El que realment s’està jugant amb el control d’aquesta institució és la manera d’imaginar en les pròximes dècades quin serà el paper de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a Catalunya, a Espanya i a Europa
En aquests últims dies els avatars dels pactes per al govern de la Diputació de Barcelona s’han convertit en un argument de debat i de polèmica de foc creuat tant a la premsa com, evidentment, a les xarxes socials.
És així per dues raons evidents i de pes. La primera té a veure amb la demostració definitiva que no hi ha cap tipus d’unitat estratègica per part dels partits independentistes. Ja havia quedat clar amb la constitució dels ajuntaments, però l’espectacle de les últimes hores, durant les quals s’han acusat mútuament d’haver pactat amb “carcellers” i s’han desafiat retòricament els uns als altres a trencar-los (sense cap intenció de fer-ho) ho ha fet evident també per als més confiats en el procés. No es pot saber com afectarà això –o no– el Govern de la Generalitat. Potser no l’afectarà gens.
L’altra raó de la polèmica –encara més descarnada– ha tingut i té a veure amb una evidència: les Diputacions són les institucions locals més ben dotades econòmicament i les que tenen més marge de maniobra per decidir on i com es reparteixen els recursos. Aconseguir controlar-les –especialment la de Barcelona– és una mena d’assegurança de vida, sobretot en el cas de Junts per Catalunya, que darrerament ha perdut presència institucional i, per tant, recursos.
Aquestes dues raons expliquen la polèmica mediàtica fast food (que toca dos temes inflamables, però en el fons de superfície, com el ranquejant procés i la supervivència o no de determinades sigles partidistes), però no expliquen la importància política del que realment s’està jugant amb el control d’aquesta institució, que no és res més que la manera d’imaginar en les pròximes dècades quin serà el paper de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a Catalunya, a Espanya i a Europa.
La qüestió, evidentment, és antiga: Pujol la va tancar amb un cop de porta el 1987 utilitzant com una garrotada la seva majoria absoluta (i amb el concurs numèricament innecessari d’ERC), amb l’abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona. El llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, havia potenciat aquella institució (s’havia creat el 1974 encara durant la dictadura, sota impulsos desarrollistas) i tenia tota la intenció de transformar-la en sentit democràtic per coordinar i harmonitzar la presa de decisions i la prestació de serveis fonamentals per als 26 municipis que la integraven. En altres paraules, volia consolidar institucionalment la Barcelona dels quatre milions. La CMB es va esborrar d’una tacada i només més recentment es va crear l’Àrea Metropolitana de Barcelona, una entitat que disposa de menys envergadura i potencialitats.
El conflicte s’havia generat, evidentment, per una qüestió de recursos i de presència partidista al territori (l’esquerra tenia una fortíssima implantació en termes d’alcaldies), però la qüestió anava més enllà i tocava de manera nuclear el paper que s’atorga a les ciutats metropolitanes com a actors polítics i, per tant, també en la construcció d’imaginaris, legitimitats, maneres de concebre la relació entre les persones, les col·lectivitats i les institucions. Va quedar famosa la frase continguda en una de les cartes que es van enviar Pujol i Maragall en els moments més durs del conflicte de la CMB, on l’antic president deia: “Les ciutats hanseàtiques eren una ciutat poderosa, fonamentalment un gran port comercial (…) i pràcticament res més. No tenien hinterland. No són un país. Nosaltres volem que Catalunya sigui un país”. El missatge era clar: el nacionalisme conservador català no permetria visions alternatives del territori que generessin altres imaginaris que no fossin els “patriòtics” tradicionals. En realitat, això s’ha mantingut al llarg de les dècades com una constant: les declaracions del mateix Torra sobre el fet que Barcelona ja no és la capital del país (i ho seria Girona) és la degeneració d’aquesta mateixa manera de pensar en un context –ara sí– de ressorgiment de replecs identitaris. I, malgrat tot, la qüestió torna, perquè la realitat és tossuda i ens diu que, tot i els nostàlgics de Westfàlia (els d’aquí, i els de mig Europa), les ciutats metropolitanes tenen i tindran un paper decisiu des d’un punt de vista polític, econòmic, social i cultural. A Madrid això ho han entès de seguida: de fet, la Comunitat de Madrid ja funciona des de fa temps com una mena de districte federal. La qüestió és ara si les esquerres –la que probablement exercirà la presidència de la Diputació, i la que està encapçalant l’Ajuntament de Barcelona (i que exercirà la presidència de l’AMB)– no es deixaran endur per les polèmiques de superfície, seran capaces de mirar als reptes reals que té la Barcelona metropolitana i encararan amb força la construcció d’un actor institucional poderós, innovador, solvent i democràtic.
https://cat.elpais.com/autor/paola_lo_cascio/a/
Paola Lo Cascio