units. El sistema d'equilibris i la separació de poders forma un sistema de contrapesos que ha superat multitud de crisis. La Constitució dels Estats Units ha demostrat la seva solidesa superant la Guerra de Secessió, la Gran Depressió…

Levitsky i Ziblatt adverteixen en aquesta obra que la democràcia es pot erosionar de manera gradual, gairebé imperceptible. Consideren que les institucions no són suficients per frenar autòcrates electes. Qualsevol sistema constitucional necessita que hi hagi normes no escrites que actuïn com a complement. Així veuen als EUA que entre partits rivals hi hagi la TOLERÀNCIA MÚTUA, la consideració d'ADVERSARIS LEGITIMS i la CONTENCIÓ són claus per al sosteniment del sistema democràtic.

Valoren com a molt important que calgués esperar el 1965 perquè la democràcia fos plena quan es van reconèixer els drets civils de la població afroamericana. Els autors destaquen la conversió dels Partits nord-americans com a partits pensats per a grups identitaris determinats. Així, el Partit Republicà és el partit majoritari dels ciutadans blancs i el Partit Demòcrata és el dels grups identitaris i minories ètniques.

Levitsky i Ziblatt destaquen que la igualtat el civisme i la llibertat són les claus que garanteixen la pervivència de la democràcia. Des d'aquesta perspectiva, el control partidista d'institucions que haurien d'actuar de contrapesos, i la radicalització progressiva del discurs polític a Europa Occidental i, específicament entre nosaltres, són senyals que alerten sobre l'afebliment de la nostra democràcia.

T. Todorov: “Els enemics íntims de la democràcia”

Per què hi ha malestar a la democràcia? Todorov observa que hi ha malestar a les nostres societats democràtiques. Les seves tesis, una anàlisi profunda dels enemics de la democràcia, parteix de la idea que una vegada derrotats els feixisme i el totalitarisme comunista, és impossible que ressorgeixi l'amenaça totalitària des de l'exterior de les societats democràtiques, malgrat que la paraula llibertat s'hagi convertit en el nom comercial de partits de tall nacionalista, xenòfobs i extrema dreta.

No veu l'islamisme integrista com el NOU enemic de les democràcies però destaca que a les nostres societats les extremades reaccions produïdes davant els atacs islamistes han canviat la sensibilitat davant fets com la tortura, la destrucció massiva de poblacions, la discriminació de minories i la limitació de les llibertats civils. Veu precisament que a l'interior de les democràcies sí que han aparegut enemics molt difícils de combatre ja que, en la seva condició, forces internes aparentment reivindicatives de la democràcia, semblen legitimes.

Per Todorov, la democràcia no es defineix només per com es constitueix el poder, sinó també per com s'exerceix. Així encara que allò essencial és el principi de sobirania popular també ho és el de respecte que el poder deu a la persona en la seva esfera individual. Tot i que tot sistema és millorable, és precisament l'equilibri entre progrés, llibertat i poble el que cal vigilar perquè de cadascun d'aquests tres factors sorgeixen els enemics interns: populisme, ultraliberalisme i messianisme.

El messianisme, basat que la raó humana pot transformar el món en una direcció de justícia. Hi ha una tendència similar en elements dispars com pot ser Napoleó, Saint Simon, Marx... a oferir al món llibertat i justícia la vulguin o no. Tot i que els messianismes totalitaris han estat superats observem que les nostres democràcies pretenen ara imposar la democràcia amb bombes. És el cas de la intervenció de l'OTAN a Kosovo que cerca garantir la seva independència de Sèrbia. La idea que prevalia era que els EUA tenien el deure d'ingerir en altres països per a la fi més gran de la democràcia i LA LLIURE EMPRESA. Doctrina que inicialment cercava construir un ordre internacional més just i al final resultava ser la imposició de la voluntat dels EUA a la resta del món. Per Todorov la violència dels mitjans inhabilita qualsevol noblesa de les finalitats. El resultat final és un deteriorament evident dels postulats democràtics perquè es pretén justificar el dret a atacar altres països, a torturar ia aturar sense cap procés.

L'ultraliberalisme. Si el liberalisme és el moviment que garanteix la llibertat individual davant del poder de l'estat, principi bàsic de la Revolució Francesa, es pot observar que després del comunisme hi va haver un canvi substancial a partir de les aportacions de Von Mises, Hayek, Ayn Rand… que marquen una visió molt diferent que acabo a l'ultraliberalisme, amb la fase prèvia del neoliberalisme. Todorov veu com una mostra de la seva perversió al resultat aconseguit. Ara els beneficis continuen sent individuals, però els riscos se socialitzen. Per Todorov, que considera l'humanisme un element clau del pensament europeu, la igualtat i la fraternitat són tan importants com la llibertat. Les limitacions que la llei introdueix és allò que permet reflectir la voluntat del poble. Todorov veu límits a la llibertat individual. El principi democràtic exigeix limitar el poder, no només el de l'Estat també el dels individus si aquests són tan poderosos que són una amenaça per a la llibertat dels altres.

Populisme. Si la sobirania popular és el principi bàsic de la democràcia, també es pot convertir en amenaça quan sorgeix el discurs populista, entenent que aquest actua sobre l'emoció del moment, gairebé sense considerar present i futur. Todorov pensa que tot populisme té un eix al voltant del rebuig a la multiculturalitat, encara que aquest fenomen no sigui exclusiu del populisme. Considera que aquest debat sobre la multiculturalitat s'utilitza, igual que el de la identitat nacional, com una manera de desviar el centre d'atenció sobre problemes reals difícils de resoldre. La necessitat humana de formar part d‟un grup fa que els europeus sentin la seva identitat tradicional en perill davant l‟avenç de la globalització i de l‟individualisme. El rebuig als immigrants i la xenofòbia són els elements centrals del populisme.

Marlene Wind: "La tribalització d'Europa"

Wind considera que les actuals tendències més rellevants són l'antiglobalisme i la política identitària. Això és visible a sis països europeus que s'aparten de la democràcia liberal i adopten plantejaments populistes. L'autora opina que al populisme la regla de la majoria s'aplica sense restriccions enmig d'un debat de fake news i un fonamentalisme cultural. La conseqüència d'aquestes tendències és la crisi i el qüestionament del projecte europeu, tot i haver estat el més innovador i exitós que s'ha desenvolupat al continent.

Les qüestions identitàries són lorigen de la decadència de la democràcia i la crisi de la UE. Wind considera que la consideració de les comunitats identitàries com a fenòmens naturals és en si mateix una fal·làcia quan les comunitats han estat sempre coses imaginàries, inventades. Les polítiques d'identitat, religioses o nacionals situen les bases i els fonaments més enllà de l'anàlisi racional i per això fora del debat polític. Tot això agreujat per l'eficàcia del poder en utilitzar l'enginyeria social per crear i construir comunitats identitàries.

Wind analitza el Procés a Catalunya, el referèndum de secessió d'Escòcia i el Brexit i conclou que hi ha fortes similituds i que es basen en una exacerbació de les diferències. El nosaltres contra els altres, pretenent resoldre-ho tot amb un sí o no binari a unes preguntes mal formulades.

El senyal d'un desencís amb la democràcia es pot mesurar en la disminució de la participació electoral. El fet que The Economist reflecteixi en la publicació la disminució de la qualitat democràtica en una majoria de països, sis d'Europa, és una mostra del problema. El fet que se sumi a nivell planetari l'agressivitat del gabinet Trump i les polítiques de la Xina i Rússia es pot inferir que no s'avança cap a una interrelació més gran i si cap a una globalització que accentua les contradiccions, la desigualtat i el conflicte.

Wind recorda que en democràcia el que és essencial, no només és el vot, i que no és possible oblidar els mecanismes que protegeixin les minories i que assegurin l'imperi de la llei. Els jutges són els guardians de la llibertat i constitueixen un mecanisme contramajoritari perquè limita la imposició de la majoria a la minoria sense limitacions. Aquest control judicial, portat constitucionalment a l'activitat parlamentària, és el que està en risc en casos com Hongria i Polònia.

Joseph Stiglitz: “El malestar a la globalització”

Stiglitz considera que la Globalització no funciona. No ha funcionat per a molts pobres, no ha funcionat per al Medi Ambient i tampoc per a l'estabilitat econòmica.

L?autor veu necessari conciliar el mercat amb el paper regulador de l?Estat i la redefinició d?institucions com l?FMI, el Banc Mundial il?OMC. Considera que, independentment de l'estat de desenvolupament polític i econòmic dels països, són els governs els que marquen les diferències. El seu propi resum: el canvi fonamental requerit perquè la globalització funcioni com caldria, s'ha de produir a la governança. Aquesta tesi suposaria la renúncia del dret de veto dels EUA a l'FMI i que els drets de vot a les institucions esmentades es distribueixin equitativament. Stiglitz no pretén aturar la globalització, que considera inevitable, i si la manera com la governem, en com la gestionem.

Propostes per reformar el Sistema Financer Internacional que exigeixen superar el fonamentalisme del mercat:

Reconeixement dels perills associats a la liberalització excessiva dels mercats de capitals i especialment dels moviments de capitals a curt termini.
Reformar el sistema de moratòria i fallides dels estats deutors.
Evitar els grans rescats.
Homogeneïtzar el control bancari internacional.
Millor gestió del risc.
Millorar les xarxes de protecció social.
La resposta a la crisi no és una política de contracció de la despesa, sinó, en general, una política expansiva.

Afirma l'autor que si no soluciona els problemes la GLOBALITZACIÓ no fomentarà el desenvolupament i generarà pobresa i inestabilitat, i la globalització serà durament contestada.

El llibre, publicat el 2002, va ser revisat després del 2008 en constatar que les normes econòmiques globals sorgides als països desenvolupats perjudicaven greument les classes mitjanes i baixes, beneficiant els interessos financers i empresarials d'aquests països. Era una conseqüència de mercats més amplis i de costos més baixos amb el resultat de més beneficis. És per això que considera necessària una legalitat internacional i organismes mundials de regulació que proporcionin regles vàlides i denunciïn la mala gestió de la globalització que ha tingut elements indesitjables al mateix mercat. Stiglizt destaca que cinc empreses americanes dominen el mercat del sector digital al món, excepte a la Xina. En alguns àmbits, una sola empresa domina el mercat, és a dir, no hi ha un mercat eficient precisament per ser poc competitiu.

El consens de Washington va ser contestat, arran de la crisi del 2008, pel consens d'Estocolm, de manera que la privatització, la desregulació, la liberalització i el control de la inflació havia de ser substituït pel desenvolupament inclusiu, limitar la desigualtat, facilitar el desenvolupament mediambiental i assolir un equilibri entre la societat, l'Estat i el mercat.

Tot i que hi ha hagut elements positius en la globalització com el que aconseguís el creixement econòmic més intens i ràpid de la història, que l'autor considera resultat de l'acceptació del PRINCIPI de LEGALITAT, no es pot separar de l'enorme augment de la desigualtat i la debilitació de moltes comunitats. De fet, ha concentrat la riquesa i ha augmentat la desigualtat a un ritme superior al propi creixement econòmic.

Una globalització regulada mitjançant un canvi a la governança mundial hauria fet molt difícil la crisi del 2008 perquè els excessos financers d'un mercat desregulat no s'haurien produït. Els elements de control establerts després de la Guerra Mundial, BM, FMI… no són suficients. El G7 s'ha hagut de complementar amb el G20. En aquest escenari Stiglitz planteja tres possibilitats:

1 continuar sense canvis i acabar amb la conclusió que aquesta globalització no és sostenible.

2 tornar al vell proteccionisme, l'aparent facilitat de tornar a allò conegut

3 gestionar millor les situacions negatives i reescriure les regles per fer-les més justes.

Les classes mitjanes i treballadores són els nous descontents davant de la globalització. Són aquests sectors els que donen suport a Trump, Johnson, Bolsonaro… El seu origen ha estat el mal funcionament del sistema i la desregulació dels mercats financers. És aquest curt termini que només valora el que és immediat i no entra en els efectes indirectes o a llarg termini. També hi influeix l'augment d'opcions per a l'evasió fiscal, que ha convertit Nevada, Londres, Irlanda…. en àrees que ofereixen oportunitats semblants a les d'un paradís fiscal. Un tercer element és la manera com es regula la propietat intel·lectual. És qüestionable si aquesta propietat s'ha de mantenir aquest temps o s'ha de reconèixer una funció social i passar-la a la comunitat científica amb una protecció de drets al creador de la nova tecnologia.

L'autor afirma que la governança és la causa del mal funcionament de la globalització. La gran interdependència entre els països no ha generat un govern mundial que garanteixi la justícia i l'eficàcia. Proposa unes mesures per a una globalització inclusiva:

La globalització és un mitjà per elevar el nivell de vida de les persones de tot el món.
Calen regles d'abast mundial quan hi ha externalitats transfrontereres.
Només a escala mundial se solucionen els problemes de seguretat, sanitat, medi ambient…
La governança ha de basar-se en REPRESENTATIVITAT, LEGITIMITAT, TRANSPARÈNCIA i RESPONSAILITAT que fonamentin un PRINCIPI de LEGALITAT INTERNACIONAL.
El fonamentalisme del mercat condueix a la desregulació i la crisi. Aquest mercat necessita la regulació.
Les economies grans són diferents de les petites.
Les normes per als països en desenvolupament no poden ser iguals que per als desenvolupats.
Els canvis produeixen perdedors. Algunes persones necessiten ajuda per superar el xoc.
La globalització afecta la societat i la cultura, a més de l'economia, i cal respectar les opcions a favor de la pròpia cultura.
És qüestionable que el mercat sempre és competitiu, com s'observa amb els gegants que controlen sectors econòmics.
Totes aquestes propostes exigeixen una governança eficaç perquè leconomia i la política no són separables.

El segle XXI pot ser el segle de les ciutats i una governança municipal eficaç. La necessitat és evident i les tendències cap a això són molt fortes, però el futur es pot torçar i tornar al conflicte per causa de la desigualtat, del populisme o del nacionalisme.

3.- La ciutat com a espai de llibertat.

L'apartat anterior pretén fixar el marc del debat sobre l'organització politicosocial i econòmica del món actual. Pretén ser una mirada a l'entorn, als desafiaments que afrontem i als instruments amb què podem comptar per construir solucions acceptables.

Hem de tornar ara la nostra mirada a la ciutat ia la definició de condicions que permetin mantenir el seu caràcter d'ESPAI PER A LA LLIBERTAT. Per això ens donarem suport a l'obra de R. Sennet “Construir i habitar. Ètica per a la ciutat”.

Pretenem tractar aquest autor des d'una òptica que barreja el propi fet civilitzatori del que és una metròpoli, constructor humà per excel·lència, amb les conseqüències respecte del que és aquesta desafecció per la democràcia que hem vist plasmada a l'apartat precedent. És a dir, Sennet realitza una valoració del que la ciutat implica respecte als postulats i valors democràtics.

L'obra de Sennet planteja la distinció entre la CIUTAT entesa com a realitat física (Ville) i com la suma de percepcions, comportaments i creences dels seus habitants (Cité). Aquesta dicotomia força la pregunta principal que l'autor planteja a les pàgines del seu llibre: Qui fa a qui? En diferents punts intenta plantejar respostes.

En un món que concentra acceleradament la seva població en ciutats i que veu créixer exponencialment la mida i la densitat d'aquestes ciutats, la pregunta clau és si l'home fa la ciutat a mida de les necessitats i els desitjos o la ciutat (l'espai urbanitzat ) modula la consciència i la conducta de l'home. Què mou el planificador urbanístic? O, per anar més enllà, què hauria de moure'l?

Sennet a “Construir i habitar” tracta els grans innovadors urbanístics, amb accent especial a Cerda ia Haussmann. Dos exemples de veure com la ciutat pot afectar les conductes humanes. Si es modificava l'estructura podrien derivar en pràctiques de salut més racionals, cosa que s'ha demostrat certa.

La ciutat que Cerdá disseny, pretenia fer de la quadricula un espai de sociabilitat i d'igualtat i Sennet no ho valora positivament en tant que ho veu com un monocultiu urbà i amb aquesta uniformitat pot emmalaltir. Sennet veu la ciutat com un espai de llibertat, que va renéixer amb aquesta funció a l'edat mitjana i per això ha de ser OBERTA i això és perquè és PLURAL, no obstant conclou que per ser oberta ha de ser multiforme, per agregació d'espais heterogenis.

Sennet, partidari d'“obrir la ciutat”, teoritza sobre la clau de volta del disseny urbà: la creació de llocs amb caràcter particular. Aquesta idea és la que motiva el rebuig a la uniformitat intercanviable a les ciutats. Per això, en la seva crítica al model de quadricula de Cerda, planteja la solució d'una “superilla” que elimini, redueixi, el trànsit i el canalitzi pels seus perímetres. Aquestes “superilles” permetria noves zones verdes i oferiria espais al ciutadà.

La ciutat és un ESPAI de LLIBERTAT.

Aquesta idea de la ciutat com a espai de llibertat, recolzant-se en teòrics com Weber, defensa una concepció on drets i poders tenen una base local, que s'acosta a la ciutat-estat, una idea que no es consolide. Els urbanistes es van centrar en la indiferència i la insolidaritat com a característica de la ciutat actual. Els ciutadans són aliens entre si i amb el medi. Sennet considera que aquesta tendència, cristal·litzada el 1933, reafirmava les distàncies entre “ville i cite”.

L'autor analitza l'obra de Jane Jacobs (Mort i vida de les grans ciutats) i la seva convicció sobre el caràcter bàsic del BARRI i la porta que representa per desenvolupar la democràcia directa. La ciutat no es pot planificar de manera que prescrigui com han de viure, treballar, circular i divertir-se els habitants. La seva conseqüència és una ciutat que no és viva. Estudia la contraposició que observa entre el pensament de Jacobs i el de Lewis Mumford creador del concepte “ciutat sostenible”.

Munford valora que hi ha problemes i desafiaments que no es poden solucionar des d'òptiques i enfocaments centrats en actuacions de comunitats petites. Solament la Ville pot afrontar els desafiaments ecològics o tecnològics. Sennet, conscient de la creixent tecnificació de la ciutat, considera que pot donar lloc a ciutats intel·ligents prescriptives o, alternativament, integradores. La primera imposa criteris i modes de conducta i la segona, que valora com a preferible, genera processos de participació interactiva.

Quin és el camí de l'urbanisme contemporani? L'autor afirma que a la ciutat l'urbanita s'ha tornat “indiferent a la indiferència”. La sociologia va descobrir ja fa molt de temps que la ciutat ens fa “indiferents” cap als altres. No hi ha comunitat urbana, hi ha “identitats” parcials que no condueixen a la fraternitat. Sennett sosté que una ciutat intel·ligent cooperativa és més oberta que la ciutat intel·ligent prescriptiva encara que no ajudi a despertar “simpatia pels altres”.

Sembla inevitable referir el seu pensament al nostre espai i al nostre temps, a aquesta Barcelona que ha d'afrontar reptes inevitables com ara el canvi climàtic i la transició energètica o la revolució del transport col·lectiu i privat; però que afronta, a més, altres desafiaments derivats d'un dèficit de governança. Un dèficit que es manifesta per la voluntat excessiva de prohibir, reprimir, ordenar i conduir la ciutat sense mirar el futur. Els nostres gestors no actuen amb “modèstia” com Sennett recomana, imposen patrons de conducta com si fossin els senyors feudals del seu temps.

Cerdà va pensar el seu model de Barcelona intuint el creixement urbà i el desenvolupament de l'automòbil. Necessitem governants que sàpiguen preparar Barcelona per a la mobilitat del futur, que la vegin com una metròpolis policèntrica i interconnectada i, sobretot, que no la frenin en nom del progrés.

Cal tornar a recordar la dinàmica existent a l'univers de les ciutats globals. Entre aquestes ciutats hi ha una connexió física molt forta, amb les conseqüències de tenir necessitats que poden arribar a ser similars i que com a corol·lari estan cada cop més separades dels Estats als quals pertanyen.

4.- Conclusions

Hi ha un conjunt coincident de conclusions per part dels autors esmentats, un nexe que els uneix. En tots ells s'aprecia el contrast en el sentiment produït per l'enfonsament del Mur de Berlín i el bloc que el sustentava, traduït al llibre EL FINAL DE LA HISTÒRIA de Francis Fukuyama, en què la DEMOCRÀCIA, el lliure MERCAT, el LIBERALISME triomfaven, pel que fa al que és constatable ara, la DEMOCRÀCIA no funciona.

Aquests autors ho expliquen per efectes de la GLOBALITZACIÓ, perquè aquesta globalització ha produït un creixement de la desigualtat. La població desconfia de la democràcia perquè l'ha defraudat. I això significa una baixa participació electoral i un desinterès per la política.

Destaquen que la política actual es tradueix en un auge dels moviments IDENTITARIS: feminisme, LGTBI, grups ètnics minoritaris… No són considerats com a alternativa global encara que, tenen una capacitat de soscavar el sistema democràtic. Les seves conseqüències són:

1) es fa política respecte a aquests grups identitaris, ja siguin dones, hispans, homosexuals, africans

2) la identitat de ser entre grups socials a ser-ho entre territoris, cosa que explica l'auge dels nacionalismes.

Aquest món de les identitats grupals i territorials amenaça de destruir el concepte de “ciutadà” sorgit de la Revolució Francesa, hereva al seu torn de la Il·lustració.

Des de determinats intel·lectuals d'esquerra, com Félix Ovejero (“La deriva reaccionària de l'esquerra”), es considera que el 68 es va produir un canvi de paradigma a l'esquerra, situant el centre de gravetat del discurs en la diferència en lloc de la igualtat. La llibertat, igualtat i fraternitat de l'ideal il·lustrat passa a altres trets que seria allò que permetria a l'individu integrar-se: religió, orientació sexual, gènere… La diferència és el que se subratlla, la igualtat deixa de ser un objectiu. Posició coincident amb el sociòleg R.Ingleart, que considera que s'ha passat del materialisme dels 60 i 70, amb una preocupació pel benestar material, a un postmaterialisme, respecte a minories, medi ambient, que als nostres dies es van convertir en valors autoexpressius. En conclusió: resolt allò material el debat passa a ser sobre la identitat. La situació general és sorprenent perquè aquest nou rol de l'esquerra actual l'acosta a posicions que van ser pròpies de la reacció davant de la Revolució Francesa i de la seva Declaració Universal de Drets.

Posicions ideològiques impossibles de contactar-hi. L'esquerra passa a empatitzar amb la identitat nacionalista, en lloc de cercar la ciutadania universal, i religiosa, en lloc de cercar el laïcisme. És la substitució de l'ideal il·lustrat pel romàntic, que accepta la política fonamentada en sentiments.

Podem destacar al llibre de Levitsky i Ziblatt que és fàcil apreciar que, malgrat les diferències estructurals i conjunturals amb el model que ells van estudiar, els EUA, és possible veure paral·lelismes amb el que passa a la UE i fins i tot afinar la lupa i introduir-hi la situació política de Catalunya i de la resta d'Espanya. És fàcil observar com s'està eliminant aquest substrat bàsic no recollit en el marc normatiu de les lleis que permet que una democràcia sigui estable, la TOLERÀNCIA MÚTUA entre els agents polítics i fins i tot entre els ciutadans d'idees diferents. Ja no hi ha “contenció”, ni entre els electes ni entre la resta de ciutadans.

La crisi econòmica és un dels factors que influeix, amb la disminució salarial, la inseguretat laboral i l'augment de la desigualtat, amb el corol·lari de ressentiment i la polarització subsegüent. Quan l'estabilitat econòmica de la població és substituïda per la inseguretat és quan s'obre la porta als enemics interns de la democràcia.

És en aquesta deriva en què la CIUTAT GLOBAL té un nou rol a reivindicar. Un rol que eviti aquesta fugida a posició de divisió de la població en centenars de grups de base identitària, que té entre altres conseqüències, la de dificultar les estratègies de connexió.

La Metrópoli, l'espai on treballen i viuen els ciutadans, que poden ser en diferents ens municipals però alhora integrats a la realitat Metropolitana, és el lloc amb què tots se senten identificats, perquè la seva capacitat de creació de riquesa és prou intensa com per eliminar la diferència basada en la identitat ètnica, de gènere, de religió, etc…

La Metròpoli pot significar l'àmbit DEMOS i LIMES que permeti assolir una qualitat democràtica més gran, que apropi a representants i representats.

És des de la Metròpoli Global des d'on encara és possible llançar noves propostes de governabilitat que permetin superar les actuals derives identitàries que estan llastrant la democràcia i comprometen el nostre futur.

III.- La Barcelona Metropolitana

1.- Què és avui la Barcelona Metropolitana.

Què en sabem? En què ens afecta? Ens beneficia?

Aquesta entitat està molt més a prop nostre i del nostre dia a dia del que som conscients, a més ens beneficia i encara ho podria fer molt més.

Per situar-nos dir que l'Àrea Metropolitana de Barcelona inclou 36 municipis, 636 km2, 3,2 milions d'habitants i suposa més del 50% del PIB de Catalunya, a més de gestionar el tercer pressupost públic de Catalunya després de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, i ser un dels inversors més grans en obra pública. Es tracta d'un continu urbà amb molt pocs exemples al sud d'Europa, una de les àrees urbanes principals i un dels grans motors econòmics del sud del continent.

Els municipis que la integren tenen moltes vinculacions entre si, però no constitueixen un territori homogeni ni social, ni econòmica, ni cultural, ni políticament, sinó més aviat divers. Tot i això, en conjunt, compta amb els elements per jugar a la lliga de les grans ciutats, on ha d'estar, depenent la seva limitació en la seva pròpia ambició, és a dir, allà on els seus ciutadans la vulguin situar.Es tracta per tant d'un territori divers, ple de desigualtats però amb un enorme potencial, que requereix polítiques coordinades per poder competir en peus d'igualtat amb altres grans concentracions urbanes que ja han apostat per fer aquest salt.

Per això requereix una personalitat política i la construcció d'una veritable identitat comuna complementària de les identitats locals, que és molt més necessària del que volem reconèixer, constituint l'entitat de l'AMB tan sols el preludi del que deu o pot arribar a ser. La idea ha de consistir a integrar en lloc d'excloure i col·laborar en lloc de competir.

2.- El marc legal.

La creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, mitjançant la Llei 31/2010, del 3 d'agost del Parlament de Catalunya, no suposa res més que la continuació o millor dit, recuperació, d'un ens històric que ja havia començat a caminar ia desenvolupar-se, però que va ser anul·lat per motivacions polítiques temoroses que els tragués competències. El seu antecessor va ser la Corporació Metropolitana de Barcelona creada el 1974 i que va permetre l'elaboració del Pla General Metropolità el 1976 i el Pla de Sanejament Metropolità.

Així doncs suposa la restitució d'una entitat que ja havia existit i que ha vingut per quedar-s'hi, ja que avui dia les grans ciutats no es poden entendre ni gestionar sinó des de la seva globalitat, ja que la resta de municipis no només no són aliens a allò que succeeix a la gran ciutat, sinó que també han de ser protagonistes i beneficiar-se d'una gestió metropolitana comuna. Es tracta, com diu el preàmbul de la Llei 31/2010, d'assegurar el dret i la capacitat efectiva dels municipis per gestionar els assumptes públics que afecten els ciutadans.

El art. 93 del Estatut de Catalunya ya indica que “els ens supramunicipals es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació de municipis i en el reconeixement de les àrees metropolitanes”.I la llei sorgeix precisament per regular i desenvolupar aquesta col·laboració entre municipis, amb la voluntat de millorar l'eficiència de les administracions actuants al territori metropolità. La base per crear una àrea metropolitana rau en les vinculacions econòmiques i socials entre municipis que fan necessari una planificació conjunta i una coordinació de serveis i obres. És a dir, tenen el seu fonament més en un objectiu funcional d'efectivitat que no pas en la realitat administrativa existent. És per aquest motiu que la seva eficàcia, eficiència, descentralització i proximitat al ciutadà ha de guiar la seva raó de ser.

Tot i això, l'AMB no té un autèntic govern metropolità, manca de competències exclusives, pateix la manca d'un finançament independent i pateix una feble legitimació democràtica, en no ser una administració d'elecció directa. Si bé aquests aspectes posen de manifest les seves debilitats, les seves atribucions demostren que ens afecten positivament en el nostre dia a dia i no ens són gens alienes, motiu pel qual cal analitzar aquesta entitat per posar de manifest les seves fortaleses, però també les seves debilitats i veure de quina manera superar-les perquè realment aporti beneficis i no constitueixi un ens més que sustentar.

3.- Estructura i contingut de la llei

La Llei 31/2010 que crea l'AMB conté 48 articles que s'estructuren en un títol preliminar, seguit de 6 títols, 11 disposicions addicionals, 5 de transitòries i 2 de finals. Per tant, no es tracta d'una llei extensa, és poc ambiciosa, però no deixa de constituir la recuperació de l'entitat metropolitana i per tant el germen de tot el que pot arribar a ser.

El seu objecte és la seva creació i regular-ne l'organització, les competències i el finançament. És un ens local supramunicipal de caràcter territorial amb personalitat jurídica pròpia, format per municipis de l'àrea metropolitana a què es poden afegir tots aquells que així ho desitgin, que tinguin continuïtat territorial amb la resta i per llei del Parlament de Catalunya, cosa que deixa en mans d'una altra administració la possible ampliació.

El Títol I regula la seva organització que està formada pels òrgans següents:

Consell Metropolità: constituït per tots els alcaldes i regidors dels ajuntaments dels municipis membres, en funció dun nombre proporcional segons el nombre dhabitants, excepte en el cas de Barcelona que compta amb 25 membres.
Consell d'Alcaldes: la seva existència no és obligatòria sinó que es pot crear per presentar propostes dactuació al Consell Metropolità.
Comissionsdel Consell Metropolità: per elaborar informes previs o estudiar qüestions específiques dassumptes per ser aprovats pel Consell Metropolità.
President/a i vicepresidents: és elegit entre els alcaldes del Consell Metropolità, que alhora està compost per una majoria de membres de l'ajuntament de Barcelona, per la qual cosa a la pràctica, encara que la llei no ho diu expressament, sempre és l'alcalde/essa de Barcelona.
Comissió Especial de Comptes: per examinar i estudiar els comptes i el pressupost de l'entitat, però les competències dels quals no obsten al Tribunal de Comptes ni a la Sindicatura.

El Títol II es limita a enumerar les grans competències metropolitanes, sense detallar gaire com s'exerceixen, per això aquí sembla que la llei mateixa es presenta com una proposta de possibilitats que es poden desplegar, sense constituir una llista tancada i permetent que siguin les necessitats d'execució d'aquestes atribucions les que decideixin la seva regulació específica.

Lasactuals competènciesque atorga la llei són limitades però molt destacables i actuals. S'articulen al voltant de les grans àrees següents:

Territori, urbanisme i vivenda.
Transport i mobilitat.
Infraestructures, serveis hidràulics i tractament de residus.
Política ambiental i energies renovables.
Desenvolupament econòmic i social.
Cohesió social i territorial.

La llei no les desenvolupa detalladament ni estableix cap procediment específic per al seu desplegament, si bé són àrees de vital importància per crear una identitat metropolitana i per permetre posar en pràctica la solidaritat intermunicipal.

El Títol III és el que regula la gran competència protagonista de la llei: ordenació del territori, urbanisme i habitatge, dedicant-hi tot el títol.

El territori és lespai on sarticulen tot un seguit de relacions funcionals, de concurrència urbanística, de serveis i de subministraments comuns. Per això, l'AMB hauria de ser una eina efectiva al servei de l'eficiència en la gestió i benestar dels ciutadans que la integren.

L?urbanisme suposa potser el millor exemple que dóna vida al?ens metropolità. El sòl susceptible de nous desenvolupaments és escàs i el creixement s'ha d'analitzar des del conjunt de l'àrea metropolitana, idea amb què es va crear el vigent Pla General Metropolità del 1976. No té sentit fer-ho municipi a municipi. La ciutat de Barcelona no té sòl urbanitzable, tot i que la demanda d'habitatges, serveis, oficines, hotels… no para d'augmentar. Això implica enfocar la transformació urbanística conjuntament tenint en compte alhora les necessitats de transport, mobilitat i infraestructures de manera que s'uneixin i beneficiïn tots els municipis metropolitans.

La necessitat d'habitatge assequible constitueix sens dubte un dels problemes actuals més rellevants, no només a la ciutat de Barcelona sinó pràcticament a tots els municipis, i la seva implantació requereix alhora la dotació d'altres serveis com el transport i determinats equipaments. Això implica necessàriament una planificació i una gestió integral del conjunt amb polítiques comunes. Perquè la política d'habitatge social sigui eficaç i efectiva, s'ha de tenir en compte tots els municipis, ja que alguns tenen disponibilitat de sòl i d'altres no en tenen, i els recursos de què disposen cadascun dels municipis no sempre coincideixen amb els que més els necessiten.

Tot seguit s'estableix el procediment d'elaboració dels diferents plans:

–Pla Director Urbanístic(PDU): ha destablir els elements estructurants de lordenació urbanística, en base a un desenvolupament sostenible. Es tracta, per tant, del document marc que definirà l'estratègia metropolitana a nivell de territori, perquè després els diferents plans es desenvolupin en base a aquest ia unes directrius i objectius comuns. A més de definir-ne el contingut, la llei estableix el procés d'aprovació que, en última instància, és a dir, l'aprovació definitiva, depèn de la Generalitat de Catalunya.

El vigent Pla General Metropolità que data del 1976, està clarament superat i encara està pendent la revisió i l'actualització per encàrrec de la llei de creació de l'AMB. L'incipient PDU és la primera fita en què s'està treballant i que ha d'aspirar a ser molt més que un pla urbanístic per tenir en compte la realitat metropolitana en conjunt en aspectes no només urbanístics i arquitectònics, sinó també demogràfics, econòmics, socials , mediambientals, d'habitatge,… és a dir, constituir la base sobre la qual articular i aglutinar les necessitats dels ciutadans en el seu conjunt i la manera com oferir-los solucions. Ha de plantejar solucions urbanístiques als reptes metropolitans com les polítiques d'habitatge, de sòl o d'activitat econòmica que s'han de concretar als plans urbanístics específics. A partir d'aquest cal desenvolupar tot el planejament urbanístic, tant general com derivat, per mandat de la llei.

L'aprovació inicial del PDU està prevista per al desembre d'aquest any i s'inicia tot el procés d'aprovacions i participació ciutadana que ha de culminar amb l'aprovació definitiva per part de la Generalitat de Catalunya. Cal preguntar-se si té sentit que un document que estableix les necessitats dels municipis de l'Àrea Metropolitana i la manera de donar-los solució hagi de ser aprovat per la Generalitat.

Alhora es relaciona amb elPla Metropolità de Mobilitat Urbana, ja en tramitació, qüestió de vital importància en l'elaboració de propostes urbanístiques cohesionades i coherents entre si i entre tots els municipis, ja que no es pot parlar d'una xarxa de ciutats sense un transport que les uneixi. Aquest pla de mobilitat proposa mesures que impliquen necessàriament la col·laboració entre els diferents ajuntaments i altres administracions amb competències en la matèria, que alhora són les que aporten la major part del pressupost, la qual cosa en condicionarà la implementació.

A partir de l‟anàlisi global de la realitat metropolitana que faci el PDU es podrà elaborar el nou Pla General d‟Ordenació Urbanística Metropolità que concretarà els aspectes urbanístics, basats en el coneixement de les necessitats ciutadanes.

Pla d'ordenació urbana metropolitana(POUM): instrument plurimunicipal que desplega les determinacions del PDU a nivell de detall de cada municipi. Es durà a terme mitjançant l'actualització del vigent PGM del 1976 i altres instruments de planejament general. La tramitació i l'aprovació depèn de la pròpia AMB, dels municipis afectats en cada cas i de la Comissió d'Urbanisme de l'AMB.

Programes d'actuació urbanística municipal(PAUM): que elaboren els municipis segons les pròpies polítiques de sòl i habitatge, en base a la llei d'urbanisme i en coherència amb els plans territorials i directors superiors. La seva aprovació depèn per tant dels mateixos municipis, llevat que tinguin incidències plurimunicipals i en aquest cas passaran per l'AMB i la seva Comissió d'Urbanisme.

Comissió d'Urbanisme. Si bé la llei el presenta com si es tractés d'algun instrument més, en realitat es tracta d'un organisme pròpiament dit que s'hagués pogut regular al títol I. És un òrgan que depèn de la Generalitat de Catalunya, en què recau la presidència de la mateixa, i la seva vicepresidència al president/a de l'AMB. Compte amb 10 vocals nomenats per la Generalitat i 10 nomenats pel president/a de AMB, a més d'un representant de l'Administració de l'Estat, amb veu però sense vot. Té competències en l'aprovació definitiva del planejament general (POUM), programes municipals i planejament derivat (plans parcials i plans de millora urbana) en determinats supòsits, entre d'altres. Alhora la llei li atorga criteris subjectius per modificar plans aprovats provisionalment per l'AMB.

El Títol IV tracta de les relacions entre els municipis i l'AMB, basats en la forma de participació dels primers a l'entitat.

El Títol V regula la forma de finançament de l'AMB, que se sustenta a l'assignació procedent de determinats tributs, taxes, preus públics, quotes urbanístiques, subvencions, etc. i aportacions dels propis municipis que la integren. És a dir, l'AMB no té autonomia pressupostària, té un elevat nivell de dependència respecte de les transferències d'altres administracions públiques.

El Títol VI estableix que les persones que treballen a l'AMB són funcionaris de carrera, personal interí, laboral i eventual, dins del règim de la legislació catalana de la funció pública i la legislació estatal de règim local per a la secretària, intervenció i tresoreria .

No obstant això, cal destacar que el personal directiu és nomenat pel Consell Metropolità, per la qual cosa, com ja hem tractat, dependrà dels alcaldes i regidors dels municipis.

De les disposicions de la llei, cal destacar l'addicional 9a relativa a laConstitución de la Comisión de Urbanismo del AMB:

Es constitueix en el moment de l'entrada en vigor del PDU, és a dir, encara no existeix i per tant cal anar a la Disposició Transitòria 1a que indica que fins aleshores, les competències que li assigna la llei seran exercides per les comissions corresponents Territorials d'Urbanisme o per qui designi la Generalitat de Catalunya, tret de la Subcomissió d'Urbanisme de Barcelona que les té atribuïdes amb anterioritat en virtut de la Carta de Barcelona de la Llei 22/1998.

Destacar també la Disposició Final 1a sobre la creació de la Comissió Territorial d'Urbanisme de l'àmbit metropolità de Barcelona, que la llei obliga el govern a crear-la en 6 mesos des de la seva entrada en vigor, i que assumeix les competències corresponents, excepte en el cas del municipi de Barcelona. És presidida per la persona designada per la Generalitat i integrada per 10 vocals nomenats per la Generalitat, 10 pel president/a de l'AMB i un representant de l'Administració de l'Estat, amb veu però sense vot.

3.- Consideracions crítiques.

Analitzada la llei, podem observar una ambició competencial que no es pot desplegar a la pràctica en no tenir autonomia pressupostària per dur-la a terme i de poder polític independent, ja que en última instància qui ostenta aquest poder és la Generalitat de Catalunya i en menor mesura el Ajuntament de Barcelona. A això se suma les diferents visions del fet metropolità que es poden donar quan governen diferents partits a les dues institucions. De fet ja vam veure el que va passar amb la seva antecessora, la Corporació Metropolitana, i per tant hem d'evitar repetir la història.

La llei és del 2010 i el seu primer mandat és l'elaboració del PDU que, 9 anys després, només està en fase d'avanç i pendent d'aprovació inicial a finals del 2019. Hem de plantejar-nos, per tant, a què es deu la tardança al desplegament dels seus efectes. Això il·lustra un clar exemple de les limitacions que la llei s'autoimposa.

Un altre punt a subratllar és que, de totes les seves competències, tan sols la d'urbanisme és la que està més desenvolupada en el seu articulat, encara que no encara en la realitat, i la resta, no menys importants, també han de ser objecte d'un desenvolupament més gran en funció de les necessitats que la implantació de les mateixes requereixi.

Considerem a més que es tracta d'una llei poc exigent en tant que és un subjecte passiu receptor de competències, no tenint capacitat activa de proposar exercir-ne de noves, sent tan sols receptora de les atribucions que aquesta llei, o altres i els mateixos municipis li vulguin delegar . Són els municipis els qui l'han d'implementar amb la cessió de competències que considerin per a una millor gestió i coordinació des de l'àmbit metropolità. Qualsevol delegació de competències porta implícita una voluntat política de perdre cert poder i el partidisme polític s'hauria de quedar de banda si l'objectiu real és convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un actor global al món de les grans ciutats.

Per tant, una de les maneres d'impulsar l'AMB és dotar-la de més competències perquè la facin útil des d'un punt de vista funcional. Mostrar-ne la utilitat per la via dels fets i sobretot des d'un punt de vista social. Demostrar que només amb les seves polítiques competencials es pot donar resposta a problemes comuns (habitatge, transport, aigua, energia…) i aconseguir una cohesió social entre els municipis que la componen.

Durant la darrera campanya per a les eleccions municipals, tots els alcaldables per a l'Ajuntament de Barcelona van ressaltar la necessitat i la importància de la Barcelona Metropolitana, erigint-se com a grans impulsors. Transcorreguts ja uns quants mesos no s'ha tornat a esmentar res sobre això. D'això se'n dedueix que la idea ven, queda bé, però a l'hora de posar-la en pràctica falta voluntat política per delegar poder a un ens superior.

La forma d'elecció del president/a de l'entitat i les àmplies funcions i la discrecionalitat que la llei li atorga, unida a l'elecció indirecta dels òrgans de govern, fa en definitiva que l'AMB es converteixi en una institució molt personalista i dependent de la voluntat política del seu president/a, que a la pràctica ha estat sempre l'alcalde/essa de l'Ajuntament de Barcelona.

Per tant, entenem que la institució necessita replantejar-se el sistema de governança de manera que es mantingués la presència activa de tots els alcaldes metropolitans, augmentant les competències i el pes del Consell d'Alcaldes; però introduint procediments delecció directa de tots o part dels membres del Consell Metropolità de manera que augmenti la legitimació democràtica de lAMB.

Una altra alternativa estudiada pels que s'interessen per la governança metropolitana és plantejar l'elecció directa del seu president/a, dotant aquesta presidència d'una legitimació democràtica més ferma i d'un pes polític més gran. Perquè això funcionés, seria desitjable que es tractés d'un gestor independent dels interessos polítics, perquè altrament estaríem creant una administració més, quan l'objectiu ha d'estar per sobre d'interessos partidistes. Si bé això no és possible amb la llei actual, i és necessària la seva modificació i encara conscients de la dificultat política que això implica, no per això hem de renunciar a tenir-ho com un objectiu a mitjà termini.

4.- Conclusió

Elcotillapolític que engloba l'entitat limita la capacitat d'acció pròpia. En definitiva, si volem parlar d'una veritable metròpoli o ciutat global que assumeixi el protagonisme que es mereix a nivell mundial i es converteixi en un referent a futur, hem de ser nosaltres, els seus ciutadans, la societat civil, la que assumeixi aquest lideratge i doni l'empenta definitiva per a l'enlairament de la Gran Barcelona.

La recuperació de la institució metropolitana i les moltes accions que s'estan duent a terme des de la mateixa. Si bé es tracta d'un inici molt bon, la llei que dóna vida a l'AMB és poc ambiciosa i massa dependent de la iniciativa política. Ha d'aspirar a molt més per situar Barcelona en conjunt entre les grans metròpolis i ser focus d'atenció d'iniciatives empresarials, científiques, medi ambientar-los, tecnològiques, però de manera que tot això reverteixi, sobretot, en benefici dels seus ciutadans.

V.- GOBERNAR LA BARCELONA METROPOLITANA

1.- El territori de la Barcelona Reial

Hi ha una Gran Barcelona, com existeix el Grand Paris o el Great London. Ho experimentem cada vegada que sortim de compres a aquesta ciutat per anar a la Roca del Vallès, cada vegada que ens banyem a les seves platges de Gavà o Sitges, que visitem uns amics a El Maresme, o una cava a Vilafranca del Penedès, o que agafem un avió al Prat. La seva existència és un fet indiscutible encara que no haguem estat capaços encara de delimitar-la de manera precisa.

L'intent més formal de definició es conté a la Llei de 27-7-2010 i en la seva definició de les set Vegueries o Regions en què es proposa dividir Catalunya, almenys a l'efecte delPla Territorial General de Catalunya (P.T.G.C).La Gran Barcelona es correspondria aquí amb la trucadaRegió Iy estaría formada por 164 municipios pertenecientes a siete comarcas: Alt Penedés, Baix Llobregat, Barcelonés, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental.

Tot i això, la divisió de Catalunya en vegueries/regions és una idea que se superposa a una Realitat plural i canviant. Pocs mesos després d'aprovar-se aquesta delimitació territorial laRegió Ies va veure privada de l'Alt Penedès i del Garraf que van passar a constituir una àrea separada d'actuació funcional que el 2017 esdevindria una vuitena regió de Catalunya. Tots aquests canvis van suposar poc més que traçat de línies al mapa sense modificar la realitat institucional i menys encara la Realitat social o econòmica.

Quins són els límits de la Barcelona real depèn que la visió es tingui sobre l'assumpte, com Mariona Tomás explica a la seva obra «Governar la Barcelona Real»:

«D'aquest debat, i pel que fa als models de governança metropolitana de Barcelona, el que ens interessa destacar és l'existència de dues visions del territori metropolità, sobretot des de la perspectiva del planejament urbanístic i territorial. En efecte, al debat sobre propostes de l'organització territorial a Catalunya hi ha hagut una tensió entre una concepció més àmplia del fenomen metropolità (corresponent a la Regió I o la vegueria metropolitana) i una visió més reduïda (centrada en el primer criteri metropolità) .”

La veritat és que la Barcelona Gran ha tingut sempre una geografia variable en funció dels serveis a prestar. Així, l'autoritat delTransportMetropolitanopera sobre les set comarques que inicialment conformaven laRegió Ijunto con el Anoia, el Solsonès y la Selva.

D'altra banda, Aigües Ter Llobregat (ATLL) actua també sobre la base de les set comarques adscrites a laRegió Io las que suma, como en el caso anterior del Anoia; pero también Bages, Berguedà y Osona pero no la Selva ni el Solsonès.

A una base territorial difusa, s'hi afegeix certa indefinició respecte als serveis que s'haurien de prestar amb una extensió territorial superior a la de la primera corona.

Els qui s'han aproximat a l'estat d'aquesta matèria (M. Tomas, O. Nel.lo) conclouen que certes polítiques d'infraestructura, impuls econòmic i sobretot política redistributiva, només tenen sentit quan es defineixen i executen en aquesta escala territorial.

Tot i això, l'opinió comuna és que en aquest àmbit territorial s'ha d'intensificar la cooperació horitzontal (entre municipis) i vertical (amb altres administracions) abans de pensar seriosament en una possible institucionalització.

Tingueu en compte, a més, que les lleis d'Ordenació Territorial de 1987 inclouen laLlei 6/1987 de 4 de abril, de l’Organització Comarcal de Catalunyaatorgant a les comarques funcions de coordinació i cooperació amb els ajuntaments que, en bona mesura, coincidien amb competències de les Diputacions Provincials (Mariona Tomas “Governar la Barcelona Real” pàg. 135).

L'organització comarcal, configurada així, va suposar també la «fragmentació institucional» del territori metropolità, segons paraules de Jordi Borja, i va introduir una nova entitat amb què calia establir vincles de coordinació.

Hem d'acceptar que el territori de la Barcelona Gran, tal com es defineix laRegió Io amb l'extensió que acabi fixant la geometria variable, no té un nivell d'institucionalització propi. La seva governança és necessàriament federativa i s'estableix mitjançant mecanismes de cooperació sectorial o territorial (“Quinespolitiques per a quina metròpoli” punt 1.1.) sense que les propostes contingudes als treballs consultats permetin avançar significativament més enllà de les funcions de planificació.

L'Administració desconeguda

L'obra Governar la Barcelona Reial (M. Tomas) conté la referència a una enquesta realitzada per la CMB el 1984. En aquell moment, tan sols 6 % dels entrevistats coneixia l'existència de la CMB i només 2 % sabia qui era el seu president (pàg. 166).

La mateixa autora, en el seu article contingut a Papers 61, fa referència a una nova enquesta realitzada pelGrup de Recerca d’EstudisLocalsde la Universitat de Barcelona entre el 2013 i el 2016. La seva conclusió és que les persones participants als grups no saben descriure què és l'AMB ni tampoc fixar el seu territori. Tot i això, el grau d'identificació amb l'AMB és notable (7.4 en una qualificació de 0 a 10). L'autora emfatitza que és una «identificació funcional» construïda sobre la base que es tracta d'una administració que funciona.

No és estrany, per tant, que la feina «Quinespolitiques per a quina metropoli» insisteixi en la necessitat de generar un coneixement dels sistemes urbans metropolitans (punt 1.a) o es destaqui que:

«No existeix encara –o existeix de manera molt incipient– un relat compartit que reconegui o reforci l'àrea metropolitana com a espai polític necessari per implementar determinades polítiques i projectes de primer ordre» (punt 2.1).

Per continuar insistint que qualsevol canvi institucional passa per donar més a conèixer i posar en valor la realitat metropolitana (punt 2.2 i en especial 2.2.a) i concretar al Bloc B, destinat a propostes de millora de la governança metropolitana, diverses propostes de caràcter substancialment informatiu especialment a l'apartat B-04«LEGITIMITAT DEMOCRATICA METROPOLITANA» en què es pretén impulsar un pla de difusió de l'àrea territorial metropolitana i de la pròpia institució així com donar més visibilitat a les polítiques metropolitanes incloent-hi específicament:

«També facilitar la mobilitat per tot el territori per generar una base que ajudi a construir l'imaginari metropolità i, per tant, la donem metropolitana» (4.2).

També pot ajudar a aquest desconeixement la discordança entre allò que l'AMB diu i allò que realment fa. De fet, aquesta dicotomia ve d'antic, ja que la CMB dedicava els seus recursos a planificació urbanística, transport públic, aigües i sanejament mentre reclamava la necessitat de desenvolupar polítiques socials i administratives. (Governar la Barcelona Reial pàg. 77 seg.).

Avui, laReflexió Estratégica Metropolitana (REM)ha identificat «sis eixos paradigmàtics» per a la construcció metropolitana:

– inclusió social

-desenvolupament econòmic sostenible

-sostenibilitat ambiental

– mobilitat eficient

– territori cohesionat

– capitalitat igovernança

Al nostre parer, aquests eixos dibuixen l'administració metropolitana com vol ser, i fins i tot com hauria de ser; tanmateix, no és un dibuix correcte del que realment és actualment. Així, dos treballs de Maite Vilalta, professora de la UB, publicats respectivament a «Papers 61» (en col·laboració amb Paula Salinas UAB), i al document «Quinespolitiques per a quina metròpoli» mostren la següent situació:

«Així doncs, el primer que hem de saber és quin tipus d'àrea metropolitana tenim ique voldríem tenir. La principal disjuntiva és decidir si el Govern metropolità, a més de prestar els serveis típics de transport urbà, recollida de residus i polítiques mediambientals, també hauria de prestar serveis estretament lligats a l'estat del benestar, que tenen un caràcter redistributiu clar. Doncs bé, analitzant el pressupost de despesa de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) podem afirmar que es trobaria més bé en el primer cas que en el segon.” (Quines polítiques…).

Aquesta administració desconeguda però reconeguda com a eficaç, té una clara vocació d'ampliar la seva àrea d'actuació per cobrir, no només els serveis i les actuacions que beneficien tota l'àrea en conjunt, sinó també les que impliquen una redistribució de recursos, els que generin externalitats o els que puguin presentar economies d'escala.

Lluitar contra la desigualtat i l'exclusió a escala metropolitana o impulsar mesures que millorin la competitivitat de Barcelona davant d'altres ciutats globals requereix modificacions institucionals i una millora de la governança metropolitana.

Aquestes polítiques només es poden concebre, planificar i executar des d'una administració institucionalitzada i així, efectivament, es va intentar entre 1974-1987 a través de Corporació Metropolitana de Barcelona sota l'impuls de Pascual Maragall i així s'està intentant ara, a partir del 2010, després de la constitució dÀrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Recientemente Oriol Nel.lo contestaba a «Política &Prosa»:

«Segurament seria necessària més capacitat i agilitat de gestió. Recuperem l'Autoritat Metropolitana de Barcelona amb la Llei i del 2010. Des de llavors han passat nou anys i els avenços són discrets, hi ha un consens generalitzat que caldria un impuls d'un govern metropolità més fort»(núm. 6, abril 2019).

Aquest consens generalitzat sobre la necessitat d‟un govern metropolità més fort capaç de desenvolupar eficaçment polítiques en un àmbit més extens, es forja des de l‟absolut respecte al‟autonomia municipal i sense que suposi cap pretensió de fusió dels municipis que formen part de l‟AMB.

En algun moment passat, alguns prestigis urbanistes van defensar la conveniència de fusionar els municipis a l'entorn de Barcelona. Entenem que aquest plantejament està superat i que crea un nou problema i no a resoldre'l.

L'enquesta Realitzada pelGrup de Recerca en EstudisLocalsde la UB mostren que una majoria dels consultats rebutgen la idea d'incorporar el municipi a Barcelona; no obstant sembla destacable que a les ciutats de més de 100.000 habitants el 48,3 % sigui favorable, un 39,1 % contraris i un 12,6 % indecisos (Papers 61 pàg 57).

També sembla important deixar constància que els consultats són partidaris de simplificar l'administració de manera que rebutgen crear nous càrrecs sense eliminar-ne d'altres de forma paral·lela.

REPTES I RESPOSTES

LaReflexióEstratègica Metropolitana(REM) es planteja eixos per a l'acció futura a nivell metropolità que requereixen més competències i més recursos econòmics. Des de les paraules inicials d'Ada Colau el treball «Quinespolitiques….»planteja reptes en relació amb el territori, les institucions i les polítiques mantenint un cert nivell d'ambigüitat respecte a l'àmbit territorial a què fa referència.

De vegades parla des de la BarcelonaRegió Ii d'altres, la majoria, des de l'AMB com a única Administració metropolitana institucionalitzada.

Per expressar-ho en termes gràfics, constatem que el document «Quines politiques…»al seu mapa 01 reflecteix serveis metropolitans prestats més enllà del territori de laRegió I, encara que certament amb una geografia variable. El mapa 02 es configura com laRegió Iinicial, amb el Garraf i l'AltPenedes inclosos, coincidint amb el mapa 03; però no amb el 04 i el 05 que en fixar les infraestructures de serveis i ferroviàries, reflecteixen la interconnexió de tot el territori de Catalunya. Finalment, el mapa 06 analitza la desigualtat de rendes a l'àmbit estricte de l'AMB. Com hem dit anteriorment, la geografia de la Barcelona Reial és variable i així continuarà. Valgui com a símptoma que cap dels mapes reflecteix laRegió Ien la versió reduïda del 2017.

El problema següent plantejat és la planificació urbana. En aquest punt partim que la competència inicialment atribuïda a la CMB va ser assumida per la Generalitat de Catalunya a partir del 1987 i més tard tornada a l'AMB mitjançant la Llei del 2010.

La incertesa institucional ha provocat retards en matèria de planificació estratègica i de coordinació entre les diverses administracions implicades.El Pla Director Urbanístic (PDU)difícilment serà efectiu sense una governança metropolitana més forta.

D'altra banda, les competències que l'AMB aspira a desenvolupar són concurrents amb les competències de l'Estat i de la Generalitat, cosa que obliga a desenvolupar sistemes de relacions multinivell i establir mecanismes de cooperació.

Tot això sembla extraordinàriament difícil si concebem l'AMB com a organisme de gestió sense reconèixer la seva condició de subjecte polític.

És inqüestionable que exercici d'aquestes competències requereix un replantejament del sistema de finançament de l'AMB.

Aquesta reforma hauria de garantir suficiència i equitat horitzontal; però també exigiria possibilitar que l'AMB desenvolupés directament polítiques i projectes metropolitans en lloc de servir únicament de canal de circulació de transferències cap als ajuntaments.

En aquest punt l'estudi «Quinespolitiques…»Deixa oberta la qüestió següent:

«Legitimitat fiscal: en quina mesura es pot ampliar el sistema fiscal i tributari de l'AMB si la majoria de població no coneix les institucions i té una vinculació política o identitària? És necessari establir eleccions directes per ampliar el sistema fiscal?»(punt 2.3.b)

Enfortir el poder polític metropolità no és deslligable de la configuració del sistema de representació. La representació indirecta genera distància entre els representants i els electors, dificulta el coneixement la institució i suposa un seriós inconvenient a l'hora de passar balanç de la gestió, en la mesura que els representants han d'actuar a l'àmbit metropolità, però se sotmeten a la reelecció a l'àmbit local. Per dir-ho en paraules de Mariona Tomas:

«La continuïtat dels consellers metropolitans no depèn del seu rendiment a escala metropolitana, sinó municipal» (Papers 61 pàg. 54).

Entrant a considerar l‟àrea de la política econòmica, els reptes són la lluita contra la desigualtat, l‟impuls de l‟economia circular il‟impuls de la transició energètica. També en aquest camp, incrementar l'oferta de l'habitatge social requereix una política d'àmbit metropolità que s'ha de donar suport als instruments ja existents com són l'IMPSOL o elConsorciMetropolità de l’HabitatgeyHabitatgeMetropolis Barcelona; però que no tindrà el potencial necessari sense una profunda reforma institucional i del finançament.

L'estudi “Quines politiques…” recull, com a instrument de lluita contra la desigualtat, la creació de Barris Metropolitans, equivalents als setanta-tres Barris de Barcelona, per entendre que les necessitats i les possibilitats es detecten millor en aquest àmbit d'actuació.

Hi ha una important discrepància respecte del nivell d'execució del “Pla del Barris” definit i executat per l'Ajuntament de Barcelona la legislatura passada. No obstant això, hi ha un consens ampli respecte de la conveniència d'operar, a nivell metropolità, sobre el mateix tipus d'unitat territorial. En aquest sentit, Francesc Magrinyà (Director de l'Àrea de Planificació Estratègica de l'AMB) opina que cal:

“L'elaboració d'una metodologia per establir uns barris metropolitans i l'elaboració d'una metodologia i aplicació per definir uns indicadors sintètics per als barris metropolitans.”(“Quinespolitiques…”pàg 54)

Por último, resulta imprescindible hacer referencia a la proyección internacional de la Metropólis Barcelona. Hoy las grandes metrópolis generan el 80% del PIB global. En una economía basada en el conocimiento y en la innovación, el crecimiento se concentra en una red de ciudades globales que cubre el mundo (Xavi Casinos Politica& Prosa n° 6 pág. 64; Jordi Borja i Mireia Belil “Quinespolitiques..” pág. 39).

Aquestes ciutats competeixen entre si per atraure talents per crear empreses i també per ser atractives per a la inversió, especialment en sectors capaços de crear ocupació de qualitat com passa al sector TIC. Barcelona va entrar a la xarxa de ciutats globals com a resultat de l'esforç de molts, però, de manera especial, sota la direcció de Pascual Maragall com a alcalde i de tots els que van fer possible els Jocs del 1992.

Tot i això, romandre a la cimera i mantenir-se com una ciutat atractiva per a la inversió i el talent no és fàcil i no podem oblidar que molt recentment l'EMA ha trobat la seva nova seu a Amsterdam i no a Barcelona.

Impulsar la presència internacional de Barcelona requereix una potent i eficaç administració. Com indica Mireia Belil i Jordi Borja, “la diplomàcia de ciutatsestà en expansió” (“Quinespolitiques..”pàg 39); però les aliances globals entre ciutats només seran possibles i eficaces reforçant la democràcia a nivell local i concretament a l'àmbit metropolità.

UNA GOVERNANÇA MÉS EFICAÇ PER A UNA ADMINISTRACION MÉS PROPERA I INCLUSIVA

El treball de Mariona Tomas “Governar la Barcelona Reial” es va publicar el 2017; però segueix tenint avui plena actualitat. És una obra centrada en les aportacions de Pascual Maragall a la idea Metropolitana, primer en la condició d'alcalde de Barcelona i més tard com a President de la Generalitat. L'obra es tanca amb una reflexió que considerem convenient transcriure:

“Tot i això, encara estem lluny de la visió de l'àrea metropolitana de Maragall com a espai polític i apropiat per a la ciutadania; una futura investigació hauria de ser analitzar si aquesta es duu a terme o no, i per quines raons”.

Actualment, resulta fàcil veure que Maragall es va anticipar al seu temps i va defensar un concepte de la Barcelona metropolitana que va topar amb fortes resistències avui ja superades. A l'espera d'aquesta futura investigació que Mariona Tomás proposa i que el document “Quinespolitiques…”anuncia, B.D.F. vol presentar la seva modesta contribució al debat sobre la governança que necessita la Barcelona Metropolitana.

Per als que pretenem basar-nos en principis de representativitat, legitimitat i responsabilitat que han de caracteritzar tot bon govern. Això suposa plantejar sens dubte la necessitat de superar l'elecció indirecta del Consell Metropolità i assumir com a pròpia la tendència que s'observa a tot Europa a favor de l'elecció directa dels òrgans de Govern Metropolitans, encara que en fer-ho respectem plenament els caràcters específics de la Metròpolis Barcelona.

Per múltiples raons pensem que, en el cas concret de Barcelona, resulta més convenient la instauració d'un sistema mixt al consell Metropolità i no pas l'elecció directa de l'Alcalde Metropolità.

Perquè el sistema sigui eficaç seria convenient ampliar el nombre actual de noranta consellers i passar a cent, no només perquè això representa la recuperació del Consell de Cent, tan profundament associat als moments de màxima expansió internacional de Barcelona, sinó per raons estrictament funcionals.

Una part d'aquests consellers haurien de ser membres nats incorporant directament els trenta-sis alcaldes dels municipis metropolitans. La seva presència a l'Àrea Metropolitana és ja un fet en la configuració actual, i té ple sentit des de l'òptica del federalisme municipal que defensem, garantir-los la presència al màxim òrgan de govern de l'AMB i potenciar les funcions que actualment exerceix elConselld’Alcaldes.

Els seixanta-quatre consellers metropolitans restants, podrien triar-se per districtes uninominals a una sola volta. Amb la població actual de l'Àrea Metropolitana això suposa un conseller per cada cinquanta mil habitants. Que és exactament la població presa com a referència per atribuir els diputats que corresponen a la província de Barcelona alParlament de Catalunya (Disp. Transitòria Quarta Apartat 2 E.A.C.)

La creació d'una consciència metropolitana exigeix definir les circumscripcions electorals prescindint de les demarcacions municipals, buscant espais que coincideixin, en la mesura que sigui possible, amb els “barris” ja existents i us projectats “barris metropolitans”.

En termes de representació territorial, la nostra proposta no canvia substancialment la situació actual en què el municipi de Barcelona té vint-i-cinc representants sobre noranta membres, ara passaria a tenir trenta-dos sobre un total de cent. El Consell Metropolità així configurat, elegiria d'entre els seus components l'Alcalde Metropolità que gaudiria així de la confiança d'una majoria al Consell.

La necessitat que hi hagi un vincle permanent entre representants i representats i el sentiment estès de crisi al voltant de la pròpia idea de la democràcia representativa, fan aconsellable atorgar a l'electorat la possibilitat d'impulsar un vot revocatori dels consellers electes.

Instar un vot revocatori hauria d'exigir que els seus promotors comptessin amb el suport inicial d'un percentatge raonable d'electors, considerant com a mínim aconsellable un 10%, donant lloc, si es comprova aquest suport, a una votació estrictament revocatòria que, si prosperés, donaria lloc a una nova convocatòria electoral únicament al districte afectat.

El sistema així concebut garanteix, al nostre parer, que el nivell de coneixement de la institució augmentés ràpidament, fins i tot amb nivells de participació relativament baixos.

Es compleix també el principi de representativitat i legitimitat d'origen i es garanteix que els consellers, excepte els de caràcter nat, responguin de la seva gestió metropolitana directament davant del seu electorat, trencant la disfunció actualment existent que jutja la gestió metropolitana amb òptica local.

És cert que, tal com es planteja el sistema, no funciona en cap administració metropolitana del nostre entorn. No obstant això, les diferències respecte d'altres models són substancialment dues:

La incorporació dels alcaldes com a membres nats del Consell Metropolità.
L'admissió del vot revocatori del mandat.

La primera ja és una realitat en el nostre sistema i respon al reconeixement del caràcter federatiu que ha tingut sempre la Barcelona Metropolitana i que constitueix, a més, l'única via possible cap a la futura institucionalització de Barcelona Regió.

La segona és una aportació dús cada vegada més estès en sistemes que consideren imprescindible apropar els representants als seus electors i donar als electors sistemes més eficaços per exigir responsabilitat als seus representants.

És important ressaltar que la proposta de nova governança que formula BDF no implica la creació de noves administracions. Per contra, en la mesura que augmenta la legitimitat democràtica i la representativitat d'una administració preexistent hauria de possibilitar una disminució d'organismes el personal, el pressupost i les funcions dels quals serien assumits per l'AMB.

Suprimit ja elConsell Comarcal del Barcelonés, deberían suprimirse o redefinir los Consejos comarcales del Baix Llobregat y del Vallès Occidental delegando en lo menester sus competencias al AMB.

El mateix hauria de passar amb la Diputació de Barcelona que passaria a exercitar les competències més enllà del territori de l'AMB alhora que delegaria competències i transferiria recursos a favor de l'AMB.

El resultat suposaria una administració més forta, més eficaç, en tant que més simple estructuralment, i menys costosa en el funcionament si se suprimeixen organismes duplicats i es deleguen competències adequadament.

Per acabar, però no menys important, l'establiment d'un nou sistema de governança per a l'AMB no requereix processos complicats ni reformes constitucionals o estatutàries. La llei de creació de l'AMB és una llei del Parlament de Catalunya i la reforma de la seva governança es pot fer pel mateix mitjà: és simplement una qüestió de voluntat política.

jo. MILLORAR LA GOVERNANÇA METROPOLITANA I GLOBAL

II.- GOVERNANÇA PER A UN TEMPS DE CRISI

III.- La Barcelona Metropolitana

V.- GOBERNAR LA BARCELONA METROPOLITANA

L'Administració desconeguda

REPTES I RESPOSTES

UNA GOVERNANÇA MÉS EFICAÇ PER A UNA ADMINISTRACION MÉS PROPERA I INCLUSIVA

Com això:

Sumar forces per multiplicar eficàcia

BDF

Contacte

Font de Twitter

Una nova governança per a lÀrea Metropolitana de Barcelona

jo. MILLORAR LA GOVERNANÇA METROPOLITANA I GLOBAL

II.- GOVERNANÇA PER A UN TEMPS DE CRISI

III.- La Barcelona Metropolitana

V.- GOBERNAR LA BARCELONA METROPOLITANA

L'Administració desconeguda

REPTES I RESPOSTES

UNA GOVERNANÇA MÉS EFICAÇ PER A UNA ADMINISTRACION MÉS PROPERA I INCLUSIVA

Com això:

Sumar forces per multiplicar eficàcia