Arxiu de categories Filomena

L’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Parlem d’aigua per a parlar de Medi Ambient

Quan es parla sobre el Medi ambient ens estem referint bàsicament a tres àmbits, Cicle de l’aigua, Residus i Medi ambient, en els quals avui dia l’Àrea Metropolitana de Barcelona té competència tant en la gestió com en la seva capacitat legislativa.

L’aigua és un bé comú no infinit que cal preservar per a garantir la continuïtat del cicle de la vida sent igualment el cicle de l’aigua un procés vital per al manteniment i l’estabilitat del Planeta.

Cicle de l’aigua en Àrea Metropolitana de Barcelona

L’AMB té competència pel que respecta al Cicle de l’aigua en:

  • Subministrament domiciliari d’aigua potable o proveïment en baixa.
  • Sanejament de l’aigua captada per a la seva utilització.
  • Depuració d’aigües residuals.
  • Regeneració d’aigües depurades per a altres usos.
  • Coordinació dels Sistemes municipals de sanejament i clavegueram.
  • Regulació de tarifes.

Referent a la Gestió de residus i tot i que cada vegada la Societat està més conscienciada en la importància del reciclatge per a la conservació i manteniment del Medi Ambient i de la biodiversitat encara estem lluny dels objectius marcats per la Unió Europea. Segons directrius de la UE per a aquest 2020 s’hauria d’haver aconseguit un índex de recollida selectiva municipal del 50%. Aquest índex només ha estat aconseguit per 9 municipis de l’Àrea Metropolitana (un 3% de la població total) estant la mitjana de l’AMB en el 38%. Cal destacar la importància de continuar treballant en aquest àmbit si volem aconseguir el límit del 70% establert per la UE per al 2030.

En l’àmbit dels Residus l’AMB intervé de manera competencial en:

  • Tractament dels residus municipals i de les obres així com en la seva valorització i abocament dels residus no reciclables.
  • Coordinació dels Sistemes municipals de recollida.
  • Elecció i selecció d’envasos.

A nivell Ambiental, el paper de l’AMB és de vital importància per ser l’Àrea Metropolitana un espai d’alta densitat poblacional i industrial tenint les polítiques aplicades una repercussió directa en el medi ambient. De la mateixa forma, aquestes polítiques també han de tenir en compte a l’empresa privada de manera que la legislació sigui factible amb el teixit productiu i econòmic del Sector.

Així, s’ha d’innovar i aplicar polítiques mediambientals de manera que aquestes s’ajustin al full de ruta de la Comissió Europea “Una economia baixa en Carboni per al 2050” aplicant el paquet de mesures sobre clima i energia per al 2030 i fer-ho de manera col·laborativa i gradual tenint en compte al Sector Privat.

Competències de Medi Ambient a l’AMB

Competències de l’AMB al mig Ambient:

Pla d’acció metropolità per a la protecció del medi ambient, la salut i la biodiversitat i de lluita amb el canvi climàtic.
Contaminació acústica i emissió d’informes ambientals.
Col·laboració municipal en polítiques d’ordenació ambiental.
Promoció i gestió d’instal·lació d’energies renovables.

Realitzada una primera foto de la situació de l’Àrea Metropolitana i les competències actuals de l’AMB, des de Barcelona DF creiem necessari potenciar l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a Entitat superior amb capacitat legisladora i de gestió per a donar Servei de manera eficient a una àrea composta de 36 municipis i 636 km² amb una població de més de 3 milions d’habitants.

Aquesta gestió només serà possible donar-la de manera eficient mitjançant la fórmula de la gestió mixta de col·laboració públic-privat entenent-la com “ les diferents formes de cooperació entre les autoritats públiques i el món empresarial, l’objectiu del qual és garantir el finançament, construcció, renovació, gestió o el manteniment d’una infraestructura o la prestació d’un servei” (segons llibre Verd  de la Comissió Europea); d’aquesta manera s’aconsegueix conjuminar les capacitats i virtuts dels dos sectors en nom del bé comú que no és un altre que disposar d’un Servei de qualitat, autosuficient, sostenible i respectuós amb el Medi Ambient.

Relacionem la gran ciutat i el territori

Migració global cap a les ciutats

Al 2007, la població urbana va superar la població rural per primera vegada a la historia, i sabem que d’acord amb les previsions de les Nacions Unides, el 70-80% de la població mundial viurà en àrees urbanes al 2050.
Aquest brusc creixement de les ciutats és la tendència més important del segle XXI, i col•loca a les ciutats com actors clau en l’àmbit polític, econòmic i social, i sobretot, fa que sigui bàsic el seu compromís amb la governança mundial en assumptes com en canvi climàtic, la gestió de menors amb risc d’exclusió social o pobresa, immigrants o refugiats.
A Europa portem avantatge en aquesta tendència, i ens sembla menys estrany, però tot i així, tenim molts grans temes per abordar, i nosaltres volem fer una proposta, posar el punt de mira a l’origen de la societat: El municipalisme.

 

Característiques dels municipis

El municipi és un nivell administratiu natural que existeix a tot el món. De fet ha existit sempre per vetllat per les necessitats dels més febles de la comunitat. No hem de inventar res.
Quan parlem de municipis, parlem d’administracions que estan a prop dels ciutadans.
I què va passar? Quan va canviar això?
Doncs a mida que els polítics anaven agafant més poder, s’anaven especialitzant i burocratitzant, i es clar, al cap de poc temps es van haver les traçar línies per evitar conflictes, les fronteres. Regnes, regions, nacions, estats, províncies, comarques…
La realitat és que el territori i la ciutat segueixen estant intercomunicats, i que Barcelona és molt més que els seus 1 milió 620 mil habitants, quin desastre si només ells haguessin de dibuixar el futur de Barcelona.
Hi ha dues maneres de interconectar els diferents municipis, convertint els municipis rurals en beneficiats de subvencions i aportacions públiques dels impostos que s’hauràn recaptat majoritariament a les grans ciutats, o vincular l’economia rural amb la de la gran ciutat.

En un moment en el que la gobalització ens desestabilitza l’economia amb conseqüències imprevisibles, és important encetar una reflexió profunda sobre com podem lligar els productes que es poden obtenir al nostre territori amb la demanda de la gran ciutat, garantint així el manteniment de les estructures rurals, i molt important: del paisatge que avui tenim.

 

Una societat sense fronteres

On són les fronteres?
Si aixeques fronteres, t’aïlles, i en aquest moment de la història, el que necessitem és ser esponges i aprendre de tot arreu per afrontar tots els canvis que ens venen.
El futur són xarxes de persones interconnectades que col•laboren entre elles per generar valor, a l’empar de les tecnologies.
Volem ciutats sense fronteres físiques. No hi entenem de fronteres, hi entenem de persones.

La responsabilitat del territori és compartida, tots hi som necessaris per dibuixar un 2050 que no ens espanti.

Una nova governança per l’Àrea Metropolitana de Barcelona

BARCELONA AHORA

José Enrique Ruiz-Domènec

 

El Consell de Cent como ejemplo

 

Memoria de una institución municipal

Los primeros paso en la constitución del Consejo de Ciento, el Consell de Cent, están vinculados a la política económica del rey Jaime I, bien definida en 1265 en el decreto de constitución de un Consell local formado por cien prohoms o jurats. Antes, en los años cincuenta, una serie de privilegios, editados por Antonio de Capmany y de Monpalau en su monumental Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, permitió situar a la ciudad de Barcelona a la altura de las otras grandes metrópolis comerciales del Mediterráneo occidental, en particular, Marsella, Génova, Pisa, Livorno, Nápoles y Palermo;y lo hizo gracias a hombres como Ramón de Plegamans, rico ciudadano de Barcelona, muy práctico en la mar, como dice de él el rey Jaime I en el Llibre dels feyts. Por uno de esos azares afortunados de la historia, la creación del Consell adopta el mismo tono que el interés de la casa real de hacerse con el Reino de Sicilia como pieza clave en una expansión por algunas islas del Mediterráneo que le permitiera entrar en el bien saneado negocio de las especias de ultramar. 

En Barcelona, en el último tercio del siglo XIII, con el paso de la Corona de Jaime I a su hijo Pedro el Grande, casado con la altamente distinguida Constanza, descendiente del emperador Federico II, todo es revuelto: el interés de los ciudadanos honrados es situarse en primer plano en las rutas del comercio internacional en lo que el gran medievalista Roberto Sabatino López denominó el mundo de los horizontes abiertos; el Consell de Cent es la pieza clave en esta decisión de convertir Barcelona en una importante metrópolis mercantil. Se sucede a ritmo vivo una serie de acontecimientos decisivos, las vísperas sicilianas, la invasión francesa, el cambio de lengua culta del Provenza al catalán con el que Desclot redacta la crónica, la consolidación de la burguesía emprendedora. La casa real apoya todas las iniciativas hasta el punto de enviar a uno de los más conspicuos representantes de los ciudadanos honrados, Guillem Durfort II, cuya madre Saurina era la dama de confianza de la reina Constanza, a negociar con el papa Bonifacio VIII, un espléndido autócrata, la situación legal de la Corona en el litigio por Sicilia. Una recomendación del rey, antes de que partiera Guillem Durfort II (“un burgués de Barcelona qui era seu e de sa casa”, escribe Declot),se convierte en una llamada de atención de los muchos que estaban en juego en esos años, el porvenir de la ciudad de Barcelona ideado desde el Consell de Cent

Pronto, antes de lo que cabría imaginar, llega al trono Jaime II, el hijo menor de Pedro el Grande debido a la accidental muerte de su hermano mayor Alfonso el Liberal. Un rey de grandes decisiones que se involucra a fondo en convertir la ciudad de Barcelona en el centro de una comunidad de interés mercantiles. Esos intereses quedan reflejados en la mejora urbanística, con la pasión de los ciudadanos honrados por decorar sus casas con pinturas de tema caballeresco. Incluso el propio rey al apoyar la construcción del monasterio de clarisas en Pedralbes para retiro de su última esposa Elisenda de Montcada, está uniendo el desarrollo económico de la ciudad con la moral mendicante, al fin y al cabo los franciscanos y los dominicos fijaron el sistema de valores de esta sociedad cada vez más limitada; de hecho una oligarquía con la imagen de un patriciado urbano. En el libro Regiment de princeps del franciscano Francesc Eiximenis se traza el plano de la ciudad ideal, un cuadrilátero en cuyo centro se ubica la plaza de la catedral, dividido en cuatro barrios, uno para orden mendicante. Las primeras décadas del siglo XIV fueron una época prometedora, como refleja Ferrer Bassa en sus deliciosas pinturas en Pedralbes. Hacia 1330 reinaba el optimismo y la esperanza entre la población barcelonesa que, superados ya los fabulosas gestas de finales del siglo XIII, contemplaba ilusionada la expansión económica, expresión que evocaba el inicio de una era catalana en el Mediterráneo. La gente comenzó a imaginar un futuro munífico capaz de reconciliar el lujo privado con la piedad mendicante. Los barceloneses aspiran a recibir buenos ingresos para mejorar sus viviendas pensando en la necesidad de construir una nueva muralla como símbolo del crecimiento de la economía. Prevalecía una inmensa confianza en sus instituciones vinculada siempre a la lealtad con la casa real. La opulencia hizo de estas décadas un periodo prometedor. La prosperidad presentaba tentadoras oportunidades para situarse en pie de igualdad con las grandes potencias marítimas en el negocio de las especias, al tiempo que se planificaba rehacer la cultura bajo la matriz del gótico mediterráneo que comenzó a dejar muestras excelentes en hospitales, iglesias, conventos y palacetes de la alta burguesía. Pero los nuevos cambios requerían líderes capaces de establecer un orden de prioridades y de tomar decisiones. Fue en este punto donde se quebró el equilibrio y no en una supuesta, y desde luego muy exagerada crisis de la economía agraria del Principado. Veamos este punto con detalle. La historia suele ser más compleja que los relatos simplificadores tan del gusto actual. 

Avatares de una institución municipal 

Hollados por la crisis agraria pero sobre todo diezmados por la errónea política de la Generalidad, los miembros del Consell de Cent que representaban a los ciudadanos de Barcelona, a mediados del siglo XIV, sin embargo, se encaminaban hacia una de las grandes épocas de su historia. Esa atmósfera era a menudo crítica con algunas medidas adoptadas por el gobierno de la ciudad pero siempre era lozana y atenta a los valores que se advertían en el futuro. Una parte de ellos se preparaban para recibir la buena nueva del humanismo italiano que con Petrarca y Bocaccio había adquirido plena madurez. Los salones literarios de las damas de Barcelona le piden a Bernat Metge que traduzca al catalán el último cuento del Decamerón, el que se refiere a la historia de Griselda. Y así lo hace en honor de la señora Guimerà, quien lo lee en su círculo social con notable suceso. 

Un futuro prometedor se abre ante la ciudad de Barcelona tal como lo piensan los miembros de su distinguido consejo frente a dos lacras que perduran como un peso maligno: en primer lugar, la corrupción política que envía a la cárcel a muchos hombres vinculados con las finanzas del Estado en un famoso litigio que tuvo como principal acusado al financiero piamontés Luchino Scarambi, y en segundo lugar la violencia urbana que termina por provocar el desagradable pogromo de 1391 en el que se saquean las viviendas del call judío. Pero el sueño de una sociedad mejor se va expandiendo entre los miembros del consejo en medio de un conflicto político de enorme calado que en el Compromiso de Caspe de 1412 terminó por introducir una nueva dinastía en la casa real. 

Las inversiones se recuperaron, el tono vital de la ciudad volvió a sentirse en la buena marcha de los negocios o del comercio marítimo, la Taula de Canvi sirvió de soporte a la pequeña empresa, la corrupción aminoró aunque seguía la tensión política con los cansinos partidarios del conde de Urgell, llamado “Jaume el Disortat”, quienes, desde las tierras del interior de Cataluña, exigían la corona para él, declarando ilegítimo el acuerdo al que se había llegado en Caspe en el que tanta influencia tuvieron los ciudadanos honrados de Barcelona, y por tanto en parte las deliberaciones del consejo. El mundo delarte se rehízo. Eso era muy importante. Con un tono alegórico con Lluís Borrassá que presenta a un muchacho en la ventana viendo pasar el mundo ante su inquisitiva mirada; simbólico con Bernat Martorell que representa el problema como la oposición entre una princesa prisionera y un Dragón al que vence San Jorge con su lanza en ristre. Pero, finalmente, había que buscar la zona neutra, objetiva, realista. 

En 1445 Lluís Dalmau se dispone a hacer en Barcelona lo que el gran maestro flamenco Jan Van Eyck estaba haciendo en Gante y Brujas: imponer un nuevo lenguaje pictórico donde se exprese la verdad de una sociedad que apuesta por el bienestar. Pero esa verdad a la que aspiran no es la verdad trascendental de los clérigos mendicantes que aún resoplaban en las plazas públicas (y en los púlpitos) con alegatos de una cultura común para todos, sino la verdad de la naturaleza. Los hechos tal como son. Claros, nítidos, que muestren el tono de una sociedad Y es aquí donde se percibe la influencia deuna mentalidad que no habríaque llamar burguesa sin traicionar sus aspiraciones profundas, pero que se caracterizaba a todos los barceloneses que deseaban mejorar la vida social de su ciudad. Una grupo humano práctico, ajeno al torbellino de las ideologías que dominaban los conflictos sociales entre la Busca y la Biga, entre los que creían en la dinastía y los que la detestaban, los que soñaban con formar parte de un sólido Estado y los que se contentaban con llorar un pasado que en realidad nunca había existido. 

En medio, de todo esta barahúnda, numerosos barceloneses aprendieron el oficio con precisión. Indispensable para juzgar a primera vista los objetivos del mundo moderno que estaba a las puertas. Se tratabade entender la mercatura, el mundo de losnegocios extendido por todo el mundo, principio de un renacer de la ciudad. Querían imponer esa parte de la ragione que decían los italianos de su tiempo, una razón que no es la ratio eclesiástica, sino la razón del negocio, de la obra bien hecha, de la moral del trabajo. Y aquí Lluís Dalmau recibe el encargo del consejo municipal. Nótese bien: recibe el encargo;esa es la gran novedaddel momento. Y pintasobre madera de roble flamenco, y al óleo, La Virgen de los Consellers, donde realiza retratos veristas de los responsables políticos que le habían pedido esta pintura. La obra es un icono de Barcelona en las puertas de un despegue económico. La reforma realizada por el rey Alfonso el Magnánimo diez años después del encargo a Dalmau significa un aumento del número de los jurats del Consell de Cent para dar cabida a cada uno de los cuatro estamentos, ciudadanos honrados, mercaderes, artistas y menestrales, y así el número alcanzó la cifra de ciento veintiocho, treinta y dos por cada estamento. Se fijo además la duración del cargo de los Consellers, dos años, y se crearon las comisiones que permitiera activar este organismo. 

Lamentablemente, el peligro seguía. Lejos de los valores del mundo moderno, percibidos en el horizonte, se gestaba la reacción en nombre de las esencias de una patria inventada. A continuación se desarrolla una tradición perniciosa para Cataluña: la rebelión de la Generalidad contra el Rey, y su nefasto corolario, la guerra civil, que duró diez años, entre 1462-1472. La década en que se malogró todo. ¿Servirá de algo conocer esta historia? 

 

I.- MILLORAR LA GOVERNANÇA METROPOLITANA I GLOBAL

 

Al febrer del 2019 l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i el Pla Estratègic Metropolità van publicar el treball “QUINES POÍTIQUES PER A QUINA METRÒPOLI”; en la seva presentació Ada Colau afirmava :

”El segle XXI està cridat a ser el segle de les ciutats, atès que s’han convertit en els principals espais de col.laboració, d’innovació i d’impuls de l’economia mundial, de la mateixa manera que els grans reptes de la societat actual (el canvi climàtic, e creixement de les desigualtats, la crisi de confiança en les institucions democràtiques, el canvi tecnològic i els grans moviments poblacionals) tenen també una declinació marcadament urbana”.

És una idea, sens dubte, potent i que podem compartir; però que necessita ser completada en la mesura en que els grans reptes que Ada Colau sintetitza tenen una declinació urbana; però tenen també una dimensió que depassa llargament allò urbà i va molt més enllà de les fronteres estatals. Són problemes globals que requereixen respostes globals.

Per això podem afirmar que el segle XXI serà, a més del segle de les ciutats, el segle de la governança mundial, de la mateixa manera que el segle XX fou el segle dels blocs enfrontats i les dues guerres mundials, i el XIX el segle dels Estats i l’Imperialisme.

Crida poderosament l’atenció que els cinc reptes que l’Alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’AMB identifica, siguin tan complexos en les seves causes com en les polítiques que requereixen per a fer-los front. Són problemes en els quals les causes econòmiques es superposen a d’altres de naturalesa política i que, tenint un fort component “urbà”; però també una extensió supraestatal, requereixen solucions definides a nivell global, sancionades a nivell estatal i aplicades sovint a nivell local.

Encarem reptes que exigeixen la col.laboració de múltiples administracions públiques, que no només pertanyen a diferents estats, sinó que, sovint, responen a diferents pautes culturals i operen, primàriament, sobre territoris i poblacions allunyades i diferents, malgrat que els seus actes poden afectar-nos a tots. Hem d’establir models de col.laboració entre administracions i hem de fer-ho conscients de que la democràcia representativa és, alhora, mecanisme per a la solució i un dels problemes a resoldre.

Estem obligats a millorar els sistemes de governança global, estatal i local si volem donar resposta als desafiaments que encarem, i que aquestes respostes siguin eficaces i justes.

El document al que ens hem referit al principi d’aquest capítol, contempla diversos aparts: els dos primers relatius als “reptes i propostes de la governança metropolitana” en l’àmbit territorial, en l’institucional (poder polític, participació ciutadana i legitimitat democràtica) i en el de les polítiques i projectes metropolitans específics; el tercer apartat recull aportacions individuals sobre les potencialitats de l’AMB i la seva projecció exterior, el futur de les ciutats i de la planificació estratègica metropolitana i,“last but not least”, una reflexió sobre la governança de la mobilitat metropolitana que respongui als reptes de la digitalització i el medi ambient.

Hem d’afegir a això, que la publicació del nº 61 dels Papers de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, apareguda molt poc abans, es titula “Governança Metropolitana” i que, també contemporàniament, l’AMB va fer públic el “projecte DREAM” (diagnosi, reflexió, estratègia i acció metropolitanes) una reflexió estratègica en tres eixos:

  1. Cohesió social i territorial (inclusió)
  2. Metabolisme urbà (mobilitat sostenible, transició energètica, canvi climàtic i pro diversitat)
  3. Governança (sobirania tecnològica i transparència)

És obligat constatar que la governança s’ha convertit en un dels principals afers a l’agenda de l’Ajuntament de Barcelona, la comunitat científica i l’AMB, essent, alhora, el nucli central del nº 9 de la publicació “Política i Prosa” d’abril dels 2019 i titulat “Les claus de Barcelona”. No pot estranyar, en aquest context, que sigui també el nucli central d’aquesta nova publicació de BDF.

La preocupació per la governança no és una prioritat només per a les nostres autoritats municipals i metropolitanes, sinó que és compartida per destacats politòlegs i per importants institucions internacionals conscients de que el món afronta problemes globals que requereixen respostes globals, respostes que només podran executar-se elaborant i mantenint un robust principi de legalitat internacional.

L’enfortiment de la legalitat internacional es fa més necessari en un moment en el que no només els problemes que encarem són globals, sinó que també ho és el context polític i econòmic en el que vivim, una “globalització” que, fins i tot en opinió dels seus crítics més durs, és irreversible.

Aquesta és l’opinió de Joseph E. Stiglitz formulada l’any 2002 en una de les seves obres més conegudes: “El malestar de la civilització”. En aquesta obra, escrita en un moment en que la crisi del 2008 no era encara previsible, Stiglitz sosté que la globalització no està funcionant correctament, però que el neoproteccionisme no és la solució, sinó que hem de pensar en una millora de la governança a nivell global.

Per dir-ho amb les seves pròpies paraules :

La globalització actual no funciona. Per a molts dels pobres de la Terra no està funcionant. Per a bona part del medi ambient no funciona. Per a l’estabilitat econòmica global no funciona.”

Al fil d’aquesta opinió, volem destacar també la seva diagnosi sobre la causa d’aquest mal funcionament:

“A escala mundial, el motiu per el qual la globalització no funciona és la governança”.

Així mateix, el camí cap a la solució :

“El canvi més fonamental requerit per que la globalització funcioni com cal, ha de produir-se en la governança”. Dit d’una altra manera, “hem de governar la globalització”.

En el nostre treball anterior “Un proyecto para la Barcelona Metropolitana” afirmàvem que Barcelona és una metròpoli connectada a la xarxa nodal de ciutats on es concentra el coneixement i la innovació, la xarxa on es construeix el futur. Som part d’un tot que està qüestionant el seu model de governança alhora que nosaltres qüestionem el nostre propi model.

Vivim un temps en que la mirada es centra en un “nosaltres” massa limitat i pròxim. Aquesta actitud ens fa oblidar sovint que compartim problemes amb molts d’altres i que podem trobar ajuda treballant en col.laboració amb ells, propers o llunyans, així com les respostes que necessitem, alhora que compartim les nostres experiències.

És cert que a nivell global fa temps que hem abandonat la convicció de que la democràcia liberal i l’economia de mercat són l’estat més alt de l’evolució humana ; és cert que la mateixa idea de que un sistema pot considerar-se el final de la història ha estat substituïda per la convicció de que la història, tard o d’hora, porta a tots els sistemes a un final.

Freqüentment, aquest canvi d’òptica sembla procedir d’un profund desengany que afecta, de manera molt generalitzada, a les institucions de govern a tots els nivells i que, de manera particular, suposa una crisi de confiança en la democràcia.

Aquest és el clima intel.lectual en el que ens plantegem la reforma de la nostra governança i, precisament per això, considerem de fonamental importància tenir clars els principis pels que ens hauríem de regir. Un cop més, manllevarem les paraules de Stiglitz :

El bon govern ha de basar-se en uns quants principis senzills de representativitat, legitimitat, transparència i responsabilitat”.

Tornarem sobre això detalladament.

 

II.- GOVERNANÇA PER UN TEMPS DE CRISI.

1.- Què ens està passant?

Assistim a un canvi de gran importància que pot tenir conseqüències imprevisibles pel que fa a les nostres societats i, en conseqüència, per les nostres vides. La desafecció vers la democràcia de gran part de la ciutadania dels països occidentals.

Al 1989, sis mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, Francis Fukuyama va escriure un breu article a la revista “National Interest” titulat “El final de la Història”. Les seves tesis les va ampliar després en publicar, al 1992, la seva obra més coneguda “El final de la Història i l’últim home”, insistint en que la democràcia liberal i el lliure mercat s’havien convertit en la forma d’organització social a escala planetària sense que hi hagués una alternativa que pogués discutir-li aquesta hegemonia, i constatant que aquest sistema havia demostrat ser compatible amb qualsevol de les civilitzacions existents al món.

En la tesi de Fukuyama, el final de la Història no significava, òbviament, que no poguessin ocórrer fets de rellevància històrica, però si que no existiria cap projecte d’organització social, política i econòmica alternatiu al, aleshores, dominant.

Paradoxalment, la realitat semblava confirmar inicialment la tesi de Fukuyama amb la desaparició de la URSS i la incorporació de la Xina a l’economia de mercat, per contradir-la més tard radicalment. La percepció dominant avui, és que no estem vivint el final de la Història, sinó un moment en que l’economia de mercat genera fortes tensions i està provocant una pèrdua de confiança generalitzada i estesa entre les classes mitjanes occidentals, que semblen estar posant en qüestió de forma simultània, la globalització i els seus resultats i l’eficàcia del sistema de representació democràtica.

En termes estadístics, la globalització ha suposat una important disminució de la pobresa al món, però, simultàniament, ha produït un augment exponencial de la desigualtat. La riquesa s’acumula, cada cop més, en les mans de menys, mentre que les classes mitjanes s’empobreixen fins sentir que el seu estatus econòmic i social és en risc.

Sectors creixents de la població occidental veuen que, precisament per aquests riscos, la democràcia no funciona i com a conseqüència visible :

1.- els representants viuen allunyats dels representats.

2.- els ciutadans no  fan confiança als polítics.

La població desconfia de la democràcia perquè l’ha defraudat. Això es tradueix en una baixa participació electoral i un desinterès per la política. L’esperança que, aparentment, produí el final de la Guerra Freda ha acabant donant pas a una creixent frustració. No ha estat el “final de la Història” i haurem d’evitar que la frustració porti cap a posicions allunyades del que és la democràcia.

És un debat actual. Hi ha molta bibliografia que analitza el que està passant pel que fa a aquesta discordança amb la democràcia, a aquest desencís de la població. I n’hi ha tant a Europa com als Estats Units, d’esquerres i de dretes. Hem fet una selecció de cinc llibres, els autors dels quals han buscat interpretar el per què i mirar de trobar-hi solucions.

2.- Cinc llibres.

SlavoiZizek: “Problemes al paradís”

Zizek esmenta a Fukuyama indirectament en el propi subtítol,,, i, de fet, entre altres coses qüestiona les tesi del nord-americà.

Per Zizek no hi ha una “civilització capitalista” i per això aquest sistema pot operar en diferents formes en d’altres contextos civilitzadors. L’economia de mercat pot funcionar en molt àmbits atès que es una forma d’organitzar l’economia. Així, podrà coexistir amb el model autoritari xinès o amb el de l’estat del benestar europeu.

Al llibre, Zizek mira d’explicar mitjançant nexes comuns les diferents revoltes que s’estan produint al planeta, primaveres àrabs incloses, que veu com el resultat de les contradiccions inherents al propi capitalisme.

Zizek introdueix un element nou a la consideració marxista dels “aturats com exercit laboral de reserva”. Per ell caldria incloure a tots els que estan ubicats fora del sistema, siguin zones o països sencers. Estar explotats és una manera d’existir. La seva negació, la seva situació fora del sistema, també és explotació. Zizek considera que el capitalisme introdueix una divisió de classe nova i radical: una divisió planetària que separa els que estan protegits i els que queden fora de la protecció. El conflicte, doncs, seguiria essent de classes, no obstant, per Zizek cal ampliar el concepte per tal que inclogui tots els explotats. En aquest conjunt caldria incloure els que ni tan sols tenen l’opció de ser explotats.

Zizek no accepta el xantatge de l’esquerra tradicional que diu que és la única manera d’aturar la dreta. Nega a aquesta dreta i, d’aquesta negació no en sorgeix cap més dreta i si una esquerra més esquerrana que l’esquerra oficial.

Planteja que només des del comunisme, paradoxes de la situació, es poden entendre les causes del resultat negatiu de la globalització. També planteja una iconoclasta idea de que el sistema financer ha de replantejar-se, i parla d’una mena de “socialització dels bancs”. I encara hi ha una nova proposta relativa a l’aparentment esquerrana idea de la RENDA BÀSICA que, novament una paradoxa respecte a la clàssica proposta de l’esquerra de mecanisme de pagament per a disminuir el patiment de l’atur, és valorada com una acceptació de que la productivitat deriva d’una intel.ligència col.lectiva i que per això es genera riquesa que cal distribuir a tot el col.lectiu que la genera, sense exclusions.

Zizek valora que hi ha una tendència al declivi pel que fa a la democràcia impulsada, alhora, pel final de l’element de contenció que venia representant per l’anomenat bloc comunista. La seva desaparició va significar l’erosió de l’estat del benestar. A la UE som testimonis del fet.

A la seva anàlisi, segueix incloent idees respecte al creixent endeutament dels països i de les persones. Veu l’endeutament actual com un mecanisme de control, de dominació. No se n’espera la devolució perquè la seva existència és, precisament, la font de poder dels que el gestionen.

Zizek, preocupat pel divorci entre democràcia i capitalisme, analitza les diferents protestes que han anat sorgint a diferents zones del planeta. Considera que totes les protestes tenen un element comú. Planteja que només una democràcia que vagi més enllà de la política i aprofundeixi en la vida econòmica i social, podrà superar aquest divorci. En la seva anàlisi deixa clar que el socialisme d’estat no és la solució al problema que genera el capitalisme, quan, en si mateix, no deixa de ser una substitució de formes de dominació.

Amb tots els elements esmentats, Zizek analitza les primaveres àrabs, tant a Egipte com a Turquia, el fenomen dels indignats o els enfrontaments a les fronteres de Rússia, amb Ucraïna com element destacat. Veu en aquests moviments com una crida a que algú, “UN ALTRE”, que seria vist com el que pren les decisions, actuï. Hi aquest “ALTRI” no existeix. Zizek només veu possible canviar les coses amb la pròpia activitat de cada ciutadà.

El cas ucraïnès li permet introduir la idea de que les passions ètniques i religioses van en paral.lel a un retrocés dels valors de la Il.lustració. Veu aquestes pulsions emocionals com exemple de que s’apropa una Edat Fosca. Zizek es sorprèn per l’enorme desvergonyiment amb el que han aparegut aquestes velles passions.

En les seves contínues reflexions sobre l’esquerra, fa un especial esment a Piketty. Accepta la seva visió de que la lògica interna del capitalista tendeix a augmentar la desigualtat i, amb això, un debilitament de la democràcia. Ambdós coincideixen en que les alternatives al capitalisme històricament assajades, no funcionen i per això conclouen que no hi ha alternativa. Només un Poder Global podria contenir les derives que llastren la democràcia. Aquest Poder hauria de permetre aprofitar les capacitats de generació de riquesa del capitalisme amb una redistribució adequada que mantingués controlada la desigualtat, i, amb això, salvaguardar la democràcia. Novament ambdós coincideixen en que l’esmentat Poder és inimaginable en els límits de l’actual capitalisme global.

D’aquesta visió pessimista pel que fa a una solució basada en aquest poder Global, introdueix la necessitat d’ACTUAR, entenent-ho com a contraposat a la pseudo-activitat relacionada amb la participació, màscara que amaga que, finalment, no passa res. Zizek creu necessària l’actuació de les “multituds autogestionades” de les que ha de sorgir l’impuls revolucionari. I això considerant que les condicions per a actuar mai són perfectes, que sempre es tractarà com massa aviat però que, no obstant, hauria de començar en algun lloc amb una intervenció concreta, i analitzant sempre les futures complicacions que puguin sorgir d’aquestes accions.

Considera necessari un líder fort, l’anomena “Nou Amo”. La seva funció seria alliberadora, hauria de superar el “HAS DE” i substituir-lo per un “POTS”, i aquest “pots” es refereix a pensar més enllà del capitalisme i de la democràcia liberal com marc definitiu. Zizek analitza les experiències revolucionàries i el seu component de violència. Estableix una comparativa entre la violència del SISTEMA , que li permet la seva continuïtat, i la revolucionària dels que busquen transformar-lo. Tot i que Zizek aclareix que no s’ha d’anar més enllà amb la violència, que allò important és canviar el marc. Zizek reubica l’espai conceptual  relatiu a la violència en considerar que el que trobem com quelcom normal, gairebé natural, com ara una crisi econòmica amb gran capacitat devastadora, ho hauríem de considerar com un tipus de violència.

 

  • Steven Levitsky i Daniel Diblatt: “Com moren les democràcies”

Els autors constaten en aquest assaig, el valor de la democràcia nord-americana. El seu sistema d’equilibris i separació de poders forma un sistema de contrapesos que ha superat multitud de crisis. La Constitució dels EE.UU. ha demostrat la seva solidesa superant la Guerra de Secessió, la Gran Depressió, etc…

Levitsky i Diblatt adverteixen en aquesta obra que la democràcia es pot erosionar de forma gradual, gairebé imperceptible. Consideren que les institucions no són prou per a frenar a autòcrates electes. Qualsevol sistema constitucional necessita que hi hagin normes no escrites que actuïn com complement. Així ho veuen als EE.UU.: que entre partits rivals hi hagi TOLERÀNCIA MÚTUA, la consideració d’ADVERSARIS LEGÍTIMS i la CONTENCIÓ són claus pel sosteniment del sistema democràtic.

Valoren com fet important que calgués esperar al 1965 perquè la democràcia fos plena quan es van reconèixer els drets civils de la població afroamericana. Els autors destaquen la conversió dels partits nord-americans com partits pensats per grups identitaris determinats. Així, el partit Republicà és el partit majoritari dels ciutadans blancs i el partit Demòcrata el dels grups identitaris i minories ètniques.

Levitsky i Diblatt destaquen que la igualtat, el civisme i la llibertat són les claus que garanteixen la pervivència de la democràcia. Des d’aquesta perspectiva, el control partidista de les institucions que haurien d’actuar com contrapesos, i la progressiva radicalització del discurs polític a Europa Occidental i, específicament entre nosaltres, són senyals que alerten sobre el debilitament de la nostra democràcia.

 

  • TzvetanTodorov: “Els enemics íntims de la democràcia”

Per què hi ha malestar en la democràcia?Todorov observa que hi ha malestar a les nostres societats democràtiques. Les seves tesis, una anàlisi profunda dels enemics de la democràcia, parteix de la idea de que un cop derrotats els feixismes i el totalitarisme comunista, és impossible que ressorgeixi l’amenaça totalitària des de l’exterior de les societats democràtiques, malgrat que la paraula llibertat s’hagi convertit en el nom comercial de partits de tall nacionalista, xenòfobs i d’extrema dreta.

No veu l’islamisme integrista com el NOU enemic de les democràcies, no obstant, destaca que a les nostres societats, les extremades reaccions produïdes davant els atacs islamistes han canviat la sensibilitat davant fets com la tortura, la destrucció massiva de poblacions, la discriminació de minories i la limitació de les llibertats civils. Veu precisament que, dins les democràcies sí que hi han aparegut enemics molt difícils de combatre ja que, en la seva condició de forces internes aparentment reivindicatives de la democràcia, semblen legítimes.

Per Todorov, la democràcia no es defineix només per com es constitueix el poder, sinó també per com s’exerceix. Tot i que allò essencial és el principi de sobirania popular, també ho és el del respecte que el poder deu a la persona en la seva esfera individual. Malgrat que tot sistema és millorable, és precisament l’equilibri entre progrés, llibertat i poble el que cal vigilar perquè de cadascun d’aquests tres factors en sorgeixenels enemics interns : populisme, ultraliberalisme i messianisme.

El messianisme, basat en que la raó humana pot transformar el món en una direcció de justícia. Hi ha una tendència similar en elements dispars, com poden ser Napoleó, Saint Simon, Marx, etc… en oferir al món llibertat i justícia, la vulguin o no. Encara que els totalitarismes messiànics han estat superats, observem que les nostres democràcies pretenen ara imposar la democràcia amb bombes. És el cas de la intervenció de l’OTAN a Kosovo, que busca garantir la seva independència de Sèrbia. La idea que prevalia era que EE.UU. tenia el deure d’interferir en altres països per un major fi de la democràcia i la lliure empresa. Doctrina que, inicialment, buscava construir un ordre internacional més just i al final resultava ser la imposició de la voluntat del EE.UU. a la resta del món. Per Todorov, la violència dels mitjans inhabilita qualsevol noblesa dels fins. El resultat final és el deteriorament evident dels postulats democràtics quant a que es pretén justificar el dret a atacar altres països, a  torturar i a detenir sense cap procés.

L’ultraliberalisme. Si el liberalisme és el moviment que garanteix la llibertat individual davant el poder de l’Estat, principi bàsic de la Revolució Francesa, es pot observar que després del comunisme hi va haver un canvi substancial a partir de les aportacions de Von Mises, Hayek, Ayn Rand… que marquen una visió molt diferent que va acabar en l’ultraliberalisme, amb la fase prèvia al neoliberalisme. Todorov veu com una mostra de la seva perversió el resultat aconseguit. Ara els beneficis segueixen essent individuals, però els riscos es socialitzen. Per a Todorov, que considera l’humanisme un element clau del pensament europeu, la igualtat i la fraternitat són tan importants com la llibertat. Les limitacions que la llei introdueix és el que permet reflectir la voluntat del poble. Todorov veu límits a la llibertat individual. El principi democràtic exigeix limitar el poder, no només el de l’Estat, sinó també el dels individus, si aquests són tan poderosos que representen una amenaça per a la llibertat dels altres.

Populisme. Si la sobirania popular és el principi bàsic de la democràcia, també pot convertir-se en una amenaça quan sorgeix el discurs populista, entenent que aquest actua sobre l’emoció del moment, sense pràcticament considerar el seu impacte en el futur. Todorov pensa que tot populisme te un eix al voltant del rebuig a la multiculturalitat, tot i que aquest fenomen no sigui exclusiu del populisme. Considera que s’utilitza aquest debat sobre la multiculturalitat, igual que el de la identitat nacional, com una forma de desviar el centre d’atenció sobre problemes reals difícils de resoldre. La necessitat humana de formar part d’un grup fa que els europeus sentin la seva identitat tradicional en perill davant l’avanç de la globalització i de l’individualisme. El rebuig als immigrants i la xenofòbia són els elements centrals del populisme.

 

  • Marlene Wind: “La tribalització d’Europa”

Wind considera que les tendències actuals més rellevants són l’antiglobalisme i la política de identitat. Això és visible a sis països europeus que s’aparten de la democràcia liberal i adopten plantejaments populistes. L’autora opina que en el populisme, la regla de la majoria s’aplica sense restriccions en mig d’un debat de “fake news” i un fonamentalisme cultural. La conseqüència d’aquestes tendències és la crisi i qüestionament del projecte europeu, malgrat haver estat el més innovador i exitós que s’ha desenvolupat al continent.

Les qüestions de identitat són l’origen de la decadència de la democràcia i la crisi de la UE. Wind pensa que la consideració de les comunitats “identitàries” com fenòmens naturals és, en si mateix, una fal.làcia atès que les comunitats han estat sempre coses imaginàries, inventades. Les polítiques de identitat, religioses o nacionals situen les seves bases i fonaments més enllà de l’anàlisi racional i, per això, fora del debat polític. I tot agreujat per l’eficàcia del poder en utilitzat l’enginyeria social per a crear i construir comunitats de identitat.

Wind analitza el Procés a Catalunya, el referèndum de secessió d’Escòcia i el Brèxit i conclou que existeixen fortes similituds i que es basen en una exacerbació de les diferències. El “nosaltres contra els altres”, pretenent resoldre-ho tot amb un si o un no binari a unes preguntes mal formulades.

El senyal de desencant amb la democràcia es pot mesurar amb la disminució de la participació electoral. El fet que The Economist reflecteixi en la seva publicació la disminució de la qualitat democràtica en una majoria de països, sis d’Europa, és una mostra del problema. El fet de sumar a nivell planetari l’agressivitat del gabinet Trump amb les polítiques de Xina i Rússia, se’n pot deduir que no s’avança cap a una interrelació més gran, sinó més aviat cap a una globalització que accentua les contradiccions, la desigualtat i el conflicte.

Wind recorda que, en democràcia, allò essencial no només és el vot, i que no és possible oblidar els mecanismes que protegeixen les minories i que asseguren l’imperi de la llei. Els jutges són els guardians de la llibertat i constitueixen un mecanisme d’equilibri contra-majoritari perquè limita la imposició de la majoria a la minoria sense limitacions. Aquest control judicial, portat constitucionalment a l’activitat parlamentària, és el que està en risc en casos com Hongria i Polònia.

 

  • Joseph Stiglitz: “El malestar en la globalització”

Stiglitz considera que la globalització no funciona. No ha funcionat per a molts dels pobres, no ha funcionat pel Medi Ambient i tampoc per a l’estabilitat econòmica.

L’autor veu necessari conciliar el mercat amb el paper regulador de l’Estat i la redefiniciód’institucions com el FMI, el Banc Mundial i l’OMC. Considera que, independentment de l’estat de desenvolupament polític i econòmic dels països, són els governs els que marquen les diferències. El seu propi resum: El canvi fonamental requerit perquè la globalització funcioni com ho hauria de fer, s’ha de produir en la governança. Aquesta tesi suposaria la renúncia del dret de veto dels EE-UU en el FMI i que els drets de vot de les esmentades institucions es distribueixin equitativament. Stiglitz no pretén parar la globalització, que considera inevitable, però si la manera en què la governem i en com la gestionem.

Amb la voluntat d’articular solucions formula propostes per a reformar el Sistema Financer Internacional que exigeixen superar el fonamentalisme del mercat :

1.- Reconeixement dels perills associats a l’excessiva liberalització dels mercats de capitals, i especialment dels moviments de capitals a curt termini.

2.- Reformar el sistema de moratòria i fallida dels estats deutors.

3.- Evitar els grans rescats.

4.- Homogeneïtzar el control bancari internacional.

5.- Millor gestió del risc.

6.- Millorar les xarxes de protecció social.

7.- La resposta a la crisi no és una política de contracció de la despesa, sinó, en general, una política expansiva.

L’autor afirma que, de no solucionar els problemes, la Globalització no fomentarà el desenvolupament i generarà pobresa i inestabilitat, i la globalització serà durament contestada.

El llibre, publicat al 2002, fou revisat després del 2008 en constatar que les normes econòmiques globals aplicades als països desenvolupats, perjudicaven greument les classes mitjanes i baixes, beneficiant els interessos financers i empresarials d’aquests països. Era una conseqüència de mercats més amples i costos més baixos, amb el resultat de més beneficis. És per això que considera necessària una legalitat internacional i organismes mundials de regulació que proporcionin regles vàlides i denunciïn la mala gestió de la globalització que ha tingut elements indesitjables en el propi mercat. Stiglitz destaca que cinc empreses americanes dominen el mercat del sector digital al món, excepte a Xina. En alguns àmbits, una sola empresa domina el mercat, és a dir, no hi ha un mercat eficient precisament per ser poc competitiu.

Arran de la crisi del 2008, el consens de Washington fou contestat pel consens d’Estocolm, de forma que la privatització, la desregulació, la liberalització i el control de la inflació havia de ser substituït pel desenvolupament inclusiu, limitar la desigualtat, facilitar el desenvolupament mediambiental  i aconseguir un equilibri entre la societat, l’Estat i el mercat.

Tot i que en la globalització hi ha hagut elements positius, com aconseguir el creixement econòmic més intens i ràpid de la història, que l’autor considera resultat de l’acceptació del PRINCIPI DE LEGALITAT, no es pot separar de l’enorme augment de la desigualtat i la debilitació de moltes comunitats. De fet, ha concentrat la riquesa i l’augment de la desigualtat a un ritme superior al propi creixement econòmic.

Una globalització regulada mitjançant un canvi en la governança mundial hagués fet molt difícil la crisi del 2008 perquè els excessos financers d’un mercat desregulat no s’haguessin produït. Els elements de control establerts després de la Guerra Mundial, el BM, el FMI, etc… no són suficients. El G7 ha hagut de completar-se amb el G20. En aquest escenari, Stiglitz planteja tres possibilitats :

1.- Seguir sense canvis i acabar concloent que aquesta globalització no és sostenible.

2.- Tornar al vell proteccionisme, l’aparent facilitat de tornar a allò conegut.

3.- Gestionar millor les situacions negatives i reescriure les regles per a fer-les més justes.

Les classes mitjanes i treballadores són els nous descontents davant la globalització. Són aquests sectors els que recolzen Trump, Johnson, Bolsonaro, etc… El seu origen ha estat el mal funcionament dels sistema i la desregulació dels mercats financers. És aquest curt terminisme que només valora allò immediat i no entra en els efectes indirectes o a llarg termini. També influeix l’augment d’opcions per a l’evasió fiscal, que ha convertit Nevada, Londres, Irlanda, etc… en àrees que ofereixen oportunitats similar a les d’un paradís fiscal. Un tercer element és la manera com es regula la propietat intel.lectual. És qüestionable si aquesta propietat ha de mantenir-se aquest temps o s’ha de reconèixer una funció social i passar-la a la comunitat científica amb una protecció de drets al creador de la nova tecnologia.

L’autor afirma que la governança és la causa del mal funcionament de la globalització. La gran interdependència entre els països no ha generat un govern mundial que garanteixi la justícia i l’eficàcia. Proposa unes mesures per una globalització inclusiva:

1.- La globalització és un mitjà per elevar el nivell de vida de les persones de tot el món.

2.- Calen regles d’abast mundial quan hi ha externalitats transfrontereres.

3.- Només a escala mundial es solucionen els problemes de seguretat, sanitat, medi ambient, etc…

4.- La governança s’ha de basar en REPRESENTATIVITAT, LEGITIMITAT, TRANSPARÈNCIA i RESPONSABILITAT que fonamentin un PRINCIPI DE LEGALITAT INTERNACIONAL.

5.- El fonamentalisme del mercat porta a la desregulació i a la crisi. Aquest mercat necessita la regulació.

6.- Les economies grans són diferents de les petites i no es poden regular de forma igual.

7.- Les normes pels països en desenvolupament no poder ser iguals que pels desenvolupats.

8.- Els canvis provoquen perdedors. Algunes persones necessiten ajuda per superar el xoc.

9.- La globalització afecta a la societat i a la seva cultura, a més de a l’economia, i s’han de respectar les opcions a favor de la pròpia cultura.

10.- És qüestionable que el mercat és sempre competitiu, com s’observa amb els gegants que controlen sectors econòmics.

11.- Totes aquestes propostes exigeixen una governança eficaç perquè l’economia i la política no són separables.

El segle XXI pot ser el segle de les ciutats i d’una eficaç governança municipal. La necessitat és evident i les tendències en aquesta direcció són molt fortes, no obstant, el futur es pot tòrcer i tornar al conflicte per causa de la desigualtat, del populisme o del nacionalisme.

 

3.- La ciutat com espai de llibertat.

L’apartat anterior pretén fixar el marc de debat sobre l’organització politico-social i econòmica del món actual. Pretén ser una mirada a l’entorn, als desafiaments que afrontem i als instruments amb els que podem comptar per construir solucions acceptables.

Ara hem de girar la nostra mirada a la ciutat i a la definició de condicions que permetin mantenir el seu caràcter d’ESPAI PER LA LLIBERTAT. Per això ens recolzarem en l’obra de R. Sennet “Construir i habitar. Ètica per la ciutat”.

Pretenem tractar aquest autor des d’una òptica que barreja el propi fet civilitzador del que és una metròpoli, constructor humà per excel.lència, amb les conseqüències respecte al que és aquesta desafecció per la democràcia que hem vist plasmada a l’apartat anterior. És a dir, Sennet fa una valoració del que la ciutat implica pel que fa als postulats i valors democràtics.

L’obra de Sennet planteja la distinció entre la CIUTAT entesa com realitat física (Ville) i com la suma de percepcions, comportaments i creences dels seus habitants (Cité). Aquesta dicotomia força la pregunta principal que l’autor planteja a les pàgines del seu llibre: Qui fa a qui? En diferents punts mira de plantejar respostes.

En un món que concentra acceleradament la seva població en ciutats, i que veu créixer exponencialment la mida i la densitat d’aquestes ciutats, la pregunta clau és si l’home fa la ciutat a la mida de les seves necessitats i desitjos o bé la ciutat (l’espai urbanitzat) modula la consciència i la conducta de l’home. Què mou al planificador urbanístic? O, per anar més enllà, què l’hauria de moure?

Sennet a “Construir i habitar” tracta als grans innovadors urbanístics fent especial esment de Cerdà i Haussmann. Dos exemples de veure com la ciutat pot afectar les conductes humanes. Si es modifica l’estructura pot derivar en pràctiques de salut més racionals, cosa que s’ha demostrat certa.

La ciutat que Cerdà va dissenyar pretenia fer de la quadrícula un espai de sociabilitat i d’igualtat, cosa que Sennet no valora positivament atès que ho veu com un monocultiu urbà que, amb aquesta uniformitat, pot emmalaltir. Sennet veu la ciutat com un espai de llibertat que renasqué amb aquesta funció a l’Edat Mitjana, i per això ha de ser OBERTA, i això és perquè és PLURAL; no obstant conclou que per ser oberta ha de ser multiforme, per agregació d’espais heterogenis.

Sennet, partidari “d’obrir la ciutat”, teoritza sobre la clau de volta del disseny urbà: la creació de llocs amb caràcter particular. Aquesta idea és la que motiva el rebuig a la uniformitat intercanviable a les ciutats. Per això, a la seva crítica al model de quadrícula de Cerdà planteja la solució d’una “superilla” que elimini i redueixi el trànsit i el canalitzi pels seus perímetres. Aquestes “superilles” permetrien noves zones verdes i oferirien espais al ciutadà.

Aquesta idea de la ciutat com espai de llibertat, recolzant-se en teòrics com Weber, defensa una concepció on drets i poders tenen una base local, que s’acosta a la ciutat-estat, una idea que no es va consolidar. Els urbanistes es van centrar en la indiferència i insolidaritat com característica de la ciutat actual. Els ciutadans són aliens entre si i amb el medi. Sennet considera que aquesta tendència, cristal.litzada al 1933, reafirmava les distàncies entre “ville” i “cité”.

L’autor analitza l’obra de JaneJacobs (Mort i vida de les grans ciutats) i la seva convicció sobre el caràcter bàsic del BARRI i la porta que representa per a desenvolupar la democràcia directa. La ciutat no pot planificar-se de forma que prescrigui com han de viure, treballar, circular i divertir-se llurs habitants. La seva conseqüència és una ciutat que no esta viva. Estudia la contraposició que observa entre el pensament de Jacobs i el de Lewis Mumford, creador del concepte “ciutat sostenible”.

Mumford valora que hi ha problemes i desafiaments que no poden solucionar-se des d’òptiques i enfocaments centrats en actuacions de comunitats petites. Només la “ville” pot afrontar els desafiaments ecològics o tecnològics. Sennet, conscient de la creixent tecnificació de la ciutat, considera que pot donar lloc a ciutats intel.ligents prescriptives o, alternativament, integradores. La primera imposa criteris i formes de conducta, i la segona, que valora com preferible, genera processos de participació interactiva.

Quin és el camí de l’urbanisme contemporani? L’autor afirma que a la ciutat l’urbanita s’ha tornat “indiferent a la indiferència”. La sociologia va descobrir fa ja un temps, que la ciutat ens fa “indiferents” vers els altres. No hi ha comunitat urbana, hi ha “identitats” parcials que no porten a la fraternitat. Sennet sosté que una ciutat intel.ligent cooperativa és més oberta que la ciutat intel.ligent prescriptiva, tot i que no ajudi a despertar “simpatia pels altres”.

Sembla inevitable referir el seu pensament al nostre espai i al nostre temps, a aquesta Barcelona que ha d’afrontar reptes inevitables com el canvi climàtic i la transició energètica o la revolució del transport col.lectiu i privat; però que afronta també altres desafiaments derivats d’un dèficit de governança. Un dèficit que es manifesta per l’excessiva voluntat de prohibir, reprimir, ordenar i conduir la ciutat sense mirar el futur. Els nostres gestors no actuen amb “modèstia” com Sennet recomana, sinó que imposen patrons de conducta com si fossin els senyores feudals del seu temps.

Cerdà pensà el seu model de Barcelona intuint el creixement urbà i el desenvolupament de l’automòbil. Necessitem governants que sàpiguen preparar Barcelona per la mobilitat del futur, que la vegin com una metròpolis policèntrica i interconnectada i, sobretot, que no la frenin en nom del progrés.

Cal tornar a recordar la dinàmica existent a l’univers de les ciutats globals. Entre aquestes ciutats existeix una connexió física molt forta, conseqüència de la qual poden arribar a tenir necessitats molt similars i que, com corol.lari, estan cada cop més separades dels Estats als que pertanyen.

4.- Conclusions.

Hi ha un conjunt coincident de conclusions per part dels esmentats autors, un nexe que els uneix. En tots s’aprecia el contrast en el sentiment produït per l’enfonsament del Mur de Berlín i el bloc que el sustentava, traduït al llibre “El final de la Història”, de Francis Fukuyama, en el que la DEMOCRÀCIA, el lliure Mercat i el LIBERALISME triomfaven; respecte al que ara és contrastable, la DEMOCRÀCIA no funciona sense defectes.

Aquests autors ho expliquen pels efectes de la GLOBALITZACIÓ, perquè aquesta globalització ha produït un creixement de la desigualtat. La població desconfia de la democràcia perquè els ha decebut. I això significa una baixa participació electoral i un desinterès per la política.

Destaquen que la política actual es tradueix en un auge dels moviments de IDENTITAT: feminisme, LGTBI, grups ètnics minoritaris, etc…, que no són considerats com alternativa global, malgrat que tenen una capacitat de soscavar el sistema democràtic. Les seves conseqüències són:

1.- Es fa política respecte a aquests grups de identitat, ja siguin dones, hispans, homosexuals, africans, etc…

2.- La identitat passa de definir-se entre grups socials o ser-ho entre territoris, cosa que explica l’apogeu dels nacionalismes.

Aquest món de les identitats grupals i territorials amenaça amb destruir el concepte de “ciutadà” sorgit de la Revolució Francesa, hereva, alhora, de la Il.lustració.

Des de determinats intel.lectuals d’esquerra, com Félix Ovejero (“La deriva reaccionària de l’esquerra”), es considera que al ’68 es va produir un canvi de paradigma a l’esquerra, situant el centre de gravetat del seu discurs en la diferència en lloc de en la igualtat. La llibertat, igualtat i fraternitat de l’ideal il.lustrat passa a tenir  altres trets que seria el que permetria a l’individu integrar-se: religió, orientació sexual, gènere, etc… La diferència és el que es subratlla, la igualtat deixa de ser un objectiu. Posició coincident amb el sociòleg R. Ingleart, que considera que s’ha passat del materialisme dels ’60 i ’70, amb una preocupació pel benestar material, a un post-materialisme pel que fa a minories i medi ambient, que s’han convertit, hores d’ara, en valors autoexpressius. En conclusió: resolt allò material, el debat passa a ser sobre la identitat. La situació general és sorprenent perquè aquest nou rol de l’esquerra actual l’apropa a posicions que foren pròpies de la reacció davant la Revolució Francesa i la Declaració Universal de Drets.

Posicions ideològiques impossibles de contactar. L’esquerra passa a empatitzar amb la identitat nacionalista, en lloc de buscar la ciutadania universal i religiosa, en lloc de buscar el laïcisme. És la substitució de l’ideal il.lustrat pel romàntic, que accepta la política fundada en sentiments.

Podem destacar en el llibre de Levitsky i Ziblatt que és fàcil apreciar que, malgrat les diferències estructurals i conjunturals amb el model que ells estudiaren -els EE.UU-, és possible veure paral.lelismes amb el que passa a la UE i, fins i tot, afinar la lupa i introduir la situació política de Catalunya i de la resta d’Espanya. És fàcil observar com s’està eliminant el substrat bàsic no recollit en el marc normatiu de les lleis, que permet que una democràcia sigui estable, la “TOLERÀNCIA MÚTUA” entre els agents polítics i, fins i tot, entre els ciutadans d’idees diferents. Ja no hi ha “contenció”, ni entre els electes ni entre la resta de ciutadans.

La crisi econòmica és un dels factors que influeix, amb la disminució salarial, la inseguretat laboral i l’augment de la desigualtat, amb el corol.lari de ressentiment i la subsegüent polarització. Quan l’estabilitat econòmica de la població és substituïda per la inseguretat, és quan s’obre la porta als enemics interns de la democràcia.

És en aquesta deriva on la CIUTAT GLOBAL te un nou rol a reivindicar. Un rol que eviti aquesta fuita a posicions de divisió de la població en centenars de grups de base identitària que tenen, entre altres conseqüències, la de dificultar les estratègies de connexió.

La Metròpoli, l’espai on treballen i viuen els ciutadans, que poden ser a diferents ens municipals però, alhora, integrats en la realitat Metropolitana, és el lloc amb el que tots es senten identificats, perquè la seva capacitat de creació de riquesa és prou intensa com per eliminar la diferència basada en la identitat ètnica, de gènere, de religió, etc…

La Metròpoli pot significar l’àmbit DEMOS i LIMES, que permeti assolir una major qualitat democràtica, que apropi a representants i representats.

És des de la Metròpoli Global des d’on encara és possible llançar noves propostes de governabilitat que permetin superar les actuals derives identitàries que estan llastrant la democràcia i comprometen el nostre futur.

 

III.- La Barcelona Metropolitana.

1.- Què és avui la Barcelona Metropolitana.

Què en sabem? En què ens afecta? Ens beneficia?

Aquesta entitat és molt més a prop de nosaltres i del nostre dia a dia del que en som conscients, a més a més ens beneficia i podria fer-ho encara més.

Per a situar-nos, val a dir que l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclou 36 municipis, 636 km2, 3’2 milions d’habitants i suposa més del 50% del PIB de Catalunya, a més de gestionar el tercer pressupost públic de Catalunya, després de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, i ser un dels més grans inversors en obra pública. Es tracta d’un continu urbà amb molt pocs exemples al sud d’Europa, una de les seves principals àrees urbanes i un dels grans motors econòmics del sud del continent.

Els municipis que la integren tenen moltes vinculacions entre si però no constitueixen un territori homogeni, ni socialment, ni econòmica, ni cultural, ni política, sinó més aviat divers. No obstant, en conjunt, compta amb els elements per a jugar a la lliga de les grans ciutats, on ha d’estar, depenent la seva situació de la seva pròpia ambició, és a dir, arribarà allà on els seus ciutadans la vulguin situar. Es tracta, per tant, d’un territori divers, ple de desigualtats, però amb un enorme potencial que requereix de polítiques coordinades per a poder competir en igualtat amb altres grans concentracions urbanes que ja han apostat per fer aquest salt.

Per això necessita d’una personalitat política i de la construcció d’una veritable identitat comuna complementària de les entitats locals, que és molt més necessària del que volem reconèixer, constituint l’entitat de l’AMB només el preludi del que ha de ser o pot arribar a ésser. La idea ha de consistir en integrar en lloc d’excloure, i en col.laborar en lloc de competir.

 

2.- El Marc legal.

La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, mitjançant la Llei 31/2010, de 3 d’agost del Parlament de Catalunya, no suposa més que la continuació, o millor dit, recuperació, d’un ens històric que ja havia començat a desenvolupar-se, però que fou anul.lat per motius polítics temorosos de que els prengués competències. La seva antecessora fou la Corporació Metropolitana de Barcelona creada al 1974, que va permetre l’elaboració del Pla General Metropolità de 1976 i del Pla de Sanejament Metropolità.

Així doncs, suposa la restitució d’una entitat que ja havia existit i que ha vingut per a quedar-se, atès que avui dia les grans ciutats no poden entendre’s ni gestionar-se sinó des de la seva globalitat, ja que la resta de municipis no només no són aliens al que passa a la gran ciutat, sinó que també han de ser protagonistes i beneficiar-se d’una gestió metropolitana comuna. Es tracta, com diu el preàmbul de la Llei 31/2010, d’assegurar el dret i la capacitat efectiva dels municipis per a gestionar els afers públics que afecten a llurs ciutadans.

L’art. 93 de l’Estatut de Catalunya ja indica que “els ens supramunicipals es fonamenten en la voluntat de col.laboració i associació de municipis i en el reconeixement de les àrees metropolitanes”. La Llei sorgeix precisament per regular i desenvolupar aquesta col.laboració entre municipis, amb la voluntat de millorar l’eficiència de les administracions actuants al territori metropolità. La base per la creació d’una àrea metropolitana radica en les vinculacions econòmiques i socials entre municipis que fan necessària una planificació conjunta i una coordinació d’obres i serveis. És a dir, tenen el seu fonament més en un objectiu funcional d’efectivitat que no pas en la realitat administrativa existent. Per aquest motiu, la seva eficàcia, eficiència, descentralització i proximitat al ciutadà ha de guiar la seva raó de ser.

No obstant, l’AMB no te un autèntic govern metropolità, li manquen competències exclusives, li falta un finançament independent i pateix una dèbil legitimació democràtica en no ser una administració d’elecció directa. Si bé aquests aspectes posen de manifest les seves debilitats, les seves atribucions demostren que afecten positivament el nostre dia a dia i no ens són gens alienes, raó per la qual cal analitzar aquesta entitat per posar de manifest les seves fortaleses i les seves debilitats i veure de quina manera superar-les per que realment aporti beneficis i no sigui un ens més al que sostenir.

3.- Estructura i contingut de la Llei.

La Llei 31/2010 que crea l’AMB conté 48 articles que s’estructuren en un títol preliminar, seguit de 6 títols, 11 disposicions addicionals, 5 transitòries i 2 finals. No es tracta, per tant, d’una llei extensa. És poc ambiciosa però no deixa de constituir la recuperació de l’entitat metropolitana i, per tant, el germen de tot allò que pot arribar a ser.

L’objecte de la Llei, a més de la seva creació, és la regulació de la seva organització, competències i finançament. És un ens local supramunicipal de caràcter territorial amb personalitat jurídica pròpia, format per municipis de l’àrea metropolitana als que es poden afegir tots aquells que ho vulguin, que tinguin continuïtat territorial amb la resta i per llei del Parlament de Catalunya, cosa que deixa a mans d’una altra administració la seva possible ampliació.

El Títol I regula la seva organització, que està formada pels següents òrgans :

  • Consell Metropolità: constituït per tots els alcaldes i regidors dels ajuntaments dels municipis membres, en funció d’un número proporcional segons el nombre d’habitants, excepte en el cas de Barcelona que compta amb 25 membres.
  • Consell d’Alcaldes: la seva existència no és obligatòria sinó que es pot crear per presentar propostes d’actuació al Consell metropolità.
  • Comissions del Consell Metropolità: per elaborar informes previs o estudiar qüestions específiques de temes per ser aprovats pel Consell Metropolità.
  • President/a i vicepresidents/es: és escollit/da entre els alcaldes/alcaldesses del Consell Metropolità, que, alhora, està composat per una majoria de membres de l’Ajuntament de Barcelona, pel que, a la pràctica, encara que la llei no ho diu expressament, sempre és l’alcalde/alcaldessa de Barcelona.
  • Comissió Especial de Comptes: per examinar i estudiar els comptes i el pressupost de l’entitat, les competències del qual no obsten, però, al Tribunal de Comptes ni a la Sindicatura.

El Títol II es limita a enumerar les grans competències metropolitanes, sense detallar massa com s’exerceixen, i més aviat sembla que la llei mateixa es presenta com una proposta de possibilitats a desplegar, sense constituir una llista tancada i permetent que siguin les pròpies necessitats d’execució d’aquestes atribucions les que decideixin la seva regulació específica.

Les actuals competències que atorga la llei són limitades però molt destacables i actuals. S’articulen al voltant de les següents grans àrees :

  • Territori, urbanisme i habitatge.
  • Transport i mobilitat.
  • Infraestructures, serveis hidràulics i tractaments de residus.
  • Política ambiental i d’energies renovables.
  • Desenvolupament econòmic i social.
  • Cohesió social i territorial.

La llei no les desenvolupa detalladament, ni estableix cap procediment específica pel seu desplegament, si bé es tracta d’àrees de vital importància per crear una identitat metropolitana i per permetre posar en pràctica la solidaritat intermunicipal.

El Títol III és el que regula la gran competència protagonista de la llei: l’ordenació del territori, l’urbanisme i l’habitatge, dedicant-li tot el títol.

El territori és l’espai on s’articulen tota una sèrie de relacions funcionals, de concurrència urbanística, de serveis i de subministraments comuns. Per això, l’AMB hauria de ser l’eina efectiva al servei de l’eficiència en la gestió i el benestar dels ciutadans que la integren.

L’urbanisme suposa potser el millor exemple que dona vida a l’ens metropolità. El sòl susceptible de nous desenvolupaments és escàs i el creixement ha d’analitzar-se des del conjunt de l’àrea metropolitana, idea amb la que es creà el vigent Pla General Metropolità de 1976. No te sentit fer-ho municipi a municipi. La ciutat de Barcelona no te sòl urbanitzable, si bé la demanda d’habitatge, serveis, oficines, hotels, etc… no para d’augmentar. Això implica enfocar la transformació urbanística conjuntament, tenint en compte, alhora, les necessitats de transport, mobilitat i infraestructures de forma que s’uneixin i beneficiïn a tots els municipis metropolitans.

La necessitat d’habitatge assequible constitueix, sens dubte, un dels problemes actuals més rellevants, no només ala ciutat de Barcelona, sinó pràcticament a tots els municipis, i la seva implantació requereix, alhora, de la dotació d’altres serveis com el transport i determinats equipaments. Això implica necessàriament una planificació i una gestió integral del conjunt amb polítiques comunes. Per que la política d’habitatge social sigui eficaç i efectiva, cal tenir en compte a tots els municipis, ja que alguns tenen disponibilitat de sòl i altres no en tenen, i els recursos dels que disposa cadascun dels municipis no sempre coincideixen amb els que més ho necessiten.

 

Seguidament s’estableix el procediment d’elaboració dels diferents plans :

Pla Director Urbanístic (PDU): cal establir els elements estructurants de l’ordenació urbanística en base a un desenvolupament sostenible. Es tracta, per tant, del document marc que definirà l’estratègia metropolitana a nivell de territori, perquè després els diferents plans es desenvolupin en base a aquest i a unes directrius i objectius comuns. A més de definir el seu contingut, la llei estableix el seu procés d’aprovació que, en última instància, és a dir, l’aprovació definitiva, depèn de la Generalitat de Catalunya.

El vigent Pla General Metropolità que data de 1976, està clarament superat i encara està pendent la seva revisió i actualització per encàrrec de la llei de creació de l’AMB. L’incipient PDU és la primera fita en la que s’està treballant i que ha d’aspirar a molt més que un pla urbanístic per a tenir en compte la realitat metropolitana en el seu conjunt en aspectes no només urbanístics i arquitectònics, sinó també demogràfics, econòmics, socials, mediambientals, d’habitatge, etc… és a dir, constituir la base sobre la qual articular i aglutinar les necessitats dels ciutadans en el seu conjunt i la forma en la que oferir-los solucions. Ha de plantejar solucions urbanístiques als reptes metropolitans com les polítiques d’habitatge, de sòl o d’activitat econòmica que hauran de ser concretades als plans urbanístics específics. A partir d’aquest, s’haurà de desenvolupar tot el plantejament urbanístic, tant general com derivat, per mandat de la llei.

L’aprovació inicial del PDU està prevista per desembre d’enguany i, a partir d’aquí, s’inicia tot el procés d’aprovacions i participació ciutadana que ha de culminar amb l’aprovació definitiva per part de la Generalitat de Catalunya. Podríem preguntar-nos si te sentit que un document que estableix les necessitats dels municipis de l’Àrea metropolitana i la forma de donar-los solució, hagi de ser aprovat per la Generalitat.

Al mateix temps es relaciona amb el Pla Metropolità de Mobilitat Urbana, ja en tramitació, qüestió de vital importància en l’elaboració de propostes urbanístiques cohesionades i coherents entre si i entre tots els municipis, ja que no es pot parlar d’una xarxa de ciutats sense un transport que les uneixi. Aquest pla de mobilitat proposa mesures que impliquen necessàriament la col.laboració entre els diferents ajuntaments i altres administracions amb competències en la matèria, que, alhora, són les que aporten la major part del pressupost, cosa que condicionarà la seva implementació.

A partir de l’anàlisi global de la realitat metropolitana que faci el PDU, es podrà elaborar el nou Pla General d’Ordenació Urbanística Metropolità, que concretarà els aspectes urbanístics basats en el coneixement de les necessitats ciutadanes.

 

– Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità (POUM): instrumento plurimunicipal que desplega les determinacions del PDU a nivell de detall de cada municipi. Es durà a terme mitjançant l’actualització del vigent PGM del 1976 i altres instruments de planejament general. La seva tramitació i aprovació depèn de la pròpia AMB, dels municipis afectats en cada cas i de la Comissió d’Urbanisme de l’AMB.

Programes d’Actuació UrbanísticaMunicipal (PAUM): que elaboren els municipis segons les seves pròpies polítiques de sòl i habitatge, en base a la llei d’urbanisme i en coherència amb els plans territorials i directors superiors. La seva aprovació depèn, per tant, dels propis municipis, excepte que tinguin incidències plurimunicipals, en aquest cas, passarà per l’AMB i la seva Comissió d’Urbanisme.

Comissió d’Urbanisme. Si bé la llei la presenta com si fos algun instrument més, en realitat es tracta d’un organisme pròpiament dit, que s’hagués pogut regular al Títol I. És un òrgan que depèn de la Generalitat de Catalunya, en qui recau la seva presidència, i la seva vicepresidència en el president/a de l’AMB. Compta amb 10 vocals nomenats per la Generalitat i 10 nomenats pel president/a de l’AMB, a més d’un representant de l’Administració de l’Estat, amb veu però sense vot. Te competències, entre d’altres,  en l’aprovació definitiva del planejament general (POUM), programes municipals i planejament derivat (plans parcials i plans de millora urbana) en determinats supòsits. Al mateix temps la llei li atorga criteris subjectius per modificar plans aprovats provisionalment per l’AMB.

El Títol IV tracta de les relacions entre els municipis i l’AMB, basats en la forma de participació dels primers a l’entitat.

El Títol V regula la forma de finançament de l’AMB, que es sustenta en l’assignació procedent de determinats tributs, taxes, preus públics, quotes urbanístiques, subvencions, etc… i aportacions dels propis municipis que la integren. És a dir, l’AMB no te autonomia pressupostària, te un elevat nivell de dependència respecte de les transferències d’altres administracions públiques.

El Títol VI que estableix que les persones que treballen a l’AMB, són funcionaris de carrera, personal interí, laboral i eventual, dins el règim de la legislació catalana de la funció pública i la legislació estatal de règim local per la secretaris, intervenció i tresoreria.

No obstant, cal destacar que el personal directiu és nomenat pel Consell Metropolità, per la qual cosa, com ja hem vist, dependrà dels alcaldes/ses i regidors/res dels municipis.

De les disposicions de la llei, destacar l’addicional 9ª relativa a la Constitució de la Comissió d’Urbanisme de l’AMB:

Es constitueix en el moment de l’entrada en vigor del PDU, és a dir, encara no existeix i, per tant, cal anar a la Disposició Transitòria 1ª que indica que fins aleshores, les competències que li assigna la llei seran exercides per les corresponents Comissions Territorials d’Urbanisme o per que designi la Generalitat de Catalunya, exceptuant la Subcomissió d’Urbanisme de Barcelona que les te atribuïdes amb anterioritat, en virtut de la Carta de Barcelona, de la Llei 22/1998.

Destacar també la Disposició Final 1ª sobre la creació de la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’àmbit metropolità de Barcelona. La llei obliga el govern a crear-la en sis mesos des de la seva entrada en vigor, i que assumeix les competències corresponents, excepte en el cas del municipi de Barcelona. Serà presidida per la persona designada per la Generalitat i integrada per 10 vocals nomenats per la Generalitat, 10 per el president/a de l’AMB i 1 representant de l’Administració de l’Estat, amb veu però sense vot.

 

3.- Consideracions crítiques.

Analitzada la llei, observem una ambició competencial que no es pot desplegar a la pràctica, atesa la mancança d’autonomia pressupostària per a dur-la a terme ide poder polític independent, doncs, en última instancia, qui ostenta aquest poder és la Generalitat de Catalunya i, en menor mesura, l’Ajuntament de Barcelona. A això s’hi afegeixen les diferents visions del fet metropolità que es poden donar quan governen diferents partits a ambdues institucions. De fet, ja hem vist el que va passar amb la seva antecessora, la Corporació Metropolitana, i, per tant, hauríem d’evitar repetir la història.

Le llei és del 2010 i el seu primer mandat és l’elaboració del PDU que, 9 anys després, només està en fase d’avanç i pendent d’aprovació inicial a finals del 2019. Hem de plantejar-nos, per tant, per què aquesta tardança en el desplegament dels seus efectes. Això és un exemple clar que il.lustra les limitacions que la llei s’autoimposa.

Un altre punt a destacar és que, de totes les seves competències, només la d’urbanisme és la que està més desenvolupada en el seu articulat, tot i que encara no a la realitat. La resta, no menys importants, també hauran de ser objecte d’un major desenvolupament en funció de les necessitats que la implantació d’aquestes requereixi.

Considerem, a més, que es tracta d’una llei poc exigent en tant que és un subjecte passiu receptor de competències, que no te capacitat activa per proposar exercir-ne de noves, només rep les atribucions que aquesta llei, o d’altres, o els propis municipis, li vulguin delegar.Són els municipis els que l’han d’implementar amb la cessió de les competències que considerin per a una millor gestió i coordinació des de l’àmbit metropolità. Qualsevol delegació de competències porta implícita la voluntat política de perdre cert poder, i el partidisme polític hauria de fer-se al costat si l’objectiu real és convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un actor global al món de les grans ciutats.

Per tant, una de les formes d’impulsar l’AMB és dotar-la de més competències per fer-la útil des d’un punt de vista funcional. Mostrar la seva utilitat per la via dels drets i, sobretot, des d’un punt de vista social. Demostrar que només en les seves polítiques competencials es pot donar resposta a problemes comuns (habitatge, transport, aigua, energia…) i aconseguir una cohesió social entre els municipis que la componen.

Durant la darrera campanya per les eleccions municipals, tots els alcaldables a l’Ajuntament de Barcelona ressaltaren la necessitat i la importància de la Barcelona Metropolitana, erigint-se com els seus grans impulsors. Transcorreguts ja uns quants mesos, no se n’ha tornat a fer cap esment. D’això se’n dedueix que la idea ven, queda bé, però a l’hora de posar-la en pràctica falta voluntat política per delegar poder a un ens superior.

La forma d’elecció del President/a de l’entitat i les amples funcions i discrecionalitat que la llei li atorga, unida a l’elecció indirecta dels òrgans de govern, fa, en definitiva, que l’AMB es converteixi en una institució molt personalista i depenent de la voluntat política del seu President/a, que, a la pràctica, ha estat sempre l’alcalde/ssa de Barcelona.

Per tant, entenem que la institució necessita replantejar-se el seu sistema de governança de manera que es mantingui la presència activa de tots els alcaldes metropolitans, augmentant les competències i el pes del Consell d’Alcaldes; però introduint procediments d’elecció directa de tots o part dels membres del Consell Metropolità, de forma que augmenti la legitimació democràtica de l’AMB.

Una altra alternativa estudiada per aquells que s’interessen per la governança metropolitana, és plantejar l’elecció directa del seu President/a, dotant a aquesta presidència d’una legitimació democràtica més ferma i d’un major pes polític. Per que això funcionés, seria desitjable que es tractés d’un gestor independent dels interessos polítics, altrament, estaríem creant una administració més, quan l’objectiu ha d’estar per sobre dels interessos partidistes. Amb la llei actual això no és possible, caldria modificar-la i, malgrat ser conscients de la dificultat que això implica, no hem de renunciar a tenir-ho com un objectiu a mig termini.

 

4.- Conclusions.

El corsé polític que engloba l’entitat limita la seva pròpia capacitat d’acció. En definitiva, si volem parlar d’una veritable metròpolis, o ciutat global, que assumeixi el protagonisme que es mereix a nivell mundial i es converteixi en un referent a futur, hem de ser nosaltres, els seus ciutadans, la societat civil, la que assumeixi aquest lideratge i doni l’empenta definitiva per l’enlairament de la Gran Barcelona.

La recuperació de la institució metropolitana i les moltes accions que estan duent a terme des d’aquesta. Tot i que es tracta d’un molt bon començament, la llei que dona vida a l’AMB és poc ambiciosa i massa depenent de la iniciativa política. Ha d’aspirar a molt més per a situar Barcelona, en el seu conjunt, entre les grans metròpolis i ser el focus d’atenció d’iniciatives empresarials, científiques, mediambientals, tecnològiques, etc… però de manera que tot això reverteixi, sobretot, en benefici dels seus ciutadans.

 

IV- LA GOVENANÇA METROPOLITANA EN EL DRET COMPARAT.

1.- El marc conceptual

La democràcia com fórmula per a la governança ha entrat en crisi per diversos motius entre els quals, sens dubte, no és menor la capacitat de manipulació dels electors pel fet d’estar sotmesos a un bombardeig informatiu constant, de vegades intencionalment segmentat, i en d’altres, directament orientat a l’objectiu per la via de la intoxicació desinformativa o la mentida. Si a això hi afegim el progrés dels coneixements en matèria d’agregació de dades sobre perfils de consum en el més diversos àmbits, i els avenços en neurociència que voregen el qüestionament directe de la idea de llibertat, el com i el qui de l’elecció dels governants a les institucions de que es dota a l’organització política, esdevenen una qüestió a cavall entre l’evident importància i el dubte.

El debat i l’adopció d’una posició determinada entre les fórmules de democràcia directa o les de la representativa és, fins i tot, més antic que el de la forma que adopta a l’Estat modern, on la divisió del poder es decantà, en general, per la fórmula de representació per determinar els diferents rols de govern. Ja abans d’aquest moment, tant a l’Edat antiga com en la Medieval, la qüestió estava viva, malgrat que el corpus electoral fos molt diferent. A partir de l’edat moderna es va entendre, i no amb poca raó, que les fórmules de democràcia directa, en general circumscrites al referèndum, eren encara més manipulables que l’elecció a través dels partits polítics d’uns representants que, després, lliures per a prendre les decisions que entenguessin convenients, estaven protegits per això per la prohibició del mandat imperatiu. De fet durant la transició, en el debat constituent de la Constitució de 1978, a Espanya s’apreciava com els partits conservadors eren més proclius a valorar i considerar el referèndum com fórmula per a l’adopció ciutadana de decisions, mentre que l’esquerra desconfiava més de la democràcia directa que del vot, tot i que pel que fa al sistema d’elecció, esquerra i dreta moderades es posaren d’acord en adoptar un model electoral que, d’alguna manera, blindés el bipartidisme per l’efecte acumulatiu del model d’Hondt.

Amb allò descrit al principi, és obvi que actualment es més difícil que mai distingir entre la manipulació possible en l’àmbit referendari i la que pugui provocar-se en contextos electorals, però veient com continua vivint la política al segle XIX, podem dir que, en general, seguim abordant la qüestió en termes clàssics i, per tant, donem per vàlid l’axioma de que la democràcia representativa, és a dir, la democràcia indirecta, és, en paraules de Churchill, el menys dolent dels sistemes de govern.

Ara bé, la democràcia representativa o indirecta te, alhora, una doble possibilitat de realització. Tenint en compte que hi ha pràcticament tants sistemes electorals com països al món, la representació pot ser al mateix temps directa o indirecta. De fet, i molt a grosso modo, això és el que distingeix els sistemes presidencialistes dels sistemes parlamentaris de govern. Donald Trump o Emmanuel Macron són Presidents (i amb poder executiu) de llurs respectives repúbliques per elecció directa a partir d’uns electors que no ho són de la mateixa manerani amb les mateixes condicions a cadascun dels seus països. El presidencialisme és, doncs, una fórmula de democràcia representativa que, tot i sent indirecta, és molt més directa que la d’Itàlia o Espanya.

A la manera descrita per a l’espai electoral abocat a decidir qui són els governants en nom de la sobirania de l’Estat (diputats, senadors, president del govern), també en l’àmbit local els models d’elecció poden ser molt diferents. Només per parlar d’Europa, hi ha una molt variada consideració de quina ha de ser la mida mínima de la unitat municipal : en alguns, per exemple els d’àmbit anglosaxó, seria impensable una estructura fragmentada fins lo corpuscular com la catalana, on la major part dels municipi tenen menys de mil habitants. Amb més raó, en un àmbit com aquest, el local, han de produir-se sinergies entre petits municipis i, sobretot, entre masses heterogènies com les que posen en contacte municipis de mida petita amb grans conurbacions en les que es molt fàcil que els efectes de la seva economia i de l’activitat social i cultural ultrapassin les fronteres degut, sense anar més lluny, a una dimensió que opera quantitativament respecte de qualsevol acció.

Tot i que són molts els aspectes que podrien tractar-se en l’àmbit de la governança metropolitana, el que més interès suscita des del punt de vista polític, és el de l’elecció dels seus representants. En l’àmbit comparat i pel que fa a Europa, els alcaldes poden ser escollits de manera directa o a través d’aquells representants que han estat votats en les respectives llistes electorals municipals. El model d’elecció, a partir d’aquí, pot variar, doncs no és el mateix haver d’acordar un alcalde entre tots, que resultar escollit el de la llista més votada si l’acord no s’ha produït. No obstant, el model no necessàriament s’exporta a les àrees metropolitanes o grans conurbacions de municipis, de manera que coexisteixen a Europa metròpolis els representants de les quals són escollits entre els alcaldes i algunes altres, les menys, on es fan noves eleccions per aquest espai concret de poder polític. 

És evident, encara que des d’un punt de vista teòric, que en qualsevol cas resulta més vinculant per a la ciutadania l’elecció directa del màxim nombre de representants de cada institució. En general serà menor l’interès en fer (i costejar) unes eleccions a part per les àrees metropolitanes, si els que han de ser escollits tenen poques o nul.les competències a gestionar. En aquest sentit, resulta obvi que nivell competencial i transcendència electoral són dos factors mútuament retro-alimentats.

Per altra banda, és també evident que fer que siguin els representants locals qui escollin els representants metropolitans condicionaria extraordinàriament les seves decisions, ja que, en certa manera, són servidors de dos interessos simultanis que de vegades poden ser contradictoris : els d’aquell municipi pel que han estat originàriament escollits, i els d’aquesta nova institució, on conflueixen interessos que, per globals, poden contradir els sectorials (fins i tot quan, en el fons, sigui només en aparença). Cal afegir, no obstant, que aquest model és precisament el parlamentari anglosaxó, on el diputat ho és del seu districte i els interessos que defensa en el fòrum global són sempre els de part, i no per això ningú ha dubtat de la legitimitat o consistència de la governança parlamentària o del sentit que puguin tenir les decisions que es prenguin pel conjunt al Parlament.

Fetes aquestes excepcions, els estudiosos assenyalen que, en general, els models d’elecció directa susciten major interès entre els electors; als països on els titulars del govern metropolità es decideixen per elecció directa, el nivell de participació sembla ser una mica major que en aquells altres on els representants ho són a partir de decisions dels representants municipals. Els estudiosos també han analitzat al llarg del temps molts altres aspectes, per exemple, determinar el grau d’incidència en aquesta elecció directa metropolitana del fet que les eleccions d’aquests representants es faci de forma indirecta o directa segons el municipi de que es tracti. El cas de Great London, on només alguns dels seus municipis practiquen l’elecció dels seus alcaldes, sembla exemplificar que es mimetitza a escala metropolitana una abstenció en la participació que només s’altera quan hi ha una sensació de poder provocar una alternança en el poder.

En temps de democràcia entesa en sentit extens, això és, més enllà de la cita amb les urnes en l’esgotament de cada legislatura, i malgrat els riscos que s’apuntaven al principi, les mateixes tecnologies que poden amenaçar-la tenen també la capacitat d’apropar la decisió ciutadana a les institucions (la possibilitat d’articular un vot digital al voltant de consultes diverses seria de gran utilitat en l’àmbit municipal, però també en el metropolità).

En el cas de les grans conurbacions, i veient la manera en que són capaces d’atraure qualsevol altre grup poblacional generant espais urbans interconnectats d’enormes dimensions, és fàcil d’endevinar el creixent protagonisme que hauran de tenir en el futur i la manera en que haurien de legitimar-se a través de fórmules d’elecció directa, almenys en part, més transparents i properes com fórmula de representació, paral.leles a l’augment de les seves competències en pro de major eficàcia, eficiència i generació de sinergies. 

 

  1. L’aplicació pràctica en el marc de la Unió Europea.

Una primera constatació de la que cal deixar constància, és que la Governança metropolitana ha estat objecte d’atenció intensa i creixent por part dels òrgans de govern de la Unió Europea.  En aquest sentit, la Declaració d’Oporto impulsà el desenvolupament de la Xarxa Europea de Regions i Àrees Metropolitanes (1999) donant lloc, poc després, a l’aprovació del Llibre Blanc sobre la Governança (2001).

És interessant comprovar, que el Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) ha declarat reiteradament que les àrees metropolitanes constitueixen “el centre de gravetat d’Europa” (informe 2007) iha assenyalat que els principals factors que frenen el desenvolupament equilibrat de les àrees metropolitanes són la debilitat del sentiment de identitatil’absència d’una gobernança adequada. La seva conclusió es resumeix en aquesta concisa afirmació:

“A les àrees metropolitanes europees els falta legitimitat política” (informe 2007).

Aquesta sostinguda atenció per part dels òrgans de govern de la U.E. estraduí en la Resolució del Parlament Europeu de 21-10-2008 sobre “Governança i associació a nivell nacional i regional i una base per a projectes polítics en l’àmbit de la política regional”, i poc després al reconeixement de que una bona governança multinivell era un dels objectius de la U.E. (Llibre Blanc del Comitè de les Regions 17-6-2009). 

Com pot implementar-se un sistema eficaç de governança multinivell és una qüestió que cada Estat Membre s’ha plantejat d’acord amb les característiques específiques de la seva organització territorial. Ho han fet, no obstant, en el marc de l’Estratègia Europea 2020 que inclou un component específic dedicat a l’Agenda Territorial Europa 2020. 

Aquest factor és el que està impulsant una notable evolució de la legislació sobre governança metropolitana en diversos països de la Unió.

 

  1.   Els casos de França, Itàlia i Portugal.
  1. La Governança Metropolitana a França ha estat regulada per lleis nacionals a partir del 2004, amb reformes al 2010 i novament al  2014.

 

Aquest impuls estatal ha donat lloc a sistemes diferenciats, essent París un cas especial en el que el Consell de París és d’elecció directa i assumeix competències locals i departamentals. L’elecció de l’Alcalde President serà directa a partir del 2020 i mereix atenció l’existència d’un Consell Consultiu metropolità que aplega més de 120 representants de sindicats, empreses i membres de la societat civil.

Al marge de la regulació especial de París, la Llei permet, i el Govern Central impulsa, la cooperació intermunicipal, essent-ne un exemplel’Àrea Aix-Marseille-Provence que agrupa 18 municipis is’estén per 600 km2 amb una població total de més d’un milió d’habitants. El model seguita la zona és substancialment cooperatiu,amb agències especialitzadesper cada funció supramunicipal.

Altres nou ciutats franceses s’han constituït en Pols Metropolitans, un esment especial mereix el cas de Lyon, l’àrea metropolitana de la qualcompta amb cinquanta-nou municipis amb un total de 538 km2i més d’un milió tres-cents mil habitants. En aquest cas s’ha pretès unificar tota l’administració del territori amb un Consell Metropolità i una conferència d’Alcaldes i un President que serà d’elecció directa a partir del 2020. 

  1. També en el cas d’Itàlia l’administració metropolitana fou regulada per Llei al 2014,resultant-ne que un total de deu àrees del país s’han declarat ciutats metropolitanes, assumint funcions locals i provincials.

 

A Roma, Bolònia, Gènova, Milá, Florència i Bari la nova organització territorial està en fase de implementació, si bé la seva plena eficàcia requereix una reforma de la Constitució. 

L’òrgan bàsic de govern és la Conferència d’Alcaldes, per la qual cosa el sistema és substancialment d’elecció indirecta pel nivell metropolità, tot i que incorpora elements d’ elecció directa a nivell local. 

  1. El mateix sistema de regulació per Llei estatal ha impulsat l’associació obligatòria de municipis a les àrees de Lisboa i Oporto. La Llei del 1991 fou modificada al 2003, al 2008, al 2010 i novament al  2013.

 

L’àrea de Lisboa te una extensió de 3.000 km2 i aplega divuit municipis que sumen més de tres milions d’habitants. L’Assemblea te un total de cinquanta-cinc membres, el seu òrgan executiu està configurat sobre els alcaldes dels municipis metropolitans. A partir del 2021 està prevista l’elecció directa del seu President. 

El mateix passa a l’àrea d’Oporto, que te una extensió de 2.000 km2, agrupant disset municipis i un total d’un milió vuit-cents mil habitants.

També en aquest cas el sistema indirecte d’elecció de consellers es combina amb l’autoritat  reconeguda als alcaldes. El sistema esdevindrà mixt a partir del 2021 amb l’elecció directa del seu President. 

 

  1.   Els casos Anglès i Alemany.
  1. Anglaterra ha construït el seu sistema de governança metropolitana partint del principi de “self-government”, que reconeix una ampla autonomia als municipis i comptats, i del sistema electoral anglès amb districtes uninominals. 

 

Una Llei del 1985 (M. Thatcher) va abolir les institucions metropolitanes representatives, eliminant el Gran Londres.

  1. No obstant, a partir de l’any 2000 Londres va tornar a tenir una administració més institucionalitzada amb funcions no només de planificació, sinó també de prestació de serveis (Greater London Authority- G.L.A.). 

 

La G.L.A. s’estén a la City i a trenta-dos districtes que no arriben a cobrir la totalitat de la conurbació londinenca. L’Alcalde President és d’elecció directa i també ho són tots elsmembres dels Consells de Districte i el seu Alcalde. L’Alcalde President governa juntament amb la London Assembly, els vint-i-cinc membres de la qual són també d’elecció directa. 

Aquest sistema estableix una relació entre els ciutadans i l’Administració metropolitana en un doble nivell, atès que escullen als Consellers i a l’Alcalde de Districte i, a més, a l’Alcalde Metropolità i a l’Assemblea. 

Les funcions metropolitanes són extenses i van des de la planificació del territori il’estratègia de desenvolupament, fins la prestació de serveis directes al ciutadà en matèries com transports, política i  emergències, tractament de residus i control del medi ambient. 

  1. Manchester i Liverpool van constituir igualment entitats metropolitanes afectades per la Llei del 1986, per tornar a constituir en la última dècada administracions amb elecció directa dels Consells de Districte i també de l’Alcalde Metropolità, però no d’òrgans col.lectiusmetropolitans.

 

  1. El sistema d’organització del’Estat a Alemanyaés de base federal, plantejament que afecta a totsels nivells de l’administració. Tres dels setzelanders federals són ciutats-estat, el que, per a nosaltres, mereix una atenció especial. 

 

Per altra banda, un total de  cent-dos districtes urbans configuren una importantxarxa administrativa supramunicipal. Per això podem definir aquest sistema com de governança multinivell de geometria variable. 

  1. Un primer model de governança metropolitana és la Regió Metropolitana constituïda per Sarre i Aquisgrán, però particularment rellevant és Hannover, una àrea de 1.519 km2 amb vint-i-vuit municipis i un milió d’habitants. 

 

En aquesta regió els electors escullen directament els vuitanta-quatre membresde l’Assemblea i a l’Alcalde President. 

Les seves competències són importants en el terreny de la planificació del territori, però també en matèria de prestació de serveis directes als ciutadans. 

  1. Un segon model es basa en la cooperació intermunicipal sense que els organismes així configurats assumeixin competències dels Landersi sí exclusivamentdels municipis que els componen.

 

És el cas de l’Àrea Frankfurt/Rhine-Main que agrupa setanta-cinc entitats locals en una superfície de 1.400 km2,amb gairebé dos milions d’habitants. La seva organització administrativa s’estructura en base a una Assemblea d’elecció directa i un Consell d’Alcaldes. 

També s’enquadra en aquest sistema l’àrea de Stuttgart que abasta cinc districtes i cent-setanta-nou municipis. El seu òrgan de govern metropolità és una Assemblea de noranta-tres membresescollits directament. L’Assemblea designa al President i al Director Executiu.

  1. El tercer sistema d’administració està constituït per les Ciutats-Estat de Berlín, Hamburg i Bremen que formen alhora un Estado federat i una conurbació metropolitana, tot i que la superfície d’uns i d’altres no coincideixi en cap  dels tres casos. El seu doble caràcter fa innecessària l’existència d’organismes administratius especialment metropolitans, però exigeix un alt grau de cooperació entre Estats federats, atès que les àrees metropolitanes de les tres Ciutats-Estat sobrepassen les seves fronteres polítiques. 

 

Berlín te una extensió de 891 km2 dividits entre dotze Districtes amb Assemblees d’elecció directa. La Cámara de Diputats del Landerescull l’Alcalde-President. 

Hamburg, per la seva banda, te una extensió de 755 km2 , amb un milió vuit-.cents mil habitants. Els set districtes en que es divideix tenen llurs respectius òrgans municipals d’ elecció directa, subordinats a les cambres del Lander que escullen l’Alcalde Ministre. 

 

Finalment, Bremen que te una superfície de 326 km amb una població de nou-cents mil habitants. Els cinc districtes que la componen escullen el seu respectiu ajuntament, mentre que un Parlament escull l’Alcalde-Presidenti un segon alcalde amb funcions més locals. 

En tots els casos, l’àrea metropolitana d’aquestes ciutats suma una poblaciómolt més gran que la delsLandersi s’estén pelsLanders veïns, tot exigint la formació d’agències especialitzades amb la col.laboració de diversos Estats federats. 

 

  1. Altres models.

No és possible tancar aquesta anàlisi sense fer referència a altres casos on no existeixen òrgans administratius metropolitans, però sí que afronten la necessitat de planificar un territori metropolità i de garantir la prestació de serveis a escala supramunicipal. 

Els casos de Viena, Brussel.les o Madrid constitueixen models de Ciutat-Regió, cadascuna amb característiques pròpies, però totes dotades d’una cambra representativa d’elecció directa que escull els seus òrgans executius i el seu President. 

En tots els casos esmentats, l’Administració regional impulsa la creació d’agències supramunicipals per la prestació de serveis i assumeix les competències de planificació del territori.

Tots els nivells d’administració en aquests supòsits són d’elecció directa. 

 

V.- GOVERNAR LA BARCELONA METROPOLITANA.

1.- El territori de la Barcelona real.

Existeix una Gran Barcelona, com existeix el Grand Pariso elGreatLondon. Ho experimentem cada cop que sortim de compres per anar a La Roca del Vallès, cada cop que ens banyem a les platges de Gavà o Sitges, que visitem amics a El Maresme o una cava a Vilafranca del Penedès, o que agafem un avió al Prat. La seva existència és un fet indiscutible malgrat que encara que no haguem estat capaços de delimitar-la de forma precisa.

L’intent més formal de definició s’inclou a la Llei 27.7.2010 i en la seva definició de les set Vegueries o Regions en que es proposa dividir Catalunya, al menys a efectes del Pla Territorial General de Catalunya (PTGC). La Gran Barcelona es correspondria aquí amb l’anomenada Regió I i estaria formada per 164 municipis pertanyents a 7 comarques : Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental.

No obstant, la divisió de Catalunya en Vegueries/Regions és una idea que es superposa a la realitat plural i canviant. Pocs mesos després d’aprovar-se aquesta delimitació territorial, la Regió I es va veure privada de l’Alt Penedès i del Garraf, que van passar a constituir una àrea separada d’actuació funcional, que al 2017 es convertiria en una vuitena regió de Catalunya. Tots aquest canvis van suposar poc més que un traçat de línies al mapa, sense modificar la realitat institucional i menys encara, la realitat social i econòmica.

Quins són els límits de la Barcelona real depèn de quina visió es tingui sobre el tema, Mariona Tomás explica a la seva obra “Governar la Barcelona Real”:

D’aquest debat, i en relació amb els models de governança metropolitana de Barcelona, el que ens interessa destacar és l’existència de dues visions del territori metropolità, sobretot des de la perspectiva del planejament urbanístic i territorial. En efecte, en el debat sobre propostes de l’organització territorial a Catalunya, ha existit una tensió entre una concepció més ampla del fenomen metropolità (corresponent a la Regió I o la vegueria metropolitana) i una visió més reduïda (centrada en el primer criteri metropolità).”

El cert és que la Barcelona Gran ha tingut sempre una geografia variable en funció dels serveis a prestar. Així, l’autoritat del Transport Metropolità opera sobre les 7 comarques que inicialment conformaven la Regió I, juntament amb l’Anoia, el Solsonès i la Selva.

Per altra banda, Aigües del Ter Llobregat (ATLL) actua també sobre la base de les 7 comarques adscrites a la Regió I, o les que hi suma, com en el cas anterior de l’Anoia; però també el Bages, Berguedà i Osona, no, en canvi, La Selva ni el Solsonès.

A una base territorial difosa s’hi afegeix certa indefinició respecte als serveis que haurien de prestar-se amb una extensió territorial superior a la de la primera corona.

Els qui s’han aproximat a l’estat d’aquesta matèria (Mariona Tomás i Oriol Nel.lo) conclouen que certes polítiques d’infraestructures, d’impuls econòmic i, sobretot,  de política redistributiva, només tenen sentit quan es defineixen i s’executen en aquesta escala territorial.

No obstant, l’opinió comú és que en aquest àmbit territorial s’ha d’intensificar la cooperació horitzontal (entre municipis) i vertical (amb altres administracions) abans de pensar seriosament en una possible institucionalització.

Tinguem en compte, a més, que les lleis d’Ordenació Territorial de 1987 inclouen la Llei 6/1987, de 4 d’abril, d’Organització Comarcal de Catalunya que atorga a les comarques funcions de coordinació i cooperació amb els ajuntaments que, en bona mesura, coincideixin amb competències de les Diputacions Provincials (M.Tomás “Governar la Barcelona Real”, pàg. 135).

L’organització comarcal, així configurada, suposà també la “fragmentació institucional” del territori metropolità, en paraules de Jordi Borja, i introduí una nova entitat amb la que calia establir vincles de coordinació.

Hem d’acceptar que el territori de la Barcelona Gran, tal com es defineix la Regió I, o amb l’extensió que la seva geometria variable acabi fixant, no te un nivell d’institucionalització propi. La seva governança és necessàriament federativa i s’estableix mitjançant mecanismes de cooperació sectorial o territorial (“Quines polítiques per a quina Metròpoli”, punt 1.1), sense que les propostes contingudes als treballs consultats permetin avançar significativament més enllà de les funcions de planificació.

2.- L’administració desconeguda.

L’obra “Governar la Barcelona Real” (Mariona Tomás) conté la referència a una enquesta realitzada per la CMB al 1984. En aquell moment, tan sols un 6% dels enquestats coneixien l’existència de la CMB i només el 2% sabia qui era el seu president (pag. 166).

La mateixa autora, en el seu article publicat a “Papers 61” de l’IERM, fa referència a una nova enquesta feta pel Grup de Recerca d’Estudis Locals de la Universitat de Barcelona, entre el 2013 i el 2016. La seva conclusió és que les persones participants no saben descriure què és l’AMB, ni tampoc fixar el seu territori. No obstant, el grau “d’ identificació” amb l’AMB és notable (7,4 en una classificació de 0 a 10). L’autora enfatitza que es tracta d’una “identificació funcional” construïda sobre la base de que es tracta d’una administració que funciona.

No és estrany, per tant, que el treball “Quines polítiques per a quina Metròpoli”insisteixi en la necessitat de generar un coneixement dels sistemes urbans metropolitans (punt 1.a) o es destaqui que :

No existeix encara –o existeix de manera molt incipient- un relat compartit que reconegui o reforci l’àrea metropolitana com l’espai polític necessari per implementar determinades polítiques i projectes de primer ordre” (punt 2.1.)

Per continuar insistint en que qualsevol canvi institucional passa per donar més a conèixer i posar en valor la realitat metropolitana (punt 2.2, i, en especial, 2.2.a) i concretar al Bloc B, destinat a propostes de millora de la governança metropolitana, diverses propostes de caràcter substancialment informatiu, especialment a l’apartat B.04 “Legitimitat Democràtica Metropolitana” on es pretén impulsar un pla de difusió de l’àrea territorial metropolitana i de la pròpia institució, així com donar major visibilitat a les polítiques metropolitanes incloent específicament :

“També facilitar la mobilitat per tot el territori per generar una base que ajudi a construir l’imaginari metropolità i, per tant, la demos metropolitana” (4.2)

També pot ajudar a quest desconeixement la discordança entre el que l’AMB diu i el que realment fa. En realitat, aquesta dicotomia ve d’antic, atès que la CMB dedicava els seus recursos a la planificació urbanística, el transport públic, les aigües i el sanejament, mentre reclamava la necessitat de desenvolupar polítiques socials i administratives (“Governar la Barcelona Real” pàg. 77 i seg.).

Avui, la Reflexió Estratègica Metropolitana (REM) ha identificat “sis eixos paradigmàtics” per la construcció metropolitana:

  • Inclusió social
  • Desenvolupament econòmic sostenible
  • Sostenibilitat ambiental
  • Mobilitat eficient
  • Territori cohesionat
  • Capitalitat i governança

Segons la nostra opinió, aquests eixos dibuixen l‘administració metropolitana com vol ser, i fins i tot, com hauria de ser; no obstant, no és un dibuix correcte del que realment és actualment. Així, dos treballs de Maite Vilalta, professora de la UB, publicats respectivament a “Papers 61” (en col.laboració amb Paula Salinas, UAB), i en el document “Quines polítiques per a quina Metròpoli” mostren la següent situació:

Així doncs, el primer que hem de saber és quin tipus d’àrea metropolitana tenim i quina voldríem tenir. La principal disjuntiva és decidir si el Govern metropolità, a més de prestar els serveis típics de transport urbà, recollida de residus i polítiques mediambientals, també hauria de prestar serveis estretament lligats a l’estat del benestar, que tenen un clar caràcter redistributiu. Doncs bé, analitzant el pressupost de despesa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) podem afirmar que es trobaria més aviat en el primer cas que en el segon”. (“Quines polítiques per a quina Metròpoli”). 

Aquesta administració desconeguda, però reconeguda com eficaç, te una clara vocació d’ampliar la seva àrea d’actuació per cobrir, no només els serveis i actuacions que beneficien tota l’àrea en el seu conjunt, sinó també aquelles que impliquen una redistribució de recursos, els que generen externalitats o els que poden presentar economies d’escala.

Lluitar contra la desigualtat i l’exclusió a escala metropolitana, o impulsar mesures que millorin la competitivitat de Barcelona davant altres ciutats globals, requereix modificacions institucionals i una millora de la governança metropolitana.

 

Aquestes polítiques únicament es poden concebre, planificar i executar des d’una administració institucionalitzada i així, efectivament, es va intentar entre 1974 i 1987 a través de la Corporació Metropolitana de Barcelona sota l’impuls de Pasqual Maragall, i així s’està intentant ara, a partir del 2010, després de la constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Recentment Oriol Nel.lo contestava a “Política & Prosa”:

Segurament seria necessària una major capacitat i agilitat de gestió. Vàrem recuperar l’Autoritat Metropolitana de Barcelona amb la Llei del 2010. Des d’aleshores han passat nou anys i els avenços han són discrets, hi ha un consens generalitzat de que caldria un impuls d’un govern metropolità més fort” (núm. 6, abril 2019).

Aquest consens generalitzat sobre la necessitat d’un govern metropolità més fort capaç de desenvolupar eficaçment polítiques en un àmbit més extens, es forja des de l’absolut respecte a l’autonomia municipal i sense que suposi cap pretensió de fusió dels municipis que formen part de l’AMB.

En algun moment passat, alguns prestigiosos urbanistes van defensar la conveniència de fusionar els municipis del voltant de Barcelona. Entenem que aquest plantejament està superat i més aviat crea un problema en comptes de resoldre’l.

L’enquesta feta pel Grup de Recerca en Estudis Locals de la UB, mostra que una majoria dels consultats rebutgen la idea d’incorporar el seu municipi a Barcelona, no obstant, sembla destacable que a les ciutats de més de 100 mil habitants, el 48’3% en sigui favorable, un 39’1% contrari i un 12’6% indecisos (Papers-61, pàg. 57).

També sembla important deixar constància de que els consultats són partidaris de simplificar l’administració, de manera que rebutgen crear nous càrrecs sense eliminar-ne d’altres de forma paral.lela.

 

3.- Reptes i respostes.

La Reflexió Estratègica Metropolitana (REM) es planteja eixos per l’acció futura a nivell metropolità que requereixen majors competències i més recursos econòmics. Des de les paraules inicials d’Ada Colau, el treball “Quines polítiques per a quina Metròpoli” planteja reptes en relació al territori, les institucions i les polítiques tot mantenint un cert nivell d’ambigüitat pel que fa a l’àmbit territorial al que es refereix.

En ocasions parla des de la Barcelona Regió I i en d’altres, la majoria, des de l’AMB com la única Administració metropolitana institucionalitzada.

Per expressar-ho en termes gràfics, constatem que el document “Quines polítiques per a quina Metròpoli”, en el seu mapa 01 (Els sistemes urbans metropoitans) reflecteix serveis metropolitans prestats més enllà del territori de la Regió I, tot i que certament amb una geografia variable. El mapa 02 (El sistema d’espais oberts) es configura com la Regió I inicial, amb el Garraf i l’Alt Penedès inclosos, coincidint amb el mapa 03 localització de la despesa empresarial en R+D); però no amb el 04 i 05 que, en fixar les infraestructures de serveis i ferroviàries, reflecteixen la interconnexió de tot el territori de Catalunya. Per últim, el mapa 06 analitza la desigualtat de rendes a l’àmbit estricte de l’AMB. Com hem dit anteriorment, la geografia de la Barcelona Real és variable i així continuarà. Serveixi com a símptoma que cap dels mapes reflecteix la Regió I en la seva versió reduïda del 2017.

El següent problema plantejat és la planificació urbana. En aquest punt, partim de que la competència inicialment atribuïda a la CMB fou assumida per la Generalitat de Catalunya a partir del 1987, i més tard tornada a l’AMB mitjançant la Llei del 2010.

La incertesa institucional ha provocat retards en matèria de planificació estratègica i de coordinació entre les diverses administracions implicades. El Pla Director Urbanístic (PDU) difícilment serà efectiu sense una governança metropolitana més forta.

Per altra banda, les competències que l’AMB aspira desenvolupar, són concorrent amb les competències de l’Estat i de la Generalitat, el que obliga a desenvolupar sistemes de relacions multinivell i a establir mecanismes de cooperació.

Resulta inqüestionable que l’exercici d’aquestes competències requereix un replantejament del sistema de finançament de l’AMB.

Aquesta reforma hauria de garantir suficiència i equitat horitzontal, però també exigiria fer possible que l’AMB desenvolupés directament polítiques i projectes metropolitans en lloc de servir únicament de canal de circulació de transferències cap als ajuntaments.

En aquest punt l’estudi “Quines polítiques per a quina Metròpoli” deixa oberta la següent qüestió :

Legitimitat fiscal: en quina mesura pot ampliar-se el sistema fiscal i tributari de l’AMB si la majoria de població no coneix les institucions i te una vinculació política o identitària? Cal establir eleccions directes per ampliar el sistema fiscal?” (punt 2.3.b)

Enfortir el poder polític metropolità no és deslligable de la configuració del seu sistema de representació. La representació indirecta genera distància entre els representants i els electors, dificulta el coneixement de la institució i suposa un seriós inconvenient a l’hora de fer balanç de la gestió, en la mesura en que els representants han d’actuar en l’àmbit metropolità, però es sotmeten a la reelecció en l’àmbit local. Per dir-ho en paraules de Mariona Tomás :

La continuïtat dels consellers metropolitans no depèn del seu rendiment a escala metropolitana, sinó municipal” (Papers 61, pàg. 54)

Entrant a considerar l’àrea de la política econòmica, els reptes són la lluita contra la desigualtat, l’impuls de l’economia circular i l’impuls de la transició energètica. També en aquest camp, incrementar l’oferta de l’habitatge social requereix una política d’àmbit metropolità que ha de recolzar-se en els instruments ja existents, com són el IMPSOL, el Consorci metropolità de l’HabitatgeoHabitatge Metròpolis Barcelona, però que no tindrà el potencial necessari sense una profunda reforma institucional i de finançament.

L’estudi  “Quines polítiques per a quina Metròpoli” recull, com instrument de lluita contra la desigualtat, la creació de Barris Metropolitans, equivalents als 63 barris de Barcelona, ja que entén que les necessitats i possibilitats es detecten millor en aquest àmbit d’actuació.

Hi ha una important discrepància pel que fa al nivell d’execució del Pla de Barris definit i executat per l’Ajuntament de Barcelona a la passada legislatura. No obstant, existeix un ample consens pel que fa a la conveniència d’operar, a nivell metropolità, sobre el mateix tipus d’unitat territorial. En aquest sentit, Francesc Magrinyà (ex director de l’Àrea de Planificació Estratègica de l’AMB) opina que és necessària:

L’elaboració d’una metodologia per l’establiment d’unsbarris metropolitans i l’elaboració d’una metodologia i aplicació per la definició d’uns indicadors sintètics pels barris metropolitans.” (Quines polítiques per a quina Metròpoli”, pàg. 54).

Per últim, resulta imprescindible fer referència a la projecció internacional de la metròpolis Barcelona. Avui les grans metròpolis del món generen el 80% del PIB global. En una economia basada en el coneixement i en la innovació, el creixement es concentra en una xarxa de ciutats globals que cobreix el món (Xavi Casinos, Política & Prosa nº 6, pàg. 645; Jordi Borja i Mireia Belil (Quines polítiques per a quina Metròpoli, pàg. 39).

Aquestes ciutats competeixen entre si per atraure talents per crear empreses i també per ser atractives per la inversió, especialment en sectors capaços de crear ocupació de qualitat, com passa al sector TIC. Barcelona va entrar a la xarxa de ciutats globals com resultat de l’esforç de molts, però, de manera especial, sota la direcció de Pasqual Maragall com alcalde i de tots els que van fer possible els JJOO del ’92.

No obstant, romandre al cim i mantenir-se com una ciutat atractiva per la inversió i el talent no és fàcil, i no podem oblidar que molt recentment l’EMA ha trobat la seva nova seu a Amsterdam, no a Barcelona.

Impulsar la presència internacional de Barcelona requereix una administració potent i eficaç. Com indiquen Mireia Belil i Jordi Borja: “la diplomàcia de ciutats està en expansió” (Quines polítiques per a quina Metròpoli, pàg. 39) ; però les aliances globals entre ciutats només seran possibles i eficaces reforçant la democràcia a nivell local i, concretament, en l’àmbit metropolità.

 

4.- Una governança més eficaç per una administració més propera i inclusiva.

El treball de Mariona Tomás “Governar la Barcelona Real” es va publicar al 2017, però segueix tenint avui plena actualitat. És una obra centrada en les aportacions de Pasqual Maragall a la idea Metropolitana, primer en la seva condició d’alcalde de Barcelona i més tard com President de la Generalitat. L’obra es tanca amb una reflexió que considerem convenient transcriure :

No obstant, encara som lluny de la visió de l’Àrea Metropolitana de Maragall com espai polític i apropiat per la ciutadania; una futura investigació hauria de ser analitzar si aquesta es dur a terme o no, i per quines raons”.

 

Actualment resulta fàcil veure que Maragall es va anticipar al seu temps i va defensar un concepte de la Barcelona Metropolitana que topà amb fortes resistències, avui ja superades. A l’espera d’aquesta futura investigació que Mariona Tomás proposa i que el document “Quines polítiques per a quina Metròpoli” anuncia, BDF vol presentar la seva modesta contribució al debat sobre la governança que la Barcelona Metropolitana necessita.

Pretenem basar-nos en els principis de representativitat, legitimitat i responsabilitat que han de caracteritzar tot bon govern. Això suposa plantejar, sens dubte, la necessitat de superar l’elecció indirecta del Consell Metropolità i assumir com a pròpia la tendència que s’observa a tota Europa a favor de l’elecció directa dels òrgans de Govern Metropolità, tot i que, en fer-ho, respectem plenament els caràcters específics de la Metròpoli Barcelona.

Per múltiples raons pensem que, en el cas concret de Barcelona, resulta més convenient la instauració d’un sistema mixt al Consell metropolità i no l’elecció directa de l’Alcalde Metropolità.

Per tal que el sistema sigui eficaç, convindria ampliar el número actual de 90 consellers i passar a 100, no només perquè això representa la recuperació del Consell de Cent, tan profundament associat als moments de màxima expansió internacional de Barcelona, sinó per raons estrictament funcionals.

Una part d’aquests consellers haurien de ser membres nats incorporats directament als 36 alcaldes dels municipis metropolitans. La seva presència a l’Àrea Metropolitanaés ja un fet en la configuració actual, i te ple sentit, des de l’òptica del federalisme municipal que defensem, garantir-los la presència al màxim òrgan de govern de l’AMB i potenciar les funcions que actualment exerceix el Consell d’Alcaldes.

Els 64 consellers metropolitans restants, podrien escollir-se per districtes uninominals a una sola volta. Amb la població actual de l’AMB, això suposa un conseller per cada 50 mil habitants. Que és exactament la població presa com referència per atribuir els diputats que corresponen a la província de Barcelona al Parlament de Catalunya (Disp. Transitòria Quarta, apartat 2 EAC).

La creació d’una consciència metropolitana, exigeix definir les circumscripcions electorals prescindint de les demarcacions municipals, buscant espais que coincideixin, en la mesura del possible, amb els barris ja existents i els projectats “barris metropolitans”.

En termes de representació territorial, la nostra proposta no canvia substancialment la situació actual en la que el municipi de Barcelona te 25 representants sobre 90 membres, ara passaria a tenir-ne 32 sobre un total de 100. El Consell Metropolità així configurat, escolliria l’Alcalde Metropolità d’entre els seus components, que gaudiria, així, de la confiança d’una majoria al Consell.

La necessitat de que hi hagi un vincle permanent entre representants i representats, i l’estès sentiment de crisi al voltant de la pròpia idea de la democràcia representativa, fan aconsellable atorgar a l’electorat la possibilitat d’impulsar un vot revocatori dels conseller electes.

Instar un vot revocatori hauria d’exigir que els seus promotors comptessis amb el recolzament inicial d’un percentatge raonable d’electors, considerant com mínim aconsellable un 10%, donant lloc, si es comprova aquest recolzament, a una votació estrictament revocatòria que, cas de prosperar, motivaria una nova convocatòria electoral únicament al districte afectat.

El sistema així concebut garanteix, segons la nostra opinió, que el nivell de coneixement de la institució augmenti ràpidament, fins i tot amb nivells de participació relativament baixos.

Així mateix, s’acompleix amb el principi de representativitat i legitimitat d’origen i es garanteix que els consellers, excepte els de caràcter nat, responguin de la seva gestió metropolitana directament davant el seu electorat, trencant la disfunció actualment existent que jutja la gestió metropolitana amb òptica local.

És cert que, tal i com es planteja el sistema, no està funcionant a cap administració metropolitana del nostre entorn. No obstant, les diferències respecte d’altres models són substancialment dues :

  • La incorporació dels alcaldes com membres nats del Consell Metropolità.
  • L’admissió del vot revocatori del mandat.

La primera és ja una realitat al nostre sistema i respon al reconeixement del caràcter federatiu que ha tingut sempre la Barcelona Metropolitana, i que constitueix, a més, la única via possible cap a la futura institucionalització de Barcelona Regió.

La segona és una aportació d’ús, cada cop més estès a sistemes que consideren imprescindible apropar els representats a llurs electors, i donar als electors sistemes més eficaços per exigir responsabilitat als seus representants.

És important ressaltar que la proposta de nova governança que formula BDF no implica la creació de noves administracions. Ans a contrari, en la mesura en que augmenta la legitimitat democràtica i la representativitat d’una administració preexistent, hauria de fer possible una disminució d’organismes el personal, pressupost i funcions, dels quals serien assumits per l’AMB.

Suprimit ja el Consell Comarcal del Barcelonès, haurien de suprimir-se o redefinir els Consellers comarcals del Baix Llobregat i del Vallès Occidental, delegant,en allò que calgui, les seves competències a l’AMB.

El mateix hauria de passar amb la Diputació de Barcelona, que passaria a exercir llurs competències més enllà del territori de l’AMB, alhora que delegaria competències i transferiria recursos a favor de l’AMB.

El resultat suposaria una administració més forta, més eficaç, així com més simple estructuralment i menys costosa en el seu funcionament si es suprimeixen organismes duplicats i es deleguen competències adequadament.

 

Per últim, però no menys important, l’establiment d’un nou sistema de governança per l’AMB, no requereix complicats processos ni reformes constitucionals o estatutàries. La llei de creació de l’AMB és una llei del Parlament de Catalunya i la reforma de la seva governança pot fer-se pel mateix mitjà: és una qüestió de voluntat política.

 

  1. ÉS TEMPS DE SOLUCIONS.

1.- Governar un futur d’esperança

En el nostre anterior treball “Un proyecto para la Barcelona Metropolitana”, deiem que el futur no està escrit i que ningú està legitimat per pensar que els assoliments passats en el terreny social, polític o econòmic són irreversibles.

Les societats, i les ciutats, són ens vius que creixen, de vegades, però també s’estanquen i decauen. En aquell treball associàvem èxit i decadència amb una bona o deficient governança. D’aquell impuls sorgeix el present treball centrat precisament en la governança com motor de la cohesiò social i el desenvolupament sostenible.

Aleshores escriviem :

Vivim un moment en el que la possibilitat d’una energia no contaminant i suficient s’ha fet real, en el que les ciències de la salut avancen dia a dia, en el que nous mitjans de transport col.lectiu i individual no contaminants es desenvolupen contínuament, i vivim també, i fonamentalment, en un món on el talent i la creativitat s’han convertit en els principals creadors de riquesa”.

Aquest és el fonament sobre el que basar un futur d’esperança, un futur que està per escriure i que només pot escriure’s des d’una governança participativa, transparent, sostenible i eficaç.

Les persones que hem col.laborat en aquest treball hem considerat necessari fer referència a les negatives conseqüències d’una globalitzacio irreversible i .. desgovernada.

També hem fet referència a una altra tendència observada a escala mundial que provoca el creixement dels moviments identitaris i comunitaristes i que han arribat a suposar una amenaça per a la democràcia liberal.

Finalment hem assenyalat l’existència d’una altra forta tendència que empeny a la concentració de la població i al creixement de les macrociutats.

Entenem que aquestes tres tendències “fortes” manifestades a escala planetària estan interrelacionades. Els problemes derivats d’una globalització desregulada i de la feble governança mundial, incentiven l’augment de la desigualtat i alimenten la migració cap a les grans ciutats.

Masses creixents de la població mundial es senten empeses cap a les grans ciutats a les que hi arriben en situació de profund desarrelament.

És en aquest context social en el que la crisi democràtica es manifesta amb més intensitats i on la desigualtat és més escandalosa. És també aquí on es desenvolupen els moviments identitaris com refugi per els exclosos del sistema i on es genera un clima universal de revolta contra un poder percebut com injust.

Ens enfrontem a problemes globals, però són problemes que incideixen directament sobre els ciutadans i el medi en el que habiten ; un medi configurat de forma creixent per ciutats metropolitanes cada cop més integrades en una xarxa global.

Totes les crisis sistèmiques que hem detectat convergeixen en la metròpolis i és en aquest nivell en el que han d’abordar-se i on ha d’ancorar-se l’esperança.

2.- Propostes per un debat sobre la governança metropolitana.

La breu anàlisi continguda en aquest treball sobre els models de governança municipal existent als diversos països del nostre entorn més proper, posa de manifest que un mateix cas pot abordar-se des de pespectives diferents i tenir solucions diferents.

Per això, les nostres conclusions estan formulades únicament com contribució a un debat que sabem encara obert i amb un llarg recorregut.

Primera.- Tota realitat metropolitana requereix, tard o d’hora, una governança específica.

La metròpolis és un àmbit de possibilitats, però també de reptes, que requereixin solucions específiques. Hem vist que moltes metròpolis europees no tenen una administració específica, però també hem vist  com, a nivell dels estats federats, de l’estatut de capitalitat, de la provincia o regió metropolitana o d’altres sistemes, es busquen solucions als reptes metropolitans.

L’aspiració que sembla més amplament compartida i millor fonamentada, és la construcció d’una administració multinivell que inclogui un òrgan deliberatiu i una administració executiva en l’àmbit metropolità.

Segona.- La metròpoli és una realitat complexa i plural que requereix governança fexible i plural.

L’exigència d’un govern metropolità no pot conduir a organismes rígids que facin encara més complexa l’administració i més burocratitzada la relació amb els ciutadans.

No tots els problemes metropolitans es plantegen i han de resoldre’s sobre una sola àrea territorial. Les metròpolis no conserven les seves fronteres fixes, sinó qye tendeixen a mantenir fronteres obertes.

Un govern metropolità ha de ser col.laboratiu i cooperatiu, cap amunt i també cap avall. El seu ADN ha de ser federal i, juntament amb organismes propis, ha de ser capaç de participar en òrgans de planificació a un nivell superior i en agències de prestació de serveis amb geografia variable.

Tercera.- Una metròpolis oberta requereix una governança igualment oberta al món.

Hem constatat que en el món glogal en el que vivim, les metròpolis estan cada vegada més interrelacionades en una xarxa global.

La xarxa de ciutats contribueix a la creació de riquesa, però també competeix per la localització d’inversions i l’atracció del talent.

La governança metropolitana ha de tenir un eix de projecció internacional que li permeti competir amb avantatge en un món cada cop més competitiu.

Barcelona ha estat sempre present en els fòrums internacionals de ciutats i és la seu de la Unió pel Mediterrani, una associació multilateral on no hem sabut impulsar una agenda potent.

Quarta.- La metròpolis exigeix una governança inclusiva.

La globalització genera exclusió, i el ràpid canvi tecnològic genera riquesa i també perdedors. La governança metropolitana ha de tenir com eix fonamental la correcció de l’exclusió social i la protecció de ciutadans en situació de risc.

Construir una societat inclusiva pot ser tan important com atraure i retenir el talent. Constitueixen les dues cares d’una societat sana i d’una ciutat que pugui sentir com seva tots els dies i en qualsevol circumstància. Això suposa situar en el nivell metropolità la política d’habitatge social i la pràctica totalitat de les polítiques d’inclusió i de reducció de desigualtats socials.

Cinquena.- Una metròpolis que empoderi els seus ciutadans i que aquests reconeguin com pròpia.

Una administració desconeguda no invita a establir relacions afectives amb ella ; però és difícil conèixer un ens ocult en el marasme d’una administració exhuberant que ni demana ni admet la participació ciutadana.

No hi ha cap raó objectiva que justifiqui la inexistència de Districtes metropolitans i, encara menys, perque no siguin escollits directament els membres dels consells de districte atorgant als partits polítitics la capacitat de designar els components al seu capritx.

El debat sobre l’elecció directa dels òrgans de govern metropolitans no pot quedar reduïda a la designació del seu Alcalde. Sigui quin sigui el mecanisme de designació de l’Alcalde metropolità, serà una persona llunyana per la major part dels seus ciutadans.

És més convenient escollir els components de l’Assemblea o el Consell metropolità. Una persona que és escollida al meu barri és més propera i tinc més elements per a sentir que em representa realment.

Sisena.- Una governança al servei dels ciutadans.

El dèficit de confiança en la classe política és una de les manifestacions d’una democràcia debilitada i amb feble nivell d’adhesió. Restabir la confiança en la democràcia exigeix apropar representants i representats, i donar-los la possibilitat de participar en el procés de presa de decisions així com de controlar a les persones que han escollit amb el seu vot.

Les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) obren contínuament noves finestres per a la participació, no sempre prou utilitzades.

Per altra banda, quan el vot es converteix en un xec en blanc estès per a tot el període interelectoral, l‘incentiu a la participació disminueix. Cal debatre els procediments de control a disposició dels electors i que aquests puguin exercitar-los sense necessitat d’esperar a la propera convocatòria electoral.

La nostra proposta de vot revocatori no te tradició al nostre sistema polític. Però si volem reforçar els víncles entre electors i escollits, aprofundir la nostra democràcia sembla un mecanisme que pugui resultar eficaç.

Setena.- Una governaça federativa per una metròpolis oberta.

Al 1970, Arnold J. Toynbee va escriure “Ciutats en marxa”, una obra rica en intuicions formidables. En aquest llibre es defensa la impossibilitat d’una ciutat tancada que convergeix sobre un punt cèntric i es sosté la inevitabilitat d’una ciutat amb el seu extrem obert. Aquesta visió és acceptada avui per tots els analistes del fet metropolità.

És també, com hem vist, la situació de la Barcelona Metropolitana, una conurbació que comprèn espais molt més amples que el de l’AMB.

Per aquesta raó és imprescindible una governana federativa en la que els municipis de dins i de fora del territori orgànicament metropolità, puguin establir mecanismes de cooperació sectorial i, eventualment, incorporar-se a l’ens metropolità si així ho decideixen.

A la nostra proposta de governança, el Consell d’Alcaldes metropolitans ha de tenir un paper central amb competències més clares i extenses. 

Vuitena.- Un futur ancorat en la història.

Barcelona te una història rica que no determina el nostre futur però que ens assenyala camins. Sabem quan ha estat una ciutat d’èxit i en quines circumstàncies ha entrat en declivi. Sabem també que hem estat i som una ciutat resilient.

Redefinir el Consell Metropolità com “Consell de Cent” ens permet mirar al futur des d’una institució que ha estat coneguda i respectada en altres períodes històrics i que tornarà a ser-ho novament amb l’ajuda de tots.

Fidels al compromís contret des del mateix moment de la constitució de BDF, seguim oferint als nostres conciutadans un fòrum de reflexió que no exclou a ningú.

Què és Barcelona Districte Federal?

Què és BDF?

BDF és una associació creada amb la intenció de recuperar l’objectiu de construir una Barcelona metropolitana. En BDF constatem que Barcelona està perdent oportunitats en l’entorn global competitiu que està construint CIUTATS GLOBALS al voltant dels diferents fets metropolitans existents en el món.

BDF cerca que Barcelona passi a formar part de la xarxa de Ciutats Globals sense deixar a les forces cegues de l’economia global; però tampoc als prejudicis anti-sistema,la determinació del seu futur. Perquè la diferència entre un futur com a megalòpoli o un altre com a Ciutat Global és la mateixa que separa Lagos de Singapur, una diferència que ve determinada per múltiples factors; però entre els quals destaquen la qualitat de la governança.

L’essència metropolitana de la Barcelona realment existent està ara present en el discurs de tots els agents polítics i socials; però això no necessàriament suposa que considerin el fet metropolità com a eix central de les seves propostes; per a molts és només un bonic discurs; per a *BDF prioritzar un plantejament metropolità és la condició per a construir una Barcelona oberta al món, integradora, solidària, capaç de crear riquesa i ocupació per a tots i de garantir la civilitat i la convivència.

BDF pretén sensibilitzar als agents polítics, als electes i a les institucions perquè sigui possible aprofitar adequadament les sinergies generades al voltant d’una CIUTAT GLOBAL, maximitzant l’eficiència de les inversions amb el consegüent augment de captació de capital extern, i els corol·laris d’una major capacitat d’atracció d’innovació, de tecnologia i de coneixement el que permet accedir amb potència als nous eixos de l’economia global.

BDF pretén en conseqüència realitzar una petita contribució, en l’àrea de la reflexió i el pensament, per a facilitar que aquesta Barcelona Metropolitana sigui una locomotora de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Una referència entre les metròpolis.

Objectius i actuacions de BDF

El nostre document d’identitat és el treball “Un projecte per a la Barcelona Metropolitana” presentat al febrer de 2019 en el qual s’analitzen les fortaleses i febleses del projecte i en el qual concloem afirmant la necessitat de millorar la governança metropolitana i d’avançar cap a la construcció d’un nou subjecte polític sobre la base de la realitat econòmic social metropolitana. A aquesta conclusió arribem des de la consideració del contrasentit que suposa viure ancorats en la melancolia d’un passat que va poder ser i no va ser o afrontar els reptes del present malalts de passat amb el resultat de fer impossible la construcció del futur que desitgem i que creem merèixer.

El treball acaba de començar i tenim consciència que no serà ni curt ni fàcil; per això *BDF té com a plans d’actuació en el futur el continuar desenvolupant documents que modelin i perfilin els elements institucionals i estratègics necessaris per a consolidar un projecte per a Barcelona com a CIUTAT GLOBAL. En aquests moments estem treballant en Governança i el cicle de l’aigua, que en breu esperem poder compartir amb totes les forces polítiques, institucions, entitats i associacions interessades.

Sumar forces per a multiplicar eficàcia.

BDF és conscient de l’enorme riquesa i diversitat de la societat civil de la Barcelona Metropolitana i precisament per això veu necessari anar construint una xarxa de contactes, que permeti coordinar les diferents iniciatives que actuen en aquest camp. L’opció de confluir en un lobby que comparteixi amb *BDF l’objectiu d’impulsar la BARCELONA GLOBAL seria una important empenta a aquesta iniciativa de la societat civil i oferim col·laborar amb tots aquells que puguin compartir aquest objectiu.

Duem a terme el nostre treball amb la vocació d’entendre i ajudar, és a dir, amb la voluntat d’aprendre i compartir

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies